dimecres, 25 de febrer de 2015

Cada dia de Quaresma és un regal i un goig (VII)

Pel dimecres de la 1a. setmana de Quaresma...
Mira el cel.

Els qui vivim a la ciutat ens fa bé de mirar, encara que sigui amb mirada dissimulada, el cel i la seva immensitat. No oblidem quan caminem a la ciutat de mirar un instant el cel. Poso per exemple quan traspassem la plaça de la Llibertat tant oberta al cel o quan baixem pel carrer Ample on es dibuixa rectilini el campanar de la Prioral. Més aquests dies d’hivern en què el vent l’ha netejat i l’ha deixat amb tota la claredat. El cel ens fa recordar que el món és gran i alhora petit. El cel ens fa recordar que hi una immensitat sense límits visibles sobre nosaltres. Qui sap dir on s’acaba el cel? El cel és la memòria de la immensitat de Déu Creador i recordem la primera veritat de la fe: Crec en Déu Pare, creador de les coses visibles i invisibles. Mirant el cel ens adonarem que el cel, si estimem Déu i els altres, el portem dins. El cel serà heretat per aquells que porten l’amor de Déu a dins del cor. Déu és el seu cel, immens, llum i més llum. Mirar el cel, encara que sigui un instant és un dir: Sí, senyor, sé que ets aquí com a creador i redemptor. Més enllà de l’univers, per damunt i més enllà d’aquest espai, hi ha la Plenitud divina, sense temps i sense espai. No hi ha el buit, hi l’Amor. Mirem avui el cel, com furtivament, com si féssim l’ullet al Pare del cel, com un dir: Sé que hi sou, Senyor meu! Que sempre hi ets! I estic content de la meva fe. Us adoro creador de totes les coses.

Els cristians hem de mirar el cel, però també hem de mirar el terra per no ensopegar i mirar també aquelles existències que no coneixen cap cel, sinó els inferns de molts sofriments.