dimecres, 23 de maig de 2012

Tot esperant una nova Pentecosta

Aquesta setmana, la darrera de la cinquantena de Pasqua, és ja una espera de la Pentecosta. El do de l’Esperit Sant és donat sempre a l’Església. Es l’amor de Déu vessat en els nostres cors. Els temes religiosos són comprensibles només pels creients. Els altres han d’esperar el do de la fe i que no endureixin massa el cor, però encara que diguin que no creuen en Déu, nosaltres sabem que Déu sí que creu en ells i els espera. I els esperarà sempre. Més si estan batejats. I l’Esperit finalment desvetllarà la seva fe i només Ell sap el quan i el com. Car així és l’Esperit. I mai podem anticipar els seus dons. Ell és com una mare que compra un joguet pel fill i el guarda a l’armari i pensa ja li donaré quan li convingui, o quan sigui oportú. I sabré trobar el moment!


L’Esperit de Deu fa aquestes coses car l’Esperit és la Llibertat pura. La llibertat pura de Déu. I la gràcia de Déu és comparable a les onades del mar... venen incessantment, ara una i ara l’altra, (i qui les pot resseguir amb la mirada? I qui les pot comptar?, (com quan érem petits a Cambrils que jugàvem a córrer per la platja). Sempre ve una altra ona, i una altra, inacabables, infinites. Així l’amor de Déu, que és l’Esperit Sant, ve cap a nosaltres fins que ens prengui d’una vegada i reposem com una humil oreneta de mar en l’oceà del seu amor. O almenys mullem els peus, només que siguin els peus, en el seu amor.

Es així que cada any la Pentecosta ve sobre la platja de l’Església, sobre el cor de cadascú. La gràcia de Déu és sempre humil. Déu esdevé com un captaire que ens demana una mica del nostre amor i el bescanvia amb un do molt més gran i insospitat. Els orants saben d’aquest amor i els dóna la certesa de què només l’Esperit de Déu pot canviar les nostres comunitats. La qualitat d’aquestes es mesurable només per la seva capacitat d’obrir-se als dons de l’Esperit Sant, que són els sagraments. Una Parròquia que no té un cor orant és una parròquia estèril, perquè ja només confia en sí mateixa, i ja no confia en Déu. Confia només en les seves possibilitats, però no en les possibilitats de Déu. I així anem fent.

Hi ha un sant no gaire conegut, Sant Benet Josep Labre, un laic pelegrí, com una mena de captaire, que deixa això: De Déu només sé que no en sé res, només sé que m’ha omplert del seu amor. I quan l’amor de Déu penetra dins del nostre cor por fer meravelles.... En el silenci de la pregària aquesta setmana digueu: Veniu, Esperit Sant,Tresor de tot bé, veniu i habiteu en nosaltres....

Sant Benet Josep Labre.
Oli sobre llenç d'Antonio Cavallucci, 1795. Museum of Fine Arts, Boston