Alguns diran: Bah... això és música barroca! i jo els diré: no, això és música cristiana! El deixeble de Crist que fou Mozart canta la nova creació, no com un record del passat, sinó com un so que ve del futur de Déu. Canta la seva esperança. Canta el perdó infinit de Déu. Canta el seu amor a totes les seves criatures. Es aquest present –el de cadascú, el del món– com un present vençut per l’amor, reconciliat i transfigurat enmig de la quotidianitat.
I Maria és el primer fruit de la nova creació. Per això els cristians ens agrada de mirar-la en aquest més de maig i de la Pasqua. I de felicitar-la. Salve, alegra’t, oh Maria, perquè el teu Fill ha ressuscitat. Salve, oh Mare, perquè el Crist la meva esperança ha ressuscitat i ha transfigurat tota la creació i l’existència i li ha donat l’esperança i li ha obert el cel; i la resplendor encara que sigui de lluny resplendeix sobre el món.... una esperança indicible. Única.
Sé que aquestes paraules són difícils d’entendre; però no és qüestió d’entendre, sinó de «sentir». Sempre, després de la nit, ve el l’alba... i la nit s’exhaureix en ella mateixa, ja no és possible més nit. Ve un alba, sense contrapartida possible. Com després de l’odi ve el perdó. Perquè l’odi també s’exhaureix. Perquè no és possible odiar sempre, però sí que sempre és possible estimar sempre. I després de la darrera nit, la de la mort, ve una alba. La de Déu Trinitat. No ho dubteu. Aquesta és la bona nova cristiana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada