dimecres, 13 de juny de 2012

Sant Antoni de Lisboa, o de Portugal, és un sant que estimo

Tan pobre com és la taula que no té pa, així la vida més exemplar resulta buida si li falta l’amor. (Sant Antoni de Pàdua)


Es creu que era de Pàdua, però en realitat era fill de prop de Lisboa, on va néixer l’any 1195 i li posaren el nom de Ferran.

De família noble féu de manera brillant els estudis eclesiàstics i esdevingué doctor. Era un bon teòleg molt influenciat per l’escola teològica de Sant Víctor de París. S’ordenà prevere. L’esperava una gran carrera eclesiàstica. Però llavors es van establir a Coimbra els Germans Menors. No eren gaire coneguts encara. Francesc vivia.

Ell, com tants joves d’Europa, quedà fascinat per aquell estil de vida, en la pobresa absoluta, vivint de la caritat i del treball de les pròpies mans. Tenien la joia dels pobres. Renuncià a tot i prengué l’hàbit de fra menor. A l’estiu de de l’any 1222, amb uns germans emprengueren viatge cap al Marroc amb la voluntat d’anar a la missió entre els sarraïns. Hi arribà, però es posà malalt i hagué de tornar cap a Portugal; però ai las, el vaixell naufragà i anà cap a les costes de Messina.

Sant Antoni de Pàdua i Sant Francesc d'Assis, de Simone Martini


Participà del famós Capítol de les Estores amb la presència de Sant Francesc, a qui coneix. En aquest capítol de tota la fraternitat dels germans assisteixen tres mil germans. El moviment franciscà era incontenible. Ell romania en silenci i s’ocupava dels treballs més humils de la comunitat. Fins el dia en què un predicador no va poder predicar i llavors el varen escollir a ell.

Predicà a la Catedral de Forli i la gent quedà admirada de la seva saviesa. I d’aleshores esdevingué el predicador que fou i el gran escriptor. Escriví moltes obres d’homilies, d’ascètica i mística. Sant Francesc que ja estava malalts i portava els estigmes de Jesús li escrigué una nota manuscrita on li deia: Em plau molt que expliquis als germans la teologia, però no t’oblidis de l’esperit de la pregària!

Jo, que fa tants i tants anys que explico la dogmàtica, he pensat moltes vegades en aquestes paraules de Sant Francesc. Però no era pas un home mel·liflu, era un gran profeta, defensà els drets dels pobres i s’enfrontà als espoliadors d’aquests i, fins i tot, no tingué por de dir paraules molt dures contra la jerarquia, els cardenals i el papes, que vivien en aquell temps més com a senyors, que servidors de l’Evangeli. Predicant i mestre en teologia dóna voltes per les regions de fins a sojornà a Pàdua, on als trenta sis anys morí. Mor en la més estricta pobresa. Tota la seva vida havia estat al servei de l’Evangeli i dels pobres. El poble cristià sortí al carrer i comença a cridar: Ha mort un sant i el Papa, quan encara no feia un any de la seva mort, el canonitzà. Amb posterioritat es declarat Doctor de l’Església, és a dir Mestre per a tota l’Església pel que es refereix a les coses de Déu. Constantment predicava així: El gran perill del cristià és predicar i no practicar, creure però no viure d'acord amb el que es creu.

Si teniu goig i temps de fer-ho us recomanem aquesta pel·lícula de Sant Antoni. Es molt bella. Gràcies. Està subtitulada en castellà, però l’italià és bell i entenedor.