dimarts, 12 de juny de 2012

La Maria Rosa de Reus, Santa, mantingué la llàntia encesa de la fe i la caritat en les seves nits


La Maria Rosa de Reus. Nasqué en el carrer del Padró núm 4. El 24 de març de l’any 1815. Els seus pares es deien Josep i Maria; el primer, natural de Barcelona, era manyà; la mare era de Reus, de tota la vida; nasqué la nit del dijous sant i l’endemà, el divendres sant, rebia el baptisme a la Prioral. Als setze anys, quan feu la primera comunió, sentí la crida del Senyor. Ella diu que experimentà la «dolcesa del Senyor» Haurà d’esperar perquè el seu pare no en volia sentir parlar de la seva vocació religiosa. Li deien Doloretes, que en el segle XIX era comú i familiar.

La Maria Rosa, com tots els reusencs, estimava la Mare de Déu de Misericòrdia i l’Esperit Sant, per la contemplació de la Mare Dolorosa, a la capella de la Prioral, li donà un cor «ple de misericòrdia». Els diumenges anava a l’Hospital de Sant Joan, on tenia una cura exquisida dels malats. Ho aprengué de la seva mare, que moria víctima del còlera l’any 1834. Finalment, després d’esperar deu anys, entrà a la Congregació de les Filles de la Caritat, que servien el nostre Hospital i de la Casa de la Caritat de Reus. Fou l’any 1841.

El juny de l’any 1844, decidida, amb el seny i la rauxa del seu poble, traspassà les línies enemigues i postrant-se davant seu, li demanà al General Zurbano que deixés de bombardejar la ciutat i la salvà. (Crec que aquest acte de heroisme Reus no l’ha reconegut). Com a bona reusenca era franca, treballadora, incansable i alegre. Tenia un posat decidit i era alta. Ni es planyia ni planyia gaire a les seves germanes. «Res per a nosaltres, germanes, tot pels pobres i tot per Déu». Portava els secrets de Déu i la seva absència dins del seu cor. Era valenta en el treball, amb punta de intel·ligència i sentit pràctic.

Fou destinada a Tortosa, amb quatres germanes més, l’any 1847, i es feu càrrec de la Casa de Misericòrdia de Jesús. A Tortosa trencà, per motius que la van fer patir molt, la relació amb la Comunitat de Reus i això li comportà molts problemes i dificultats, àdhuc calúmnies (de fet, la Corporació de les Germanes de la Caritat, que eren a Reus, no estaven degudament constituïdes) i amb poc anys des del 1857 posà els fonaments de la nova Congregació i sota el signe de l’obediència a l’Església. Es posà, de gran, a estudiar Magisteri i fundà la Congregació de la Germanes de la Mare de Déu de la Consolació. La Congregació ara està estesa a quatre continents.

La Maria Rosa es feu gran. Les Germanes recollien el seu capteniment, les seves paraules i sabien de les seves nits!Oh, les nits de la Maria Rosa eren plenes de pregària, ella treballava, ja fos al servei de l’hospital o repassant la roba i planxant i passava hores davant del Sagrari, en el gran silenci de la nit. Nits i nits, com una sentinella de l’aurora.

Quan venien les grans festes de l’any s’omplia d’alegria, sobretot el Dia de la Trinitat! El Senyor li va donar el do de la contemplació més alta i ella sola s’endinsava en els misteris més alts de Déu. No calia que ho digués. No fou llarg el temps de la seva malaltia que la portaria a la mort. Ja no podia respirar i les cames se li inflamaven. Descansava asseguda. La nit del 11 de juny de l’any 1876, vigília de la Santíssima Trinitat, demanava permís al seu superior per morir. «Deixeu-me marxar» i el seu confessor li digué «Que es compleixi la voluntat de Déu» i s’adormí en el Senyor, enmig de les llàgrimes de les seves Germanes.

Els pobres i els malalts d’aquells hospitals es varen sentir orfes. Els pobres sempre són els primers de descobrir quins són els sants de Déu. Beatificada per Pau VI el 8 de maig de 1977, que feu una bellíssima homilia, anomenant-la Mestre de la Consolació i canonitzada pel recordat papa Joan Pau II, l’11 de desembre de1988.

A la carretera de Castellvell hi ha la residència de les Germanes Ancianes de la Consolació. Fan reverència. Jo sé de les seves biografies. Tenen en comú el treball de cada dia i de tota una vida, nomes cal mirar-los les mans desgastades i la seva pregària, només cal mirar la seva mirada per endevinar-la! Tenen la mirada purificada i esperen el Senyor, el seu Espòs, pel qual han viscut. Estan contentes, perquè no esperen res més sinó el Senyor. A la Capella sempre n’hi ha que fan pregària. Compleixen la darrera obediència d’una religiosa: pregar per l’Església i pel món. Han viscut i moriran sense cap glòria humana, però tota la glòria de Déu és per a elles.

No us perdeu aquest vídeo! És molt interessant!

María Rosa Molas Ahir i Avui fet per, mcsconsolacion a Vimeo