dimecres, 31 d’agost del 2011

Sant Francesc Xavier

He fet dos dies de vacances. Són les úniques d’estiu. Per això n’estic content. Amb una família de la Parròquia que estimo molt he anat a Navarra, al castell de Xavier. Feia tants anys que no hi havia estat, des de quan era seminarista! Hi havia un gran silenci a les valls de Navarra. Nostre Senyor em va concedir de celebrar l’Eucaristia a la Basílica de Sant Francesc Xavier. A l’esplanada del Castell on va néixer Francesc Xavier hi havia quatre autocars que havien celebrat allí i anaven de ruta cap a Madrid, a les JMJ.

Es un sant al qual tinc molta devoció i que us recomano. Me l’imagino com un Gerard Piqué. De fet era un gran atleta i jugador de la pilota basca. De casa bona, va anar a fer carrera a la universitat de París, allí va conèixer a Sant Ignasi que cada moment li anava al darrera dient-li: Pero Javier qué sacarás de ganar el mundo, si pierdes tu alma?

Com que els sants són tant pesats, al final li va fer cas. I això que primer el tenia per boig. Va ser un dels primer companys de Sant Ignasi, que el dia de l’Assumpció, a Montmartre van prometre obediència a la missió d’anunciar l’Evangeli i viure en companyia, la companyia de Jesús.

Després de moltes aventures se’n a va anar al llunyà orient a evangelitzar. Són immenses les distàncies que va recórrer. Si no puedo ir al Japón con una embarcación, iré nadando. I escrivia des de l’Orient planyent-se: tants estudiants que hi ha París sense fer res, i aquí tanta feina que tinc, vés si no en podrien venir uns quants. Per a la missió de l’Evangeli va fer de tot. Va arribar a la costa de la Xina, però no hi va poder entrar. El Senyor allí el va cridar. Després va morir sol, en una platja solitària, amb una candela encesa, i sense sagraments, el noi traductor que l’acompanyava diu que resava en una llengua estranya, era l’euskera, la llengua de la seva mare.

Les onades del mar de la Índia arribaven tristes però llur remor presagiava a Xavier, que agonitzava, les platges del Regne de Déu. Abans de la missió a la Xina, havia escrit al seu estimat Ignasi, però quan va arribar la carta, Xavier era mort. Només tenia quaranta sis anys.

Juntament amb l’encara la més estimada Teresa de Lisieux, germana i amiga meva, és Patró de les missions. Es bonic això: el primer, viatger fort i indomable, la segona, una noia perduda en un Carmel de Normandia, gèlid i que va morir sense haver fet res d’extraordinari, només havia estimat molt. Un dia n’escriuré.


Quan vaig arribar a la nit a Reus vaig celebrar l’adoració nocturna, el Papa ja era al nostre país. I aquests dies he pregat intensíssimament per Ell. Amb aquesta família amb qui he anat a Navarra i el bo del seu fill, que és intel·ligent i simpàtic i l’escolà perfecte de la parròquia i del món, varem resar i, sobretot, varem riure. Els ho agraeixo. Ah, els pobles de la baixa Navarra estaven de festa major i preparaven les vaquillas! Vaig tenir ganes de córrer davant dels vedells i arribar al póstigo, però la prudència m’ho va impedir. Segur que us quedàveu sense rector.