dissabte, 6 d’agost de 2011

Els pares es divorcien, però els fills no.

N’he tractat tants de nens i nenes que han viscut la separació dels pares. Porten tristesa els ulls i un nen no diu pas amb alegria aquesta expressió que m’esborrona, «la núvia del meu pare». De vegades, a cau d’orella ho diuen als mossens.

Sempre penso, els pares se separen, però els fills no. I els voldrien sota el mateix sostre. I a un nen de sis o de set anys li és insuportable i incomprensible que els pares es divorciïn. I considero si els pares per amor als fills no són capaços de perdonar-se i d’estimar-se, quin amor els devia unir? Deien amor, a allò que només té el nom, però no la realitat.

Fa poc va sortir l’estadística dels matrimonis que es divorcien a l’Estat Espanyol, i és molt més gran, incomparablement més gran, entre els qui es divorcien els qui estan casats pel civil, que no pas els casats en l’Església. Vaig pensar: alguna cosa deu fer el sagrament del matrimoni!

Ningú desfà un matrimoni sense llàgrimes, i tot fracàs matrimonial és sempre un dolor, començant pel dolor dels fills. Però els cristians no podem abdicar de la indissolubilitat del matrimoni, perquè l’amor autèntic no passa mai. I en el fons és Déu que els ha unit. I allò que Déu ha unit ningú ho pot separar. Cal tenir fe per viure-ho i sense la gràcia de Crist no és possible. Per això tota preparació al matrimoni és poca, per això la gràcia del sagrament és necessària. I cada vegada a totes les celebracions dels baptismes i dels pocs matrimonis que es fan a Crist Rei dic als pares que s’estimin i renovin cada dia el seu amor. Que ho facin pels fills que són fruit del seu amor i de la seva abraçada més íntima.

És veritat el que dic, els pares es divorcien, però els fills porten sempre a tots dos en la casa del seu cor. I no poden deixar d’estimar més a l’un que l’altre. Els volen a tots dos. Per igual. Que per això són el seu pare i la seva mare.