divendres, 19 d’agost de 2011

El perdó és diví

Una catequista, un dia que feia classe de teologia aquest hivern, em va fer aquesta pregunta: «Suposem per cas que algú mata un germà teu, i tu el perdones de tot cor, què li passa a l’assassí en el judici de Déu?» Em va semblar dins del context de què parlàvem una pregunta intel·ligent. I què respon el teòleg? Primer que en Déu no hi ha mai raons necessàries (Déu és Déu), i sabem dues coses que el seu judici és el de misericòrdia, però que reprova sempre el mal, encara que no al pecador que vol i pot redimir. Però afegeixo, si algú aquí a la terra és capaç de perdonar a algú que t’ha fet el màxim de mal possible, aquest acte de perdó participa del perdó diví. Perquè perdonar és diví. Si els fills de Déu són capaços de perdonar aquí a la terra, més ho farà el Pare del cel. I, per tant, aquí el perdó d’aquest germà és quasi sacramental, és gairebé una expressió del perdó de Déu, com un aval per a la seva absolució. Ja que és propi de Deu perdonar i també és propi dels fills de Déu.


Si algú ha estat perdonat aquí a la terra per un fill de Déu, és impensable que el judici de Déu no sigui el de la misericòrdia. El purgatori és experimentar la confusió de sentir-se objecte del perdó no merescut. No sé per què em fa pensar en el benaurat Papa Joan Pau II que va anar a perdonar a Ali Agca que l’havia agredit gairebé mortalment en un acte infame. De fet, perdonem quan podem i no quan volem. I poder perdonar és una gràcia que hem de demanar a Nostre Senyor. Es el mateix que diem en el Pare nostre: com podem demanar a Déu que perdoni les nostres culpes si nosaltres mateixos no estem disposats a perdonar els dels nostres germans? Com ho podríem desitjar i demanar?