dissabte, 13 d’agost de 2011

Diumenge XX, La Fe d'una dona pagana portada fins al límit

Diumenge 20 del Temps Ordinari. Cicle A.

Jesús s’endinsa a la terra dels pagans. Potser és la única vegada a la seva vida que va veure el mar de la Mediterrània. El relat és dramàtic, una mare de família que demana la guarició de la seva filla. Era una dona pagana, això és que no creia en l’únic Déu d’Israel. Els deixebles li demanen que la “despatxi” per pesada. Però el Senyor, primer no li diu res, no li fa cas; i després la tracta amb aquesta duríssima paraula. “no està bé prendre el pa dels fills per donar-lo als cadells”. Però la pobra dona li respon: “però també els cadells mengen de les engrunes que cauen de la taula dels seus amos”. I llavors el Senyor lloa la seva fe. La fe d’una dona pagana!


És així que el Senyor prova la fe d’aquella dona i la porta fins al límit. I amb això mostra que la fe cristiana va sempre més enllà de qualsevol sistema religiós tancat. La fe cristiana és aquest acte de confiança en Jesús, és un creure en Jesús, com ens faria confiança un amic o una persona estimada.

En algun lloc de les Escriptures Sant Pau parla de la fe provada. S’han trobat els escrits d’una cristiana, que des d’un camp de concentració, a Auschwitz, escrivia: Has fet tot el possible perquè jo no cregui en Vós, Senyor, però jo continuo creient en Vós, perquè només tinc el vostre Amor. En la fe cristiana no es tracta de trobar la Veritat, és la Veritat que ens troba a nosaltres. I la Veritat és el Crist. I llavors es tracta de viure segons aquesta Veritat, arrelats i fonamentats en l’amor del Crist. Escriuré una cosa important que és de Sant Agustí: som allò que estimem. Penseu-ho. Si estimem Déu som de Déu, si només estimem les coses de la terra, només som de la terra.

Per comprendre-ho aneu algun dia a qualsevol platja a l’hora que el sol es pon, o quan el sol s’aixeca, i poseu els peus a l’areny, i entendre-ho que les onades que venen a nosaltres són signes de l’Amor sense fons de Déu, Nostre Senyor. A l’hora de la prova, us ho dic per experiència, no deixeu de confiar en Déu, car Ell ens estima i escolta quan vol i com vol les nostres pregàries, i sempre es fa la seva voluntat així a la terra com es fa en el cel. No deixeu de confiar en Jesucrist. I per altra banda nosaltres ja en tenim prou amb les “engrunes de la misericòrdia de Jesús”, Al fi i al cap, a ningú ens és negat el Pa de la Vida, que conté TOT EL SEU AMOR.

Pregària de la setmana: (memoritzeu aquesta pregària i digueu-la dins vostre moltes vegades)
Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi, que ens faci veure la claror de la seva mirada.

Aquest fragment és del meu estimat Sant Agustí, la traducció del llatí és meva.
Oh Senyor, et vaig contemplar en la teva Infinitud, i vaig quedar fascinat per la teva Bellesa i ara vinc a Tu. Oh veritat ! Amb quanta ànsia vaig cercar en el més íntim del meu cor la teva resplendor. Tu que ets bellesa de tot el que és bell. Oh tu, la bellesa més gran que pot existir! Tard et vaig estimar, bellesa tan antiga i tan nova, tard et vaig estimar! I Tu, Senyor, estaves dins meu i jo fora, i així per fora et buscava , i deforme com era, em llançava sobre aquestes coses boniques que tu vas crear. Tu estaves amb mi, però jo no estava amb tu. Em retenien lluny de Vós les coses que, si no estiguessin en tu, no existirien. (Confessions X, 27)