dissabte, 14 de maig de 2011

Pasqua, pas de mort a Vida

Silenci, tenebra, tristesa, por... així acabava aquell Divendres Sant. Als ulls de quasi tots els jueus semblava que tot s’havia clos. Aquell que havia passat fent el bé, guarint, perdonant els pecats, obrint escletxes d’amor i comprensió, anunciant el Regne de Déu i donant a conèixer el Pare del Cel estava enterrat, el seu cos amortallat, restava en un sepulcre nou. Els Apòstols desconcertats, atemorits, desesperançats, no acabaven de comprendre allò que havia succeït. El seu Mestre, al que seguien entusiasmats i plens de joia, havia sigut mal tractat, escarnit, torturat, amb corona d’espines coronat, befa del poble i finalment crucificat. No havien entès el missatge que Ell els ensenyava.

Bocabadats escoltant el sermó de la muntanya, aquelles benaurances plenes de sentit, la admiració davant la multiplicació dels pans i peixos, la guarició dels malalts, les paràboles explicant-los-hi a què es podia comparar el Regne del Cel, la resurrecció de Llàtzer... se’ls hi havia quasi esborrat de la seva memòria. El Mestre ja no era amb ells. Però... una petita espurna d’esperança restava en els seus cors. I si fos veritat que el tercer dia ressuscitaria? El dubte els tenia aclaparats, reunits i amb les portes tancades. Els mancava confiança i la covardia niava en els seus cors.


El diumenge quan despuntava el dia, unes dones van córrer cap al sepulcre per dir l’ultim adéu al Mestre i ungir el seu cos amortallat a la tomba. Quin amor tan gran pel seu Mestre!

De sobte, quin esglai! Veieren que la pedra estava apartada i el Sepulcre buit. Estaven del tot perplexes quan se’ls van presentar dos homes amb vestits resplendents i ells els digueren: No és aquí “Ha Ressuscitat”. Elles van anunciar promptament el fet als Onze.

Tot això és la Pasqua, el triomf de l’amor i l’esperança davant la covardia i la por. La Pasqua és el pas de la mort a la vida. El pas de l’home vell, egoista, sense esperança, individualista, orgullós, violent a l’home nou. Home al servei dels altres amb amor i senzillesa. La mort ha estat engolida.


El Senyor és enmig nostre i ens acompanya. És el nostre guia, el nostre Capdavanter, aquell que ens ensenya el camí, per viure amb alegria, estimant, perdonant, comprenent, acompanyant, és a dir, seguint les petjades del Vivent. Cal que siguem llum en el món, estant amatents a les circumstàncies de la societat que vivim, plena de incoherències. La saba del Ressuscitat ha de córrer per les nostres venes i alimentar el nostre cor per fer-lo bategar i així viure sempre amb il•lusió, entusiasme, coratge, humilitat i valentia per anar estenent el Regne de Déu que Jesús va inaugurar.

AL•LELUIA! El Senyor, el Vivent, continua fent camí amb nosaltres.