diumenge, 4 de juliol de 2010

Entrevista a... Pere Caballé

P.- Com i quan prens contacte amb la nostra parròquia?
R.- L’any 1970 ens varem traslladar a viure al barri, i això va suposar que batejos, primeres comunions i celebracions ens portessin aquí; bé, era l’antiga església encara. Però des d’aleshores hi ha hagut una continuïtat ja que en aquell moment la Remei, la meva esposa, va començar també a fer de catequista. Hem crescut amb la parròquia.

P.- Ara el rector et crida a una nova responsabilitat, formant part del nou Consell econòmic?
R.- Cert. Suposo que per la meva professió de treballador de banca i per la meva situació actual de jubilat, ara se'm presenta aquesta possibilitat que he acceptat de molt bon grat.

P.- En la situació actual de crisi aquesta serà una feina important?
R.- Clar, tot i que sempre diem que els números són freds, i degut a que a la parròquia s’han de fer millores que representen uns costos i un control sobre les despeses. Per això crec que necessitem opinions i persones per fer això, i aquesta feina la farà aquest consell que el formem tres persones. Les despeses són més altes i, apart de les campanyes tradicionals, en si el que és les despeses fixes de la parròquia són importants i això s’ha de tenir en compte i pensar en els feligresos i augmentar més el control.

P.- Què diries a la feligresia sobre com implicar-se en l’economia de la parròquia?
R.- En la situació actual, per a nosaltres el més important és tenir els ingressos compromesos. Els qui venim a l’Església hem de comprometre’ns en el seu manteniment, per això el més adient seria fer una subscripció periòdica estable. Això és molt important.

P.- També haureu de vetllar per les obres en aquest Consell?
R.- És veritat, el mandat de l’Assemblea de fer les obres precisarà d’una administració concreta, d’estudi de les fórmules més adients per poder tenir els diners, de la forma de pagar-les, de les possibilitats i tot això és el que haurem de fer nosaltres.

P.- Passem a un terreny més personal. No és el millor moment per a pertànyer a una comunitat de fe?
R.- Observo que hi ha una fe adormida, que ha fet que siguem els que som. La fe adormida fa que el jovent s’allunyi. Però això no vol dir en cap moment que ens desanimem, ni distreure’ns. Encara que els aires, des de fora, no ens son favorables: el que cal potser és no desanimar-se i tenir confiança i seguir donant exemple amb les nostres vides, amb esforç i donant cada dia exemple. Hi han hagut molts alts i baixos en la història de l’Església. Però qui diu que en uns anys hi hagi un nou canvi.

P.- I el canvi ha de venir precedit d’una nova espiritualitat?
R.- Avui tot és molt materialista i ens ha fet distreure a tots de la vessant espiritual. Fa falta quelcom més que els números. Crec que es necessari que es facin trobades i celebracions. Però sobretot no ens desanimem, fem coses. M’agrada dir també que en aquest vigor que han de tenir les comunitats també hi influeix la qualitat dels pastors.
També voldria dir que necessitaríem que la parròquia oferís coses, que encapçalés la renovació. Els que som hem de continuar i fer-ho millor, ser més receptius i ser més participatius. Sobretot, no hem de caure en el desànim.