dimarts, 13 de novembre de 2012

Ha donat el que necessitava per a viure...


Imagino la dona de l’evangeli d’avui, pobra i piadosa, entrant al temple, enmig de la multitud. Humil i insignificant. I anant a fer la seva almoina, i posant al tresor del temple allò que tenia i necessitava per a viure, les dues monedes que a penes feien soroll quan queien, talment com avui podrien ser uns cinc cèntims d’euro, i el Senyor que ho observà, proclamà que aquesta dona havia donat més que ningú i més que tots, perquè havia donat allò que necessitava per a viure. No donava, sinó que es donava.

Però el més gran és que el Senyor no va lloar-la a ella directament, sinó que ho va dir als deixebles, i ella es va perdre en el temple, com feia cada dia, i no va saber mai en aquest món, que portava la lloança del Fill de Déu. I aquella dona, menuda i compassiva, es perdé en el temple, anònima, sense ni imaginar que el Senyor l’havia lloat i que el seu gest formaria part de l’Evangeli etern que després hauria de ser predicat. (Quan arribem al cel, l’anirem a saludar)

La glòria de Déu, quan és tant gran, Déu se la reserva per a Ell. Mai és mundana. Com la mateixa glòria de la Mare de Déu, la serventa del Senyor.

I aquest fragment de l’Evangeli em fa pensar en la humilitat dels fills i filles de Déu que estimen i moren. I no esperen altra recompensa que la de Déu mateix. I en aquest món, encara que la vida els sigui un desert, l’amor fa que llur existència sigui un prat florit.

Us deixem amb el Panis Angelicus, cantat pel jove franciscà Fra Alesandro Brustenghi, del qual tota Itàlia en parla com un futur gran tenor, un gran tenor amb vot de pobresa. El seu cant és meravellós perquè canta per a Déu i per a res. Porta la gràcia als ulls i es pot dir: Beautiful song and beautiful voice.


Us desitgem des del Blog una joiosa setmana.