dimarts, 22 de gener de 2013

Una festa de casament en un poble de l'alta Galilea, a Canà.

La glòria de Déu és manifesta en el Crist. Es manifestà en el seu Nadal i Epifania, també a les aigües del Jordà quan el Senyor va ser batejat. Però, segons l’Evangeli de Joan, es manifesta també en una festa de casament. En una humil festa de casament d'un lloc de l’alta Galilea, a Canà.

No devien ser gaire rics ja que no van fer gaire provisió de vi aquells novells esposos. I, tot i que que Jesús digui a Maria que «encara no ha arribat la seva Hora», Ell acompleix amb amor tot el que li demana la Mare.


Però quan arribi la seva hora ja no canviarà l’aigua en vi, sinó el vi en la seva Sang. Serà l’Eucaristia. La seva sang serà el símbol real del seu amor i de la seva vida entregada. Aquest serà el darrer i definiu do. I des d'aleshores un altre banquet de noces serà celebrat cada diumenge entre nosaltres. Però els esposos seran uns altres. Ell, Jesús, és l’Espòs i l’Església (nosaltres) serà l’Esposa. I en l’Eucaristia rebem tot l’amor del Senyor. Aquesta és l’Hora del Messies. I Maria romandrà sempre en l’Església com aquella que diu: «Féu el que Ell us digui». I el primer que ens diu el Senyor és que ens estimem i siguem honrats amb Déu, amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Déu no és un desbaratafestes. Crist és la nostra festa. I les festes que fem els homes, si les vivim en Ell, encara són més grans. Hem de pensar: quina sort i quin do més gran van tenir aquells esposos de Canà de Galilea de tenir a Jesús mateix com a convidat, però també hem de pensar que cada vegada que una noia i un noi celebren el seu matrimoni, acullen a Jesús com a convidat, però no un dia, sinó tota la vida. Sempre és Canà de Galilea a la llar d'un matrimoni de creients.