dissabte, 12 de gener de 2013

Tu ets el meu fill estimat

Diumenge del Baptisme del Senyor de l'any 2013

El Senyor es presentà al Jordà, on Joan batejava. Venia amb els silencis de la pregària de Natzaret, també del treball de cada dia. Portava a dins la mirada de la Mare i ressonaven dins seu els salms de la Sinagoga. Havia acomplert trenta anys... ara calia que comencés la seva missió. Sabia que Déu era el seu Pare.

Es troben al Jordà els dos. Ell i Joan. Tenien la mateixa edat. Es miren i la humanitat de Jesús es posada dins de l’aigua, que baixava lenta, omplint les cadolles del riu Jordà. I quan el Senyor sortí de l’aigua... admirables fets passen, la veu del Pare que diu: Tu ets el meu Fill i la presència de l’Esperit Sant, significada amb l’aleteig d'una coloma.

També Joan sabia llavors la seva missió acabava. Ell ja és aquí. El Senyor ha vingut!


I havent-se submergit dins l’aigua del Jordà totes les aigües quedaven santificades per a sempre. Des de llavors l’aigua pels cristians serà un sagrament de la gràcia (de l’amor de Déu). Serà l’aigua del baptisme i els cristians vivim sempre a la vora d'aquest riu; un riu que troba el seu naixement en el si mateix de la Trinitat i un riu que retorna cap allí. Un riu que neix als peus de la Creu de Jesús i que té com a font el seu cor ... Un riu que «alegra la ciutat de Déu». Un riu que remoreja incessantment dins de l’Església, és una remor suau, però si l’escoltem ens diu: Vine cap al Pare...

I quan els cristians enyorem a Déu anem al costat d'aquest riu que brolla. Només ho podem fer pel senderó de la pregària. I és impossible recollir-ne tota l’aigua... aquesta raja sempre. Ens trobaríem com un infant que volgués tapar un broc d'aigua d'una font amb les mans. Es impossible... se li escapa sempre. Sempre n'hi ha. Mai s’exhaureix l’amor de Déu. Ningú el pot estroncar, ni res.

Després, el jove de Natzaret anirà al desert i es presentarà davant del poble predicant el Regne de Déu i les Benaurances, tant dolces sortiran dels seus llavis. Com les benaurances que ara escoltarem en aquest bell You Tube, del gran Frisina i amb unes imatges corprenedores:


Per això els cristians ortodoxos el dia de l’Epifania del Senyor beneeixen amb grans pregàries totes les aigües. Fins i tot les gèlides de la gran Rússia, que han de fendir el gel per retrobar-la. Encensen l’aigua i tiren una creu a dins, als rius, als mars, als llacs, a les fonts... i és un costum bellíssim que després els més valents es tiren a l’aigua i la recullen i la retornen al sacerdot. Es un gest bellíssim. La creu del Senyor tant estimada. «Només tinc això per oferir-te i donar-te: la teva creu, l’amor amb què m’has estimat Senyor», deu pensar el jove que aconsegueix trobar-la.