dimarts, 13 de desembre de 2011

Nadal no seria res, si no celebréssim el Nadal del Senyor dins del nostre cor.

Homilia del Tercer Diumenge d’Advent.

Ningú pot dir que té la fe per a sempre, ja que la fe la podem perdre o podem deixar de viure-la. I no sabem per quins camins de dificultats ens portarà la vida i si llavors serem fidels a la gràcia de la fe que tenim.

La fe és un do que rebem de Déu i, per mantenir-nos en la fe, cal la pregària de cada dia (com l’obertura de la llibertat a l’Infinit) i cal que practiquem la fe, això és que la visquem. Altrament, el coneixement del Crist mor. El coneixement del Crist creix en la pràctica de la fe, cal situar-nos en l’àmbit de la seva gràcia, perquè Ell mateix actuï en els nostres cors. I, sobretot, cal nodrir-la de Eucaristia. Nadal és acollir per la fe la Presència de Déu en la Persona de Jesús, el Senyor. El Nadal no és res sense el Nadal del Crist en el nostre cor. Rebre el Senyor que ve i acollir-lo en la nostra vida.


L’Apòstol ens diu, en la segona lectura, que estiguem contents (és l’alegria, filla de la fe) i, sobretot, ens diu que visquem en discerniment, valorant sempre el bé i el mal. I acaba dient que ni l’ombra del mal ha d’habitar el en cor del cristià. Fixeu-vos, no tant sols el mal, sinó fins i tot la seva ombra.

I a l’Evangeli hi trobem la humilitat de Joan, el Baptista, que respon a les preguntes insidioses dels fariseus, sobre si Ell era el Messies. Això ens ensenya dues coses: que ningú dins de l’Església es pot atribuir el títol de salvador. Només el Crist salva. I cap de nosaltres és digne de deslligar-li la corretja del seu calçat. Cap. Les persones o els grups que es presenten dins de l’Església com a salvadors i amb aires messiànics sempre acaben dividint l’Església i perdent-se ells mateixos. I la segona cosa que aprenem és acceptar la realitat de cadascú, som el que som, ni més ni menys, i no podem anar per la vida amb disfresses. A més a més quan un llueix massa de la seva disfressa, finalment se li veu la llauna. Som el que som davant de Déu, davant dels altres i davant de nosaltres mateixos. I Déu està en el camí de tots. Per això cal que siguem pacients amb els altres i amb un mateix, tot esperant que Déu actuï en tots i deixar espai a la seva gràcia.

Siguem portadors de l’alegria de la fe, una alegria que brolla del treball ben fet de cada dia, de l’honradesa en què hem de fer totes les coses i de la certesa que Déu ens estima, malgrat els nostres pecats. Siguem, simplement, bones persones. Es el camí per arribar a ser uns bons cristians.