dissabte, 28 de març de 2015

Cada dia de Quaresma és un regal i un goig (XXXVIII)

Pel dissabte de la 5a. setmana de Quaresma...

Ompliu-ho tot del vostre amor, Senyor.

Aquesta tarda he donat la benedicció amb el Santíssim Sagrament, com cada divendres. Ho he fet a la capella, però amb el cor i el pensament (talment hi fos) l’he donat als escarpats i a les valls on hi ha les restes de l’avió estavellat, a tots els que allí han mort, a les famílies que els ploren, (moltes del nostre país) i als qui fan els treballs tant durs de rescat en condicions tant difícils. He demanat el Senyor que ho ompli tot del seu amor, tot. Un immensa creu de dolor és allí present. 
Quan hi ha aquests esdeveniments tan terribles les persones treuen de sí els sentiments de la seva humanitat: la compassió del cor i fins i tot la capacitat de plorar amb els altres. Davant d’aquestes realitats, a les quals no és possible donar cap raó i quasi no hi ha llenguatge, els creients només podem encendre dins nostre la llum de la fe i de l’amor. La pregària ve... una pregària que són paraules i sentiments. Una pregària que embolcalla. Una pregària que et fa present en el cor de les persones pels quals pregues. Una pregària que humanitza. És encendre una llum enmig de la densitat de les tenebres. Una pregària humil, que renuncia a entendre. És una mirada infinita de compassió sobre tot. I crea en tu una sospita que diu: «Tant de sofriment no pot ser inútil». Algú l’ha redimit o Algú l’ha de redimir. No pot ser que siguem víctimes de la bogeria i de nosaltres mateixos. Hi ha d’haver un Amor més gran. Sense aquest amor on seria l’esperança? I, tot així, roman l’home com a misteri per a sí mateix. Qui pot conèixer el cor de l’home? El cor de l’home és un abisme.