La parròquia no és un lloc confortable, és lloc de feina

Un dia a Barcelona vaig veure una Filla de la Caritat que anava atrafegada dalt de l’autobús. Era jove, amb ulls virginals. Era l’estiu i anava amb el vel suat i amb paquets i li vaig preguntar: i vostè, germana, quan fa vacances? I ella em va respondre: A la vida eterna! Una parròquia no és un lloc confortable. Es un lloc que si t’hi acostes hi ha molta feina per a fer. I calen mans, intel·ligències i, sobretot, creients que preguin i estimin. I es deixin estar d’històries que no condueixen a res. Tampoc és propi de la parròquia que hi hagi gent que tot el dia lamenten coses i rondinen. Tampoc és propi que hi hagi gent desanimada. Que pot fer Jesús amb una església desanimada? La fe té audàcia, és valenta. La fe dóna confiança. Les categories d’èxit i de fracàs per creients que miren la creu de Jesús són ben relatives. Sí tenim èxit millor que millor. El viurem com una gràcia del Senyor i no pels nostres mèrits. Si fracassem, i què? També això és una gràcia perquè ens fa experimentar dins del cor la Creu de Jesús. Però els creients fem les coses perquè el Senyor ens ho demana.

A Crist Rei hi ha molta feina a fer i sou convidats a fer-ne. La feina és treballar pel Regne de Déu. Es una feina que l’hem de fer amb alegria i molta pau. L’Assemblea Parroquial ens compromet a tots pel curs vinent amb uns objectius. I encara que la parròquia no sigui un lloc confortable, és el lloc on estem millor. Sabeu per què? Perquè hi ha el Senyor. Ells ens dóna l’Eucaristia i fins tot Ell fa que ens suportem els uns als altres i algun dia descobrirem amb llàgrimes als ulls el molt que ens hem estimat i tantes i tantes coses que en aquesta parròquia hem fet per amor a Jesucrist. Que tingueu un bon estiu. No us oblideu de pregar, encara que sigui una mica cada dia. 

 

Mn. Rafael, rector 

Trobada diocesana de Catequistes

El dia 13 de juny va tenir lloc la Trobada diocesana de catequistes a l´Arboç del Penedès. Les 200 persones ens vam aplegar vam ser rebudes per Mn. Ricard Cabré, que ens va donar la benvinguda. Sota el lema “Empeltats per a donar fruit” i encoratjats amb el cant d’acollida, vam començar un seguit de tallers al voltant dels dons de l’Esperit, que ens vam permetre anar descobrint l’Arboç del Penedès i reflexionar sobre el sentit i les condicions de la feina catequètica.

Vam començar a la capella dels Dolors, on se’ns va comentar una reproducció del mural gòtic del XIV “L’ arbre de la Vida”, com a símil del nostre empelt a Déu. Tot seguit, en grups, vam descobrir (recorrent el municipi), que la nostra tasca requereix: goig (vam ballar), pau (un conte), paciència (el treball de les puntes de coixí), dolcesa (a l’església de Sant Antoni Abat), benvolença (testimoni de la feina a la residència d’avis), bondat (Càritas), fidelitat (testimoni de persones consagrades).

Al final, després de reflexionar sobre la necessitat d’autodimini en la catequesi vam anar a l’ermita de

Santa Llúcia, on vam dipositar les reflexions i agraïments.

Al poliesportiu vam fer un dinar de germanor, i a la tarda dues visites culturals: la Giralda i el Museu de Puntes de coixí. L’Eucaristia presidida pel nostre bisbe Jaume va cloure un magnífic dia de germanor catequètica.

Assemblea Parroquial

L’exercici solidari de la nostra pertinença a la comunitat parroquial de Crist Rei de Reus, a l’Església de Tarragona i Universal, es palesen també de manera mes forta quan ens reunim -convocats pel nostre pastor- per debatre i tractar conjuntament aquells afers més terrenals i més organitzatius que ens afecten a tothom. Perquè d’aquest treball en surt part del vigor comunitari.

El dia 12 celebràrem l’Assemblea Parroquial amb una bona assistència per part de la feligresia. Es va presentar un resum de l’activitat del curs passat, un informe exhaustiu del pla pastoral, l’estat de comptes i es van fer diverses propostes per al curs vinent. Amb pregària i l’assistència posterior a l’Assemblea Eucarística, tot agraint l’Esperit de Déu el seu ajut, es tancava un curs i es posaven els fonaments del proper. A més d’unes fotografies del dia, en el document de la següent pàgina teniu les conclusions de l’Assemblea que el rector, Mn. Rafael Serra ha publicat oficialment tot assumint-ne el seu contingut. Aquest document el podem descarregar en l'apartat documents.

Entrevista a... Beatriz Calvo

“Veure els problemes que té la gent et fa més conscient de la realitat”

P.- Com va començar la seva vinculació a la nostra Parròquia?

R.- La meva vinculació, des que fa quaranta anys vaig venir a viure a Reus, al Barri Niloga, ha estat total. Aquí han batejat els meus fills i, el passat diumenge dia 16 de maig, va fer la Primera Comunió la meva neta Ariadna.

P.- I amb la Càritas Parroquial?

R.- Doncs aquesta relació va començar fa cinc anys, quan em vaig jubilar. Vaig sentir la necessitat que havia d’ajudar als altres d’alguna manera, si bé vaig tenir clar que ho volia fer des d’un àmbit diferent al de l’ensenyança a la que m’havia dedicat tants anys.

P.- Què li ha aportat personalment el ser voluntària de Càritas?

R.- Doncs la veritat és que ha estat molt enriquidor. Veus els problemes que té la gent i et fas més conscient de la realitat en la que vivim. Potser hauríem de pensar més sovint que som uns privilegiats. També, i no es pot negar, sempre sorgeixen decepcions i fracassos. Però bé, això, els voluntaris ja sabem que ho hem d’assumir.

P.- Quins canvis ha pogut observar en el perfil de l’usuari de Càritas?

R.- El perfil de l’usuari de la Parròquia de Crist Rei és majoritàriament del país. Actualment atenem trenta-dues famílies que sumen noranta-set persones en total. D’aquestes famílies, setze són d’aquí, cinc d’origen magrebí i onze provenen d’altres països diversos (sud-americans, de l’Àfrica negra, etc.)

Com que també col·laboro amb la Parròquia de la Puríssima Sang, puc dir que, en aquesta, els immigrants són els usuaris majoritaris.

P.- Quina és la seva tasca a Càritas? Qui més col·labora amb vostè?

R.- La Càritas Parroquial és la primera porta d’acolliment a l’usuari, si bé sempre estem sota la supervisió de la treballadora social. Actualment atenem a les famílies setmanalment, quinzenalment (la majoria) o mensualment, segons les necessitats i les característiques que presenten. A més, es prepara el seu paquet d’aliments que els hi és entregat cada dimecres a la seu de Càritas Interparroquial.

També col·labora amb mi una altra voluntària i un voluntari que s’encarrega de portar la comptabilitat de la Càritas Parroquial.

P.- Quina relació té amb la Parròquia com a Comunitat?

R.- Assisteixo a totes les celebracions litúrgiques i a les demés activitats que es programen com conferències, cursets o recessos, que m’és possible. No obstant, la dedicació a la Càritas Parroquial no es limita a un únic dia sinó que s’ha de portar un control continuat.

P.- I per acabar, què creu que li falta o que arreglaria de la nostra Parròquia?

R.- Crec que seria molt necessari que hi hagués gent jove que pogués prendre el relleu de les activitats que ara fem la gent gran, ja que pot haver moments en que les tasques normals de la Parròquia o, inclús de Càritas, puguin ser molt feixugues pels actuals voluntaris.

El ministeri dels organistes

Els organistes ens els hauríem de mirar amb un gran respecte. Són els organistes de la nostra parròquia. Ells fan sonar l’instrument rei. Tots els sons que hi ha dins de la caixa de l’orgue per les seves mans es posen al servei de la celebració. Sostenen el cant, omplen el silenci i aquest esdevé pregària.

Les melodies els organistes les han de tocar amb el cor. Toquen per a Déu i això és sublim. La millor música és per al Rei, deia Sebastià Bach.

No han d’estar pendents de si ho fan bé o malament, perquè la gent que va a missa no els escolta en sí mateixos, sinó que els escolta en la mesura que els permet pregar, que se senten elevats i descobreixen per la música la bellesa de l’acció litúrgica. Ningú escolta l’orgue a missa com si l’escoltés en un concert. Si algú ho fa vol dir que no té el cor posat en el Senyor.

L’art del bon organista sap improvisar notes en el silenci que hi ha. L’art del bon organista sap tocar la dansa de l’ofertori que preludia la Presència del Senyor, absolutament adorable en l’Eucaristia.

Els ofertoris, fora del temps quaresmal, han de ser esplèndids, amb forte, joiosos. Mai la música de l’ofertori és intimista, és sempre joiosa. Es pròpiament el moment del petit concert a lloança del Senyor que ha donat l’Eucaristia a l’Església.

A la parròquia tenim bons organistes: la Consol, la Sílvia, la Montserrat, el Josep Enric. Són els millors perquè ho fan amb fidelitat i amor. Tan debò en tinguéssim més pel goig de tots.

Trobada de Pasqua

El primer de maig, com és costum, una quarantena de persones vam fer camí cap a El Vendrell. En iniciar el viatge el rector va fe una salutació i vam pregar tot cantant el Virolai. Durant el trajecte, el mateix Mn. Rafael ens va fer de guia fent-nos notar els llocs i viles que anàvem passant. En arribar a El Vendrell ja ens esperava Mn. Manuel Pasqual: saludar-lo i passar el dia amb ell va ser l’objectiu principal de la trobada. A la parròquia de sant salvador Mn. Barenys, rector, ens va explicar a història del temple (del segle XVIII) i ens va assenyalar les moltes empremtes de l’arquitecte modernista Josep M. Jujol. Acompanyats per Mn. Manuel vam anar a visitar el monument a Pau Casals, la casa nadiua del insigne violoncel·lista vendrellenc i el museu Deu.

Després ens vam traslladar al barri marítim on ens esperava un bon dinar, a les postres del qual vam tastar (per gentilesa de Mn. Manuel) un dolç típic de la vila que s’anomena “bufat” i ens va fer diversos obsequis, entre ells un un CD de música de l’orgue barroc de l’església parroquial, actualment en restauració, per cada família.

En el moment de l’acomiadament, Mn. Manel ens va fer la petició de donar records a tota la comunitat de Crist Rei.

Maria, deixebla de Jesús

Hem acabat el mes de maig, el mes que tradicionalment hom dedica a Maria, la mare de Jesús.

Hem d’aplaudir la coincidència entre la festa de la Pentecosta i els darrers dies de l’anomenat “Mes de Maria”. Perquè al cap i a la fi, tenim un gran deute amb Maria. Per ser la mare del Redemptor, està clar,... per donar aquell sí incondicional a la crida de Déu,... faltaria més... per seguir, com a sofrent, el camí de donació que el seu Fill va portar,... també per això i per tantes altres coses...

Però hi ha una vessant que voldríem destacar precisament ara, en els dies en els que encara tenim el regust recent de la Pentecosta, del mes de Maria i de la Pasqua.

Reflexionem sobre el paper de Maria com a deixebla de Jesús i pedra angular de l’Església de Crist.

És cert que sovint tenim una visió de Maria una mica massa deïficada i ens costa pensar-hi com a dona, com a mare i, també, com a deixebla de Jesús. Perquè Maria va ser, sens dubte, el pal de paller al voltant de la qual trobem sempre reunits els apòstols, un cop Jesús va morir. En altres paraules, Maria va ser la que va mantenir la flama encesa de la fe en Aquell que va dur a les seves entranyes i que ningú millor que ella sabia de qui procedia i que havia portat al món. El propi Jesús li havia encarregat aquesta feina quan li diu al seu deixeble estimat que l’aculli com allò que és seu, entre els seus, entre els deixebles (Jn 19, 26).

L’espasa anunciada per Simeó a Maria es fa present quan Jesús porta a terme la missió per a la qual ha vingut al món enviat pel Pare, més enllà d’arrels biològiques (Mt 12, 48-50). A la fi, des de la creu estant, el propi Jesús dóna la solució a aquest enigma: la seva mare, els seus amics seran ara els seus seguidors, es trobaran en l’Església.

Només plantejar-ho així, ja s'obren mil i una possibilitats noves de reflexió entorn Maria, no trobeu?

Qui hi havia amb els pocs que es reunien per pregar? (Ac 1, 12) Qui hi havia quan Jesús, el ressuscitat, s’apareix a la gent que creia en ell? Qui va al davant d’ells?, Quina és la persona que mai abandona el seu Fill?

Sense Maria, molt probablement, els seguidors de Jesús s’haurien dispersat, haurien fugit -com ens diu el llibre dels Fets dels apòstols.

Per això a Maria també li hem d’agrair el fet de ser la Mare de l’Església. En paraules modernes diríem que Maria es carrega sobre les espatlles la feina d’esperonar aquells acovardits i els transmet allò que només una mare pot sentir, l’amor pel seu Fill, fins i tot un cop mort!

Maria es posa incondicionalment al servei del Regne que Jesús anuncia i que ja és aquí, retrobant al cap dels anys (fixeu-vos-hi) aquell sí incondicional, del que hem parlat, i que va donar a Déu quan l’àngel li anuncia l’adveniment de l’Altíssim (Lc 1, 30).

Per això és la reina de l’Església Universal, per això és reina de la nostra parròquia, per això és reina de les nostres llars... per això l’estimem... perquè és model de deixebla, del que nosaltres també volem ser, seguidors de Jesús a gloria de Déu Pare.

Conferència de Xavier Graset

El dia 29 d’ abril, i dins el cicle de xerrades trimestrals “Àmbit de diàleg, fe i cultura”, va tenir lloc una conferència a càrrec del periodista Xavier Graset sota el títol “Ètica i periodisme”. Va començar presentant els mitjans de comunicació més com a un entreteniment (cadascú ha de destriar allò que li sigui d’interès) que no pas com a un vehicle portador de valors ja que, avui dia, la informació i la comunicació estan controlades pels grans poders econòmics i les grans empreses de comunicació que, al seu torn, estan subjectes a les ideologies governants del moment, les quals ofereixen al consumidor un producte “políticament correcte als seus interessos” i susceptible de mantenir una determinada audiència i/o venda però, sovint, al marge de l’ètica professional.

Posant com a exemple la seva carrera periodística, tant a la televisió com a la ràdio i premsa escrita, va oferir unes pinzellades d’anècdotes viscudes per ell mateix on l’èxit periodístic passa, alguns cops, al davant de l’ètica professional.

Al llarg de la xerrada ens va parlar de periodisme i d’anècdotes personals més que no pas d’ètica, però el millor resum el va oferir el mateix periodista, dins el torn de debat (la majoria es va queixar per la campanya de desprestigi envers l’Església Catòlica), quan va concloure -tornant a la idea inicial- que “potser és arribat el moment en què els mitjans de comunicació siguin vistos com a un entreteniment més, que cal saber o usar, i no com a un referent de valors”.

Els valors cal buscar-los en la família, en l’educació i en l’exemple que rebem a casa, en la parròquia, en les nostres vivències de cara dia.

Els valors són per a viure’ls i no per a veure’ls; els valors neixen i formen part de la persona, no podem esperar que ens els ensenyin a la televisió, a la ràdio o a la premsa escrita, més encara, quan molts dels continguts d’aquests mitjans es basen en la mentida, en l’insult i en la desacreditació de l’altre o en la interpretació dels fets en funció dels interessos ideològics.

Els devots de la Mare de Déu es coneixen entre ells

Els devots de la Mare de Déu es coneixen entre ells i tenen una complicitat en les coses de Déu. I una immensa familiaritat dins de la casa de Déu. Ho tenen com una cosa natural d’estimar i ser senzills de cor. No tenen cap pretensió de fer-se veure i saben de la humilitat. Una veritat que brolla de la veritat d’ells mateixos. I tenen molta alegria. I tenen, a més, una disponibilitat permanent per acomplir amb els treballs de cada dia amb alegria i senzillesa de cor. I estan contents de servir el Senyor. I els fan feliços aquells serveis humils i sense cap notorietat. Tenen una gran confiança amb el Pare del cel i ho posen tot a les seves mans: la pròpia vida i la d’aquells que estimen. I no són gent complicada. Són pacífics de cor. No es donen importància a sí mateixos perquè saben que sense la gràcia no serien res espiritualment parlant. I són agraïts envers el Senyor i envers els altres. I dissimulen els defectes dels altres perquè saben dels propis. I els devots de la Mare de Déu saben suportar amb serenitat les malalties del cos i de l’esperit. També tenen una gran sensibilitat envers el dolor dels altres i tenen un cor compassiu. I són fidels. Només tenen por que Déu, nostre Senyor no sigui ofès. Tot això els ho dóna el tracte continuat amb Maria, la mare de Crist i nostra. Vull que els fidels de la meva parròquia siguin devots de la Mare de Déu. La paraula devoció vol dir un amor molt gran. Cada dia demano a la Mare de Déu que ajudi a fer créixer el camí de l’Església en aquesta parròquia nostra. I cada dia, abans de dormir, encomano els fidels de la parròquia a la Benaurada Verge Maria. Ho escric avui, en el goig de la Pasqua i esperant el do d’una nova Pentecosta. 

La Unició dels malalts. Lliçó comunitària

El diumenge 25 d’abril, prop d’un centenar de dones i homes de la nostra Parròquia varen rebre el Sagrament de la Unció dels Malalts. Trenta sis persones a la Missa de 10 i una seixantena a l’Eucaristia de les 12.

Aquest Sagrament, segons les disposicions de l’Església, està destinat a aquelles persones que s’enfronten a una malaltia greu o que han superat una certa edat (75 anys).

Així, el Mossèn, al peu de l’altar, anava acollint als qui havien de rebre la Santa Unció i els imposava el Sant Oli al front i a les mans, pronunciant la forma “Que, per aquesta Santa Unció, el Senyor et perdoni els teus pecats” i els encoratjava dient-los que el Senyor i la Mare de Déu sempre estarien amb ells. També se’ls va fer obsequi d’un clavell vermell.

Finalment, Mn. Rafael va ressaltar la importància d’aquest Sagrament i va remarcar que no s’ha d’entendre només com un pas ineludible per acceptar la mort sinó que, com tot Sagrament, ens dóna Vida i que hem de procurar viure amb esperit jove i valent.

Mare de Déu de Montserrat

Per celebrar el dia de la Mare de Déu de Montserrat a l’hora habitual de la Missa, amb força assistència i tal com estava anunciat, Mn. Rafael, va dedicar mitja hora a parlar-nos sobre Maria, mare i reina de la nostra parròquia.

Va recordar un fragment del Magnificat “el Senyor ha mirat la humilitat (petitesa) de la seva serventa. Des d’ara totes les generacions em diran benaurada” (Lc. 1,48). Humilitat donada per la seva vida: senzilla, humil, anònima, poca cosa... com nosaltres. Benaurança perquè és la dona de fe.

Seguint la vida de Maria veiem com és. Com les dones d’Israel del seu temps, el divendres encén la menorà amb el somriure als llavis per transmetre la vida i la fe. Com Maria, els catequistes i tothom ha de transmetre la seva vida de fe amb alegria i, és clar, ha de tenir fe de veritat.

També és dona de caritat, de servei: visitació a Elisabet, bodes de Canà.

A la sinagoga canta, junt amb les altres dones, els càntics de les grans dones d’Israel. El Magnificat és un entrellat dels càntics que havia après i cantat. És dona de pregària.

La torbem també al temple de Jerusalem quan Jesús té 12 anys i al peu de la creu: “Aquí tens la teva mare” (Jn. 19,27). És mare de tots.

L’Església també és mare perquè engendra fills nous. Som comunitats cridats a donar vida, a ser fèrtils. Hem de tenir cura de la nostra catequesi i del nostre testimoniatge, en general.

Maria reina. A la Bíblia ser rei vol dir fer-se l’últim per a ser servidor de tots. És reina perquè és la que serveix més.

Invoquem Maria en cada moment de la nostra vida. És propi d’ella ajudar.

Tot seguit va celebrar la Missa i en acabar van venerar la imatge de la Mare de Déu de Montserrat mentre cantàvem el Virolai.

Pastoral de la Salut

El passat 24 d’abril es va dur a terme la II Jornada Diocesana de Pastoral de la Salut, aquest cop a Tarragona.

Ens hi aplegàrem una seixantena de persones de tota l’Arxidiòcesi, entre les quals set de la nostra Parròquia.

La xerrada va anar a càrrec de Mn. Joan Manuel Bajo, que és delegat diocesà de Pastoral de la Salut del Bisbat de Tortosa. El tema que va desenvolupar fou “El sentit del dolor humà”.

Començà dient-nos que pensar en el dolor és pensar que som poca cosa, que l’ésser humà és vulnerable i fràgil. D’altra banda tothom vol ser feliç, i aquí rau la difícil convivència del dolor amb la fe, aquests són els plantejaments del “nou Job” que s’encara a Déu.

Va seguir l’explicació repassant els interrogants de la persona sobre:

- El passat. Què he fet jo? Qui hi ha darrere? Déu té alguna cosa a veure?

- El present. Per què? Regal de Déu? Indiferència de Déu? Fatalisme?

- El futur. Què he d’esperar...?

El dolor és company de camí, certament incòmode, de l’ésser humà però en aquest caminar hi trobem Déu.

Existeix el dolor físic, molt controlat per la medicina, i el dolor moral, el sofriment, al que els cristians trobem la resposta en Jesucrist.

El conferenciant afirmà que cadascú ha de trobar la resposta personal al dolor doncs no existeixen paraules fàcils. Després va analitzar les actituds de Jesús davant el sofriment:

a) Afrontar-lo amb realisme. Déu ens acompanya sempre en el bo i en el dolent.

b) No tancar-nos en el sofriment. Hem de ser sensibles al dolor dels altres.

c) Expressar els sentiments. Jesús a Getsemaní ens mostrà el seu rostre humà.

d) Omplir-lo d’amor.

e) Pregar. Jesús troba en la pregària la força necessària.

f) Viure en l’esperança. Jesús ens va demostrar que el dolor no té la darrera paraula: Hi ha la Resurrecció.

Com a grup de Pastoral de la Salut és molt important implicar la Comunitat. Quan un membre està malalt és tot el cos que emmalalteix.

Fou una Jornada no sols molt interessant sinó que ens va fer reflexionar i veure que hem de millorar les nostres actituds i ens va fer viure aquest apropament a Jesús, sobretot a Jesús sofrent.

Pentecosta

Durant cinquanta dies hem celebrat la joia de la Pasqua. Ara, el diumenge 23 de maig, amb la Festa de Pentecosta, que és la plenitud de la Pasqua, clourem el temps litúrgic central.

Pentecosta...!

Es trobaven reunits aquells homes porucs i poc decidits, una mica marcats per tots els esdeveniments passats, quan “de sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Tots van quedar plens de l’Esperit Sant” (Ac 2, 2.4a). Així, gràcies a aquesta força, les seves vides varen canviar, doncs els donà coratge per ser testimonis del Crist davant la gent i les autoritats. A partir d’aquest fet, hi va haver una renovació en ells, parlaven llengües noves i no tenien por de parlar de Jesús amb una gran valentia.

Els Apòstols, gràcies a la força de L’Esperit Sant, foren capaços d’escampar obertament el missatge que el Senyor els havia transmès.

Nosaltres també hem rebut l’Esperit Sant, primer en el Baptisme, després en la Confirmació, l’Eucaristia i els altres Sagraments. Aquesta presència reafirma la nostra fe i ens dóna forces per viure seguint les petjades del Mestre, per viure en un nou estil de vida, a tenir les oïdes obertes per escoltar i el cor esponjat per anunciar la Bona Nova sense por a fer el ridícul, a ser valents per anar estenent el Regne de Déu. Ens envia constantment el seu Alè per saber estimar, perdonar, comprendre, respectar, ajudar els altres...

Visquem, doncs, amb joia la Festa de la Pentecosta, agraint al Senyor aquest gran “Alè” que ens ha estat donat.

La pregària de Vespres

Va ser durant el passat temps d’Advent que la parròquia va començar a cantar els diumenges, i de forma comunitària, la pregària de Vespres. La proposta la van fer alguns alumnes del Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós (en el que el nostre rector és vice-director) i va anar sent cada cop més seguida per fidels de la parròquia i fins i tot d’altres parròquies.

L’experiència es va repetir durant la Quaresma i va acabar el diumenge de Pasqua amb les solemnes vespres baptismals, en la que els assistents (que ja formaven un nombrós grup) van entonar els tres magnificats que marca la Litúrgia de les Hores per aquell dia.

Va ser com una alenada de nova espiritualitat que la nostra parròquia no havia experimentat, estones de silenci, el cant dels salms, la contemplació i fins i tot en ocasions extraordinàries l’exposició del Santíssim, van acompanyar les estones de reflexió que

Ara repetirem l’experiència el proper diumenge de l’Ascensió i us animem a que aquelles persones que no coneixeu el ritme de la Litúrgia de les Hores us apropeu per conèixer aquesta expressió de la pregària comuna de tota l’Església Universal.

Pregària per la vida

El dijous 25 de març, festa de l’Anunciació, un petit grup de persones de la Parròquia ens varem reunir a la capella del Santíssim per tal de compartir una estona de pregària. El motiu bé s’ho valia: demanar al Senyor que la nostra societat entengui i assumeixi que la vida humana és el bé més preuat que Déu ha creat i que aquesta vida, tal com ho deixa ben clar el magisteri de l’Església, mereix respecte i protecció des del mateix moment de la concepció fins a la mort natural de la persona.

Dirigida pel nostre Rector, i durant una hora llarga, la pregària constà de diverses parts. Començant per l’explicació per Mn. Rafael de la posició de l’Església davant l’avortament, hi hagué també pregàries llegides pels assistents, lectura de l’Evangeli, moments de pregària personal així com l’explicació, per algun dels assistents, de la seva experiència en tasques de suport i ajuda a dones que podrien plantejar-se la possibilitat d’interrompre el seu embaràs.