diumenge, 11 de setembre de 2011

Děkuji.- Impressions d’un pelegrinatge (I)

Děkuji vol dir “gràcies” en txec. Ni remotament ho podia saber. Quan la gran munió de joves txecs, acollits feliçment a la nostra ciutat amb l’esforç de molts i amb una coordinada organització, van venir a dinar al Parc de Sant Jordi (després de visitar diversos llocs de la ciutat, tant eclesials com culturals i cívics), varen entrar al nostre temple parroquial per pregar. Els vaig saludar en el Nom del Senyor i vaig demanar a un mossèn txec, mig en llatí i mig en italià, (l’anglès no el parlo) que necessitava saber dues coses en txec i que aquestes m’ eren suficients per parlar amb ells. Volia saber com es deia en txec “gràcies” i que “ Déu us beneeixi”. La primera me’n recordo, de l’altra ja no.


Els nois i les noies entraven per grups a la Parròquia i el primer que feien era la genuflexió al Santíssim, es treien les gorres, i algunes noies es posaven un xal. Amb un estrictíssim silenci. El perfil dels nois i noies em va semblar que era de nivell universitari, amb pocs adolescents. Cada grup omplia tota la parròquia. Per dins vaig pensar: I per què m’ha d’estranyar que un grup de joves catòlics sàpiguen entrar en una Parròquia i facin el que han de fer? Això és el normal. El contrari no sé el que és. Simplement em van edificar en el sentit espiritual de la paraula.

Els vaig demanar, amb la Sra. Violeta al costat, que parla un perfectíssim anglès, que diguessin el Pare nostre en txec i després el vaig donar la benedicció solemne en llatí, i reverentment acollien la benedicció del Senyor. En el meu interior vaig decidir pel que em resta de vida que pregaria sempre per l’Església que pelegrina a Txèquia, i que ve de la gran tribulació. Amb tot el meu cor vaig donar gràcies a Déu, i a ells.


Després, amb els mossens que els acompanyaven, ens saludàrem els uns als altres amb aquell llenguatge que només els sacerdots sabem, de mirades i de complicitats, i de tanta comunió, car sabem que siguem d’on siguem, ens uneix el mateix Do i el mateix ministeri. I encara que un sigui de Txèquia, o de l’Equador o de Bèlgica, ens uneix el mateix Do i el mateix llenguatge. Alguns em deien Ad vitam aeternam, que és la manera que tenim de saludar-nos els mossens quan sabem que difícilment ens reveurem en aquest món.

Mentre dinàvem, a la Capella del Sagrament sempre hi havia algú d’aquells joves pregant i adorant el Sagrament. Oh sí, Txèquia sempre al cor. La de la noble ciutat de Praga, on no crec que pugui estar mai.