L’altre, sigui qui sigui, és amic del meu amic, que és el Crist.

Déu és Amor, i com amor es desborda i surt de sí i per Crist ens és donat. Agapé és una paraula grega del Nou testament que vol dir amor de caritat. Es amor de gratuïtat, cerca el bé de l’altre, no el propi, té sempre la iniciativa en l’amor, no para mai la mà a canvi, és convicció, i no únicament sentiment i és infatigable.

Estimar segons Déu vol dir que la vida de l’altre m’importa tant com la meva pròpia. I té sempre dues dimensions. Dues dimensions inseparables. És èxtasi cap a Déu, sortida de si i del jo. I el porta a estimar a Déu amb tot el seu cor i la seva ànima. I aquest estimar Déu no és cap manament (no hi ha res més contrari a l'amor que la raó d'obligació). El cristià pot i ha d’estimar a Déu, perquè sap que abans Deu l’ha estimat amb tot el cor i amb tota l'ànima, i aquest amor a Déu esdevé sempre “abaixament” per estimar al pròxim.

I comentant 1 Jo 4, 20 “Si algú afirmava: Jo estimo Déu, però no estima el seu germà, seria un mentider, per què el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu que no veu” ve a dir: des de l’Encarnació, quelcom de la invisibilitat de Déu s’ha fet visible al voltant nostre i el Crist sempre serà present en el rostre del qui sofreix, del pobre, del malalt, del vexat i del humiliat. El cristià mira sempre l'altre amb la mirada de Crist. L'altre, no és un estrany, ni un enemic, és sempre amic del meu amic que és el Crist. L'altre, sigui qui sigui, és un germà estimat. L'Església s'ha de manifestar en aquest món –ferit per tanta divisió i sofriment– com l'Església de la caritat.

Sense amor no hi ha vida. Aquest amor ha de ser abans que tota raó econòmica, política, ideològica, tècnica. Ha de ser el centre de tot. Els camins que no neixen de l'amor, ni estan guiats per l'amor, tots són barrats. No condueixen enlloc. La celebració del Nadal ens porta a comprendre —aquests són els camins de l'Advent— que allò més alt «la glòria a Déu a dalt del cel» esdevé «allò més baix» per la manifestació de la pobresa del naixement del Messies. Segons Lluc el naixement del Senyor se situa en la més pura marginalitat del seu temps. El Messies és aquell que «no troba lloc» i aquell que és reconegut pels més marginats de la societat del seu temps, com és ara els pastors. L’amor es justifica a sí mateix: estimo perquè estimo. No hi ha cap altra raó. Pel goig d’estimar. La Caritat és el nom de Déu; i nosaltres en la mesura que estimem en el seu nom i en la seva força formem part del Nom de Déu. Del goig de Déu.