Hi ha una ària a l’òpera “El barber de Sevilla” que m’agrada molt, es titula “la calumnia”, el personatge que la canta, Don Basilio, explica què és una calumnia. Amb la magistral música de Rossini explica que la calumnia és com un ventijol que insensiblement, subtilment i suaument comença a murmurar. A través de l’oïda s’instal·la hàbilment al cervell de la gent. Quan es va difonent va agafant força fins a límits tals que el calumniat acaba envilit i esclafat sota la opinió pública, fins a tal punt que pot considerar la mort com un alliberament.
Us preguntareu per què parlo d’òpera a la Veu de la Parròquia, doncs és molt senzill. Aquest mes em tocava parlar sobre com al Gaudí Centre presenten la figura d’Antoni Gaudí com a home de fe. I el problema ha estat que no he tingut prou temps per tornar a visitar aquest equipament. El meu dilema era, puc escriure i signar un article parlant d’un tema del qual no n’estic del tot segura? I si digués alguna cosa que no fos del tot certa?
Aquestes preguntes em van portar a una reflexió: moltes vegades expliquem coses sense tenir la certesa que són veritat. Quantes vegades hem parlat de terceres persones basant-nos en allò que ens havia explicat algú, però sense saber si era veritat o no. Quantes vegades hem sentit l’expressió: “jo no ho se, però si els altres ho diuen, per alguna cosa serà” Ens hem aturat mai a pensar el mal que podem arribar a fer? Una suposició feta córrer de boca en boca pot arribar a adquirir una dimensió tal que pot no tenir aturador. De casos així en tenim cada dia. Un cas extrem, sinó recordo malament, va ser el d’algú a qui es va acusar d’haver abusat i matat a un menor, al final va resultar que era innocent, però el mal estava fet i va haver de marxar del lloc on vivia.
La carta de Sant Jaume ho explica molt bé: “Els homes domen tota mena de bèsties salvatges i d’ocells, de rèptils i d’animals marins, però no hi ha home capaç de domar la llengua: és un mal que no es domina, va plena de verí mortal. Amb la llengua beneïm el Senyor, el nostre Pare, i amb la llengua maleïm els homes, fets a imatge de Déu. Germans meus, no convé pas que sigui així” (Jm 3, 7-9).
(Clicant al damunt de la fletxeta podeu escoltar l'ària "La calunnia"
d'El barber de Sevilla)
Us preguntareu per què parlo d’òpera a la Veu de la Parròquia, doncs és molt senzill. Aquest mes em tocava parlar sobre com al Gaudí Centre presenten la figura d’Antoni Gaudí com a home de fe. I el problema ha estat que no he tingut prou temps per tornar a visitar aquest equipament. El meu dilema era, puc escriure i signar un article parlant d’un tema del qual no n’estic del tot segura? I si digués alguna cosa que no fos del tot certa?
Aquestes preguntes em van portar a una reflexió: moltes vegades expliquem coses sense tenir la certesa que són veritat. Quantes vegades hem parlat de terceres persones basant-nos en allò que ens havia explicat algú, però sense saber si era veritat o no. Quantes vegades hem sentit l’expressió: “jo no ho se, però si els altres ho diuen, per alguna cosa serà” Ens hem aturat mai a pensar el mal que podem arribar a fer? Una suposició feta córrer de boca en boca pot arribar a adquirir una dimensió tal que pot no tenir aturador. De casos així en tenim cada dia. Un cas extrem, sinó recordo malament, va ser el d’algú a qui es va acusar d’haver abusat i matat a un menor, al final va resultar que era innocent, però el mal estava fet i va haver de marxar del lloc on vivia.
La carta de Sant Jaume ho explica molt bé: “Els homes domen tota mena de bèsties salvatges i d’ocells, de rèptils i d’animals marins, però no hi ha home capaç de domar la llengua: és un mal que no es domina, va plena de verí mortal. Amb la llengua beneïm el Senyor, el nostre Pare, i amb la llengua maleïm els homes, fets a imatge de Déu. Germans meus, no convé pas que sigui així” (Jm 3, 7-9).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada