dimecres, 2 de juny del 2010

Maria, deixebla de Jesús

Hem acabat el mes de maig, el mes que tradicionalment hom dedica a Maria, la mare de Jesús.
Hem d’aplaudir la coincidència entre la festa de la Pentecosta i els darrers dies de l’anomenat “Mes de Maria”. Perquè al cap i a la fi, tenim un gran deute amb Maria. Per ser la mare del Redemptor, està clar,... per donar aquell sí incondicional a la crida de Déu,... faltaria més... per seguir, com a sofrent, el camí de donació que el seu Fill va portar,... també per això i per tantes altres coses...
Però hi ha una vessant que voldríem destacar precisament ara, en els dies en els que encara tenim el regust recent de la Pentecosta, del mes de Maria i de la Pasqua.
Reflexionem sobre el paper de Maria com a deixebla de Jesús i pedra angular de l’Església de Crist.
És cert que sovint tenim una visió de Maria una mica massa deïficada i ens costa pensar-hi com a dona, com a mare i, també, com a deixebla de Jesús. Perquè Maria va ser, sens dubte, el pal de paller al voltant de la qual trobem sempre reunits els apòstols, un cop Jesús va morir. En altres paraules, Maria va ser la que va mantenir la flama encesa de la fe en Aquell que va dur a les seves entranyes i que ningú millor que ella sabia de qui procedia i que havia portat al món. El propi Jesús li havia encarregat aquesta feina quan li diu al seu deixeble estimat que l’aculli com allò que és seu, entre els seus, entre els deixebles (Jn 19, 26).
L’espasa anunciada per Simeó a Maria es fa present quan Jesús porta a terme la missió per a la qual ha vingut al món enviat pel Pare, més enllà d’arrels biològiques (Mt 12, 48-50). A la fi, des de la creu estant, el propi Jesús dóna la solució a aquest enigma: la seva mare, els seus amics seran ara els seus seguidors, es trobaran en l’Església.
Només plantejar-ho així, ja s'obren mil i una possibilitats noves de reflexió entorn Maria, no trobeu?
Qui hi havia amb els pocs que es reunien per pregar? (Ac 1, 12) Qui hi havia quan Jesús, el ressuscitat, s’apareix a la gent que creia en ell? Qui va al davant d’ells?, Quina és la persona que mai abandona el seu Fill?
Sense Maria, molt probablement, els seguidors de Jesús s’haurien dispersat, haurien fugit -com ens diu el llibre dels Fets dels apòstols.
Per això a Maria també li hem d’agrair el fet de ser la Mare de l’Església. En paraules modernes diríem que Maria es carrega sobre les espatlles la feina d’esperonar aquells acovardits i els transmet allò que només una mare pot sentir, l’amor pel seu Fill, fins i tot un cop mort!

Maria es posa incondicionalment al servei del Regne que Jesús anuncia i que ja és aquí, retrobant al cap dels anys (fixeu-vos-hi) aquell sí incondicional, del que hem parlat, i que va donar a Déu quan l’àngel li anuncia l’adveniment de l’Altíssim (Lc 1, 30).
Per això és la reina de l’Església Universal, per això és reina de la nostra parròquia, per això és reina de les nostres llars... per això l’estimem... perquè és model de deixebla, del que nosaltres també volem ser, seguidors de Jesús a gloria de Déu Pare.

2 comentaris:

Unknown ha dit...

I aquest mes de junt és el mes del Sagrat Cor de Jesús.

Parlant de la devoció al Sagrat Cor de Jesús va dir el Papa Pius XI que és «la suma de tota religió i amb ella la norma de vida més perfecta, la qual millor condueïx a les ànimes a conèixer íntimament a Crist i impulsa els cors a estimar-lo més vehementment i a imitar-lo amb més exactitud» (Miserentissimus Redemptor). Per això, encara que pot dir-se que el mateix Jesucrist ha esperat molts segles per a reclamar aquest honor i amor deguts a la seva caritat sense límits, per fi, la devoció al seu Sagrat Cor com símbol del seu amor misericordiós, ha triomfat en l'Església. En els set primers segles tot just es troben al·lusions directes al Cor de Jesús, si bé el seu amor i les realitats en Ell significades eren reconeguts i adorats per tots. Cap al segle XIII, Sant Buenaventura i algunes ànimes santes comencen a donar culte al Sagrat Cor. Una mica més tard el propi Jesús pren la iniciativa apareixent-se a Santa Margarita María de Alacoque, religiosa visitandina francesa, i confirmant mitjançant revelacions i promeses el culte al seu Cor. Ja en la nostra terra, moltes van ser les aparicions, visions i confidències de Crist al pare jesuïta Bernardo Clots en l'església del Col·legi de la Companyia de Jesús a Valladolid, avui Santuari Nacional de la Gran Promesa. El 14 de maig de 1733, festa de l'Ascensió, escriu el pare Hoyos: «Se'm va adonar a entendre que no se'm donaven a agradar les riqueses d'aquest Cor per a mi solament, sinó que, per mi, les agradessin altres... I demanant (jo) aquesta festa especialment per a Espanya, que ni àdhuc memòria hi ha d'ella, em va dir Jesús: Regnaré a Espanya, i amb més veneración que en altres parts». Després de celebrar ell mateix la primera festa en honor del Sagrat Cor, va començar a difondre la imatge, algunes oracions, la comunió dels primers divendres i, al juny de 1735, va tenir lloc la primera novena i festa pública en la capella contigua a l'actual santuari. Bona prova de l'eficàcia de l'apostolat d'aquests anys és la rapidesa amb que el culte al Sagrat Cor es va difondre pertot arreu per obra del mateix Bernardo Hoyos i d'altres jesuïtes com els pares Cardaveraz, Loyola i Calataiud.

Unknown ha dit...

(continuació)

Superades nombroses dificultats, de nou es va intensificar aquest culte al començament del segle XX. Enfront del laïcisme sectario de llavors, va sorgir el costum de fer pública professió d'aquesta devoció amb plaques visibles en la porta de la llar, les processons i actes massius, les colgaduras amb la imatge i els famosos Posseeixis. Una modalitat nova, en forma de entronización, apareix entre nosaltres en els anys difícils de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). El seu apòstol, peruà de sang espanyola, el pare Mateo Crawley SSCC, va trobar les millors disposicions i auxiliars per al seu grandiós designi. Sembla increïble la tasca desenvolupada i els fruits aconseguits en aquells anys fins a culminar en l'acte de 1919 en el Turó dels Àngels. En aquest lloc, centre geogràfic de la Península Ibèrica, al costat d'un Monestir de Mares Carmelites que havia de ser llum permanent d'oració per Espanya, es va elevar un monument al Sagrat Cor carregat de simbolisme, davant el qual el rei Alfonso XIII realitzava la consagració de la nostra Pàtria el 30 de maig de 1919. Aquell acte solemne en el qual van participar els reis, el govern sencer, les jerarquies de l'Església i una immensa multitud era la culminació d'un secular desig dels catòlics que Espanya fos tota de Jesucrist i per a sempre i, de fet, van seguir una multitud de consagracions de famílies, pobles i ciutats davant estàtues del Cor de Jesús erigides en pujols, torres i pedestals. En els anys següents es van elevar nombrosos monuments per tota la geografia espanyola. Des de capitals fins a pobles petits, van ser molts els llocs que van coronar els seus perfils amb la imatge evocadora del Cor de Crist associada ja de manera indeleble a tants llocs. En relació amb un d'aquests monuments, inaugurat al costat del Santuari de La nostra Senyora de la Muntanya de Càceres el 14 de novembre de 1926, escrivia el llavors Bisbe de Còria D. Pedro Segura: «La benedicció del Sacratíssim Cor de Jesús ha descendit sobre les Autoritats que li han aixecat un tron en la seva Diputació, en els seus Ajuntaments, en els seus Jutjats, en les seves escoles, en els seus Asils, en les seves Oficines; i aquesta benedicció ha anat vessant prudència en les determinacions, acatamiento a les divines lleis, fermesa per a seguir indeclinablement els camins de la justícia, caritat envers el desvalgut, concòrdia per al bé comú, abnegació fins al sacrifici pel benestar dels governats. La benedicció de Jesucrist ha descendit sobre les llars cristianes que se li han consagrat; i ha anat vessant fidelitat en els esposos, amor en els pares, afecte en els fills, docilidad i submissió en els criats, resignació en les penes, esforç en els abatiments, pau en els cors. La benedicció de Jesucrist ha descendit copiosa sobre les ànimes que amb férvido entusiasme li han escollit i li han aclamat pel seu Rei; i ha anat vessant innocència en els nens, puresa en els joves, consol en els quals sofrixen, odi al pecat, ànsies de vida eterna, torrents de gràcia, pluja de virtuts». D'aquesta manera es recordava una vegada més que la devoció al Cor de Jesús no és simplement una més entre unes altres, sinó un sistema acabadísimo de vida espiritual la base de la qual és la consagració veritable; una consagració que no es reduïx al simple recitat d'una fórmula sinó que és la sencera donació que demanda Jesucrist de les seves més fidels amics. Segons les expressions de Santa Margarita, San Claudio de la Colombière o del pare Hoyos, la consagració pot reduir-se a un pacte: «Jo cuidaré de tu i de les teves coses -diu Jesús a l'ànima consagrada- cuida tu de Mi i de les meves».

"Reinaré a Espanya i amb més veneració que en altres llocs". Promesa del Sagrat Cor de Jesús al Padre Hoyos.