He portat cent un currículums per Reus

Una noia aquesta setmana ha vingut a la parròquia. Era jove i bonica. Portava tristesa als ulls. Era de casa. M’ha dit «aquesta setmana» he repartit cent un currículums per la ciutat, cerco treball i no en trobo. Em va entendrir quan m’explicava la seva situació. Li vaig dir: «dóna’m el currículum». I el vaig posar sota les tovalles de l’altar. I vaig demanar al Senyor que l’ajudés i l’acompanyés.

Són tant i tants que venen a la Parròquia a demanar si els podem ajudar a cercar feina. I et sents tant impotent! El treball és la condició del pa de cada dia. Es veritat que l’Església té cura dels necessitats i les nostres Càritas estan plenes de gent. Però trobo a faltar la veu dels nostres bisbes denunciant un ordre injust i recordant els principis elementals de la Doctrina Social de l’Església.

No ploris per perdre el sol,
que les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles. (R. Tagore)

En aquests moments els pastors de l’Església de Catalunya han de parlar. Amb una paraula que il·lumini, que sigui la veu dels qui pateixen, que consoli. No s’han d’inventar paraules noves. La tradició de l’Església ha anat acumulant un tresor de doctrina sobre aquestes situacions. Es hora de proclamar-la. Hi poden haver lleis socialment injustes, i, de fet, hi són. Mai les anomenades «retallades» han de caure sobre els qui tenen menys, per aquí no es comença. Que la història no els ho retregui. La gent ho necessita.


M’ha cridat l’atenció la consciència moral de molts metges que han dit que, malgrat la llei, «ells continuaran atenent els immigrants sense papers» I és just que sigui així. Un metge sempre ha de complir amb el seu codi deontològic. I d’això que han dit alguns metges que els honora tant, els pastors de l’Església no han sabut dir res al poble? De què parlen quan es reuneixen?


Els bisbes de França van fer el Dia de la Mare de Déu un text de la pregària dels fidels per a proclamar a totes les esglésies de França. No és una broma la situació actual de la societat. Hi ha molta gent que pateix. I són de casa. Són fidels nostres.

Deixa’m el volant i deixa que porti la teva vida.

Apunts per a la predicació. Diumenge XXI del Temps Ordinari. Cicle B

Conèixer Jesús en la teva vida és com haver contemplat un paisatge meravellós que ha entrat tant dins dels sentits i ja no ens en podem oblidar mai més. Deixar-lo entrar en la pròpia vida és meravellós, és sentir la presència de l’amic que t’acompanya sempre, fidel, discret i sempre acollidor. Pot passar el temps i podem estar lluny, però Ell sempre hi és. Ell no retreu res. És simplement el qui t’estima, i t’estima sempre. I quan un porta temps en la voluntat de ser fidels al camí de la fe es retroba amb aquesta veritat: «Tot el que he fet, ho he viscut en la meva fe». I això és gran i preciós. Ser cristià és fer confiança en el Senyor i dir-li et deixo el volant i porta tu la meva vida. Tu saps els camins i tu saps el final.

El diàleg de l’Evangeli d’avui arriba a un punt culminant i dramàtic. Ve marcat per la pregunta de Jesús: I vosaltres també voleu marxar? I la resposta de Pere: I on aniríem Senyor? Només vós teniu paraules de Vida eterna. Es dramàtic perquè hi ha una tristesa en la pregunta: també vosaltres voler fer com ells, també em deixareu? I també perquè el Senyor no claudica de res i és com si digués: «Encara que em deixeu sol, jo continuaré el meu camí d’obediència a la missió que el Pare m’ha confiat» Jesús no claudica de res del que ha dit.

L’escena no pertany a aquella història, sinó a la nostra història. Són tants i tants els qui han marxat de l’Església. Moltes vegades sense fer soroll, com de puntetes. Han trobat totes les excuses per a deixar-lo! I la fascinació del món! Si són batejats no ho tenen fàcil, car sempre l’enyoraran! Son fills de Déu i Déu no els abandonarà mai. Sempre els esperarà. I l’Església serà sempre casa seva. Ningú els retraurà res. Ni tampoc ningú els preguntarà per què han marxat! Sempre seran rebuts com a germans i mai com estranys. Són a casa seva.

Carles Ballbé, jugador de l'Atlètic Terrassa i atleta olímpic a Londres amb la selecció espanyola.
El curs vinent entrarà al Seminari.
Es pot dir d’ell: «El hockey perd, però Déu guanya».
Que sigui un bon atleta de Crist
i la Mare de Déu l’acompanyi fins al sacerdoci.
Ell és dels qui no han marxat!

Sí: ¿On aniríem quan no podem més amb la pròpia vida, si és Ell qui ens dóna la força? ¿A qui donaríem les gràcies pel do meravellós dels nostres fills?

A Jesús el poden trobar present en totes les situacions, perquè ell les ha viscudes totes. Fins i tot quan la vida ha arribat al límit del sofriment. Allí hi ha també Jesús amb el seu rostre que consola i dóna pau. Ell ens fa la invitació a participar en la dansa de la Vida, per incorporar en ella la nostra vida, una vida que no és vida si no estimem. Jesús ens convida a bescanviar la nostra tristesa, per la seva alegria. La nostra por per la seva pau, el seu amor per la nostra duresa de cor. Un amor i una tendresa indescriptibles davant de la violència atroç d'aquest món, causada pel pecat. Seguim a Jesús. No marxem lluny d’Ell. Es un camí de llum i de sorpreses.

Us deixo amb la meravellosa música del gran Marco Frisina

Encara ha tingut l'atreviment de beneir-nos...

El passat dotze d’agost va ser el setanta cinquè aniversari de la mort martiri del Bisbe Manuel Borràs, al coll de l’Illa, venint de Montblanc. En aquella tarda de calor l’assassinat era comès. Un bisbe de l’Església era mort vilment i un dels qui l’havien executat, a la nit deia: Encara ha tingut l’atreviment de beneir-nos.


El bisbe Manuel Borràs havia nascut a La Canonja i era un eclesiàstic que finalment fou consagrat i nomenat bisbe auxiliar de Tarragona. Va viure vint i un anys a l’ombra del Cardenal Vidal i Barraquer com un servidor fidel i discret. Després de dinou dies a la presó a Montblanc, sense que ningú es recordés de la seva sort, finalment era executat.

Havent-lo cobert de ramatge, el ruixaren amb gasolina i prengueren foc. Deixaren el cos insepult a la vora de la carretera. Era un home innocent. D’ell i tants d’altres cal que hi referim el text de Marc: Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'evangeli, la salvarà (Mc 8 35)

No la perdé la vida, sinó que la guanyà pel Crist. Per sempre. I amb una bella escaiença el Papa, el dia abans de la Solemnitat dels Apòstols, signava amb mà ferma encara el Decret de Martiri del Bisbe Manuel Borràs i companys. D’aquesta manera es pot procedir a la seva beatificació i el nom del bisbe Manuel i dels seus companys preveres quedarà escrit en el Llibre d’Or i de Sang, que és el Martirologi de l’Església. I ben aviat el poble cristià podrà dir: Beat Bisbe Borràs i companys, pregueu per nosaltres, en la comunió dels sants que uneix l’Església de la terra i del cel.

El martiri del bisbe Borràs, glorificà el Crist, Déu i Senyor nostre. El Cardenal Francesc sense saber-ho emprenia el camí de l’exili, amb una tristesa que l’acompanyà fins a la mort. Fou el martiri del cor. Tant un com l’altre feren la gran ofrena de la seva vida a l’Església de Tarragona, de la qual eren pastors. Llur mort, un in sanguine, l’altre in corde, va ser una benedicció per a la nostra Església. Encara ara som fills de la seva benedicció. De tot cor en donem gràcies a Déu.

L'alegria de l'assumpció de la Mare de Déu

Jo crec que Maria va morir el dia que va veure el seu Fill donant la vida per nosaltres a la creu. Quelcom de mort anticipada hi ha en qualsevol mare que veu la mort del seu propi fill. No hi ha dolor més gran en el món. Però també crec que Maria va ressuscitar el dia de Pasqua, quan va saber que el seu Fill s’havia manifestat com el Vivent. La seva mort temporal ja no va ser res per ella, perquè no hi havia distància dins d’ella entre el cel i la terra. Ja vivia en el seu Fill que era el seu cel! I la seva glòria.

Quan l’estiu fa el ple, Maria, la plena de gràcia és celebrada en l’Església com l’assumpta al cel. La seva Pasqua. La seva Dormició en el Crist. És la glorificació de la humil serventa del Senyor. I esdevé així signe d’esperança certa per tot el poble de Déu que peregrina. Sentors d’alfàbrega i d’espígol perfumen aquest dia. I tot és un crit i un mirar vers el cel. I justament perquè viu en el Crist ella no està lluny de nosaltres. I encara fa de Mare, Mare de tota l’Església. Maria és el primer fruit de la Pasqua de Jesucrist. I l’antiquíssima pregària mariana ressona dins, i molt a dins, del nostre cor: Sota la vostra protecció ens refugiem, oh Santa Mare de Déu, no desoïu les nostres súpliques en les nostres necessitats, de tots els perills deslliureu-nos sempre, Verge i gloriosa i beneïda.

La comunitat dels creients que avui i per tot el món se sent enfortida i consolada per la presència de Maria en el seu pelegrinatge vers Déu. Els creients hauríem de ser com sentirem em la lectura de l’Apocalipsi d’aquesta festa:«els qui guarden els manaments de Déu i mantenen ferm el testimoni de Jesús». Mantenir ferm el testimoni de Jesús: !Quina expressió més maca! Com Maria ho va fer, ella que meditava sempre dins del seu cor les paraules del seu Fill i així acomplia amb la voluntat de Déu.

Es un camí que fem pel desert del món i l’Església se sent com extraditada i lluny del Senyor. Però és un món que hem d’estimar i mirar amb ulls d’amor. Perquè és un món estimat per Déu.

La seva assumpció és com un aval de la nostra pròpia glorificació i de la nostra vida com el trobament definitiu amb Déu Trinitat. Visquem amb alegria i fem les coses petites de cada dia amb amor i un somriure, que faci resplendir la gràcia de Déu que ens habita, així ho aprenem de Maria i dels sants.

La festa de l’Assumpció de la Mare de Déu és una festa d’esperança, que aixeca de nou el campament d’Israel, com un toc de trompeta, i el posa de nou en camí, un camí que avança cap a Déu. En la joia, cantant el Magnificat. Portant sempre l’esperança dins nostre. Que ningú defalleixi, que res ens faci defallir. Maria ha obert abans que nosaltres aquest camí. El seu camí de fe ara es el nostre. La seva glòria, per la bondat de Déu, també ens serà donada. Els nens de la catequesi de la nostra Parròquia els agrada de cantar: Endavant, endavant, amb la Mare de Déu.

Us deixo amb el meravellós Magnificat de la Catedral de Nôtre Dame de París. El to d’aquest es diu «to reial», vol dir de la reialesa de Crist participada per Maria.

El Senyor és la meva força

El Senyor és la meva força,
el Senyor el meu cant.
Ell m'ha estat la salvació,
en Ell confio i no tinc por. (bis)

Tenia posada l'esperança en el Senyor,
i ell, inclinant-se cap a mi,
ha escoltat el meu clam.

M'ha tret de la fossa profunda,
del llot i del fangar.
Ha plantat els meus peus sobre la roca
i m'hi sento segur.

Ha inspirat als meus llavis un càntic nou,
un himne de lloança al nostre Déu.
Tots els qui ho veuen veneren el Senyor
i posen en ell la confiança.
Feliç l'home que confia en el Senyor
i no busca l'ajut dels idòlatres,
que es refien d'esperances enganyoses!

(Fragment del Salm 40)

Pregària infantil

Molts dies, en llevar-me, miro a través de la finestra i agraeixo la sort de poder veure els arbres que hi ha a la vorera del davant de casa. M’agrada! Són uns “arbres de ciutat”, però són també un trosset de natura, un regal de Déu... i me’n recordo d’una pregària de quan era petita... i la torno a dir!

Si us plau, no digueu que hi ha «crisi de vocacions», hi ha crisi dels qui havent escoltat la veu del Senyor troben mil excuses per a no seguir-lo.

De l'homilia del diumenge XV. Cicle C.


El diumenge passat el Senyor enviava els deixebles a la missió. Els enviava «sense res i a canvi de res» El bon Jesús sempre crida a la missió. I la crisi no és de vocacions, sinó dels qui estan disposats per a la missió del Regne de Déu. Segons l’Evangeli el deixeble no ha de portar gaires coses, només el bastó de vianant i les sandàlies pel camí. I amb una túnica en tenen prou. Què n’haurien de fer d’una altra si l’haurien de donar els pobres.

Només els sants, com és ara Sant Francesc, han seguit el Senyor amb aquesta pobresa del cor. Han de portar l’alegria de la fe i un cor molt gran per estimar. I fer el bé, alliberar els homes dels «esperits malignes», com són ara les formes d’egoisme que no ens deixen lliures, de totes les pors, de les inseguretats... i encara han de guarir amb el bàlsam de la misericòrdia.

Jo m’imagino la cara dels apòstols: però que ens fa fer ara? De fet, havien après d’Ell, que no «tenia lloc per reposar el seu cap». I la consigna que havien de donar era la pau. Una pau que portaven dins seu i que havien de comunicar. Es la pau dels fills estimats del Pare i dels qui segueixen el Mestre, malgrat les febleses. Una pau que es reflectia en els seus ulls, clars com el cel del seu amor a Jesucrist i de la seva obediència.


El Senyor continua cridant. Ens crida a molts serveis que podem fer a les nostres comunitats parroquials i sempre trobem excuses: que si no tenim temps, que si estem ocupats en altres obligacions ineludibles. I Jesús es queda sol... Ell, que des del començament crida companys i amics. I també apòstols. Però us diré una cosa molt estranya i que m’ha passat: en la mesura que dónes temps al Senyor, ve l’alegria i esdevé dins un una aventura que t’engresca i et sents no pas sol, sinó acompanyat de la seva Presència que no et deix. I més enllà del èxit, que no és gaire, experimentes la fecunditat de la Redempció. I saps que res del que hem donat al Senyor es perd. Com tampoc el Senyor deixa d’escoltar les nostres pregàries.

Hi ha tant de treball a les comunitats! Hi ha tants pobres que ajudar! Hi ha tants ancians i malalts per acompanyar en la seva solitud! Hi ha tantes coses per a fer pel Regne de Déu. El Senyor ens vol apòstols i no membres inútils del Poble de Déu. El Senyor necessita tants col·laboradors i cooperadors! Aquest estiu pot ser una ocasió de dir: Senyor el curs vinent dedicaré un temps a TU. Un temps que val per a l’eternitat.

Oh, si us plau no digueu que hi ha crisi de vocacions, hi ha crisi dels qui, havent escoltat la invitació del Senyor, troben mil excuses per a no seguir-lo. Però aquells que ho fan, la seva alegria els és immensa.

Muntanyes i Salms...

Abans que naixessin les muntanyes,
abans que infantessis la terra i el món,
des de sempre i per sempre tu ets Déu.

(Salm 90, 2)

La teva justícia és com les muntanyes més altes,
com l'oceà infinit són les teves decisions.

(Salm 36, 7)

Presentació dels Goigs en lloança de Crist Rei

El passat dia 15 de juny va tenir lloc a la nostra Parròquia la presentació dels Goigs en lloança de Crist Rei. Va ser un acte molt interessant, tant -evidentment- des del punt de vista de la nostra fe cristiana com -també- culturalment parlant ja que, com sabem, els Goigs són un important element dins la tradició catalana.

Aquest projecte va néixer en una idea de Mn. Rafael Serra, que va tenir la il·lusió de posar la Parròquia de Crist Rei a la geografia gogística de Catalunya i ha comptat amb la col·laboració dels Gogistes Tarragonins, entitat dedicada a donar vida i actualitat als Goigs.


Durant l’acte de presentació van prendre la paraula, la Sra. Carme Puyol Torres, historiadora i arxivera; Mn. Joan Roig i Montserrat, autor de la lletra i Josep Enric Peris i Vidal, compositor de la melodia. Tots ells van explicar magníficament, des del seu àmbit, el significat i la importància d’aquests Goigs, demostrant que la seva elaboració ha estat el resultat d’una bona feina en l’obra col·lectiva de totes les persones que hi han intervingut.

Les magnífiques xilografies -la simbologia de les quals va ser també explicada durant la presentació- són obra de l'artista gravador català Antoni Gelabert.


Uns Goigs són una obra artística, literària i musical i, sobre tot, un instrument litúrgic arrelat a la cultura popular des de l’Edat Mitjana. En tot l’àmbit geogràfic dels Països Catalans hi ha uns trenta mil textos diferents i, tot i així, no es coneix cap altre que sigui dedicat a aquesta advocació de Crist Rei.

Per acabar, la Sra. Sílvia Virgili els va començar a cantar, acompanyada a l’harmònium per qui millor ho podia fer, el Sr. Josep Enric Peris i, poc a poc, tots els assistents ens hi vàrem anar afegint amb emoció.

Falset al cor i ple de l'alegria dels escolans de l'Arxidiòcesi

Cent vint-i-vuit nens i nenes de les nostres Parròquies. Els escolans de l’Arxidiòcesi, tot acompanyats de la bondat dels nostres mossens, ompliren d’alegria la Vila de Falset. Entre ells els nostres escolans de Crist Rei que tant ens ajuden i que saben ja tant de la litúrgia. Jocs, excursió a Sant Gregori, alegria, calor, piscina i Eucaristia... un dia ple de gràcia.

Venint de l'Ermita de Sant Gregori

La gimcana a manera de catequesi sobre la Missa

Falset és un poble i una parròquia que jo estimo molt, donat que en vaig ser rector en els anys de la meva joventut. Fou un dia bonic de molta alegria i molta esperança. A la tarda totes les campanes del gran campanar (té exactament quaranta metres d’altura) tocaven a festa. Les conec tant que en sé el so de cadascuna i sé quan toquen en la totalitat. Tocaven totes a l’Eucaristia, com si fos dia de la Festa Major. Se m’ompliren de llàgrimes els ulls car el seu so evocava dins meu tantíssims records!

Santa Maria de Falset, la Major, s’alegrava de la joia dels infants. A Ella vaig encomanar aquests infants i les nostres parròquies. El so de les campanes de Falset omple de goig al poble i se senten a tota la silenciosa vall, en la plàcida tarda.

Fotografia de tot el grup a la Parroquial de Santa Maria.
Els "nostres" són a dalt ben bé a la dreta de la imatge...
Ho farem una mica més gran... i... aquí els tenim!

El Sr. Arquebisbe presidia la celebració a la gran Església. La flor i la nata dels mossens joves del bisbat es desferen amb el seu treball per organitzar una trobada tant bonica. Déu meu! -Vaig pensar- quan nosaltres no hi siguem, aquests infants vindran a les nostres parròquies i seran els creients que ompliran les nostres assemblees parroquials. I qui sap si d’entre ells alguns seran cridats al ministeri sacerdotal. Jo n’estic segur. I el Senyor reserva ara els seus per regalar-los a l’Església demà. També cal felicitar al jove prevere, Mn.Simó Gras, Delegat de Vocacions, treballador infatigable, com el Capellà de la Ultima Cima. Sempre té temps i sempre està content.

La mulassa dels joves de la Parròquia dansà amb la inconfusible i entranyable la Jota de Falset. Entre els fidels del poble que ens acompanyaven hi havia les venerables germanes Carmelites Vedrunes. Tant falsetanes i tant bones religioses! Una comunitat que fa honor a Santa Joaquima de Vedruna i a la Benaurada Rosa de Falset. I que sé que són lectores del Blog de la nostra Parròquia; les saludo i ja saben que des de fa molts anys, cada dia, prego per elles, com elles ho fan per a mi.

Estudiar amb el Senyor

A la Parròquia hi ha una noia que és un goig, primer pels seus pares i segon pels seus amics i amigues. Es una noia creient, confirmada. I a més a més és bonica. Forma part del Grup de Joves. Es de la Parròquia i només de la Parròquia. Com els cristians que saben que en la Parròquia ja ho tenen tot per viure i celebrar la fe. Es diu Anna.

Era el Diumenge de Corpus i volia anar a la Processó de la Ciutat per acompanyar el Senyor. Però l’endemà s’examinava de la Selectivitat. I no se li acudeix altra cosa que anar a la Processó amb els apunts. I ja la veieu estudiant els apunts darrera el Sagrament en la interminable i calorosa processó del Corpus de Reus. Era així com ella adorava al Senyor. No digueu que no sigui bonica aquesta anècdota dels fills de Déu!



I aquesta setmana m’ha dit que ha tret de les millors notes de Catalunya, tant que haurà d’anar a Barcelona pels reconeixements deguts per les primeres autoritats acadèmiques del país. Vaig pensar: No m’estranya, estudiant amb el Senyor! Ah, si la coneguéssiu l’Anna és senzilla de cor i no té l’aire d’"empollona repel·lent". Simplement és una noia cristiana.

La felicitem. L’any vinent cursarà primer de medicina i els malalts que en el futur atendrà ja exulten de goig, encara que no la coneixen. També felicitem els seus pares. Si haguessin cent noies com a l’Anna a cada Parròquia de la ciutat serien el seu tresor. Però un tresor com ella val per mil. Els qui la coneixeu feliciteu-la.

Moltes felicitats, Anna!!

Un diamant en brut

Avui, dia de Sant Joan, per la tarda –de fet, quan començo a escriure aquestes línies fa poc més d’una hora que s’ha acabat- hem pogut gaudir a la Parròquia d’una nova representació del nostre Grup de Teatre (ATS) que, malgrat ser una colla aficionada, aconsegueixen uns magnífics i molt, molt divertits resultats.

Ens han presentat “Un diamant en brut”, obra que, si Déu vol, tornaran a posar en escena la diada de Crist Rei del proper Curs (novembre de 2012).

Per tant, més val que no us expliqui l’argument, així no desvetllaré cap secret a tots aquells que avui no heu pogut assistir però sí que vingueu per Crist Rei. Us recomano que no us la perdeu. Riureu moltíssim!

Us deixo algunes fotos que, malgrat que no han quedat massa bé, doncs als llocs foscs la càmera no dóna per més, al menys us fareu una idea de com ho hem passat de bé!

Déu preparava en ell quelcom de grandiós.

Retrat autèntic de Sant Lluís d’infant

Sant Lluís Gonzaga, és el patró mundial del jovent catòlic. Fill primogènit del gran marquès de Castiglione de jove es va sentir inclinat a les armes, però se sent envaït per una gràcia molt gran del Cel des que va rebre la primera comunió.

Algunes vegades la llibertat de Déu omple de gràcia als infants. Des de petit que segueix arreu la cort del seu pare, el qual estava orgullosíssim del seu fill primogènit. El seu futur hagués estat formar part de la companyia militar, però d’ara vol entrar en una altra companyia, la de Jesús, fundada per Sant Ignasi i els primers companys. El seu pare s’hi resisteix gairebé fins a la violència. Es gairebé una guerra. No pot admetre que el seu fill hagi escollit aquest camí. Finalment el pare es rendeix i el beneeix.

De fet, no l’havia escollit ell, sinó que el Senyor escull aquest camí per ell. És el 2 de novembre de l’any 1585 que signa el document renunciant al marquesat a favor del seu germà Rodolf. Quan acaba de signar, es mira el seu germà i li diu: Qui és més feliç ara?

El mateix any entra al noviciat de Roma i els consols de Déu desapareixen; tota l’aridesa de la purificació espiritual se li fa present. Ell roman en la pregària prop del Sagrament. A la gran ciutat les epidèmies eren freqüents (Roma era una ciutat insalubre) Es fort i es lliura a la caritat. Comença animosament seus estudis teològics, els continua amb brillantor, i defensa les seves tesis amb tota la seguretat d'un futur mestre. Es tonsurat. La caritat l'inflama i universalitza la seva vida: viu amb Déu i amb els homes.


Pateix pels sofriments dels altres, sent la fam dels captaires, s'estremeix amb els que tremolen de l'esgarrifança de la pesta, demana almoina per als pobres i els malalts, vetlla al costat del llit dels empestats, i si es troba a la carrer un moribund, el posa sobre les seves espatlles i el porta a l'hospital amb amor. La febre i la fatiga acaben amb el seu cos, i cau també ferit pel contagi. Està tres mesos malalt. Escriu a la seva mare, Marta, i li demana la benedicció maternal. A la matinada del dia 21 de juny de l’any 1591, mor, en la plenitud de la seva bellesa espiritual, quan trepitjava els llindars de la joventut. Ha estat un màrtir de la caritat! Una vida madura de 23 anys i uns quants mesos en què l'àguila realitzava el seu vol més sublim, la més alta de les seves conquestes.

A la vida de Sant Lluís, amb només vint i tres anys, hi ha una intensitat. Aquesta és la paraula. Cal donar intensitat als nostres dies. I allò important no és viure molts o pocs anys, sinó la intensitat amb què vivim la vida.

La vida de Sant Lluís és com els primers compassos de la simfonia novena de Beethoven en què està preparant quelcom de grandiós. Allò que finalment ve. I que salta amb un himne etern i inacabable. L’himne a l’Alegria. L’alegria de Déu. Un himne a l’alegria de Déu.

Ah! se m’oblidava, Sant Lluís l’any 1581 va visitar Montserrat amb la cort del seu pare!

Novena simfonia de Beethoven

JESUCRIST ha marcat diferència en la meva vida

Jean Paul Ponce és un malabarista que treballa en el Cirque Soleil, i a d’altres companyies d’espectacle circense, i ha donat a la Parròquia testimoni de la seva fe. Es considerat un dels malabaristes més famosos del món. Ha estat un testimoni senzill i humil. Abans, les bitlles i altres objectes ballaven vertiginoses, quasi soles al seu voltant. Un espectacle que feia arrencar aplaudiments.

Procedent de l’Argentina, resideix al nostre bisbat i dóna voltes per a tots els continents, en el món de l’espectacle. Ha dit: Jesucrist marca diferència en la meva vida! Es possible jugar en el seu Equip! I viure joiosament la fe en Crist enmig de tot el que fem. I he conegut d’arreu del món a tants homes i dones que la fe cristiana ha canviat la seva vida... Jo sóc un d’ells! I tot va començar en mi des del dia de la meva Confirmació, en una parròquia de les Bahamas, mentre treballava al Cassino de Nassau, als Estats Units, on residí els únics deu mesos seguits de la meva vida, en els qual he viscut en la mateixa ciutat. El secret de la joia és cercar a Déu i buscar el bé dels altres. Només cal referir-ho tot a Déu i creure fermament que Crist és el Fill de Déu que ens dóna la vida eterna i ser apòstols del seu amor en el món. I ser perseverants en la pregària i en la recepció dels Sagraments de la fe.

Mentre parlava, un no sé què de tendresa em va omplir l’ànima, fins a les llàgrimes. Estava convençut que la gràcia del Crist vivia en ell. I els seus ulls resplendien de l’alegria de l’esperit i del do d’un coneixement més alt de Crist. No em va passar per alt l’amor i la tendresa amb què tractava al públic. Sobretot als infants i a als humils del cor, com si fossin grans personatges!

Gràcies, Paul, pel teu testimoni i perquè tu, el gran artista de fama internacional, no t’has avergonyit d’actuar en una sala parroquial, enmig del poble de Déu i m’he fixat amb la tendresa i la bondat amb la què els tractaves. Un aplaudiment per tu i pel Senyor que fa meravelles en el cor de tants.


Des que va actuar davant del Papa, a les Jornades de Joventut del 2005 a Colònia, se l’anomena el «Malabarista de Déu»» Sempre pregaré per tu. També de Sant Francesc es deia que era un joglar de Déu. Sort!

Cerqueu informació sobre aquest personatge a la xarxa i en trobareu d’abundant. També ens va presentar la seva encantadora esposa, Lia, i els seus tres fills. Un d’ells ja volia imitar els seus pares jugant als malabars. Us posem un YouTube de la seva actuació davant del Sant Pare, observeu com la seva esposa corre per rebre la benedicció del Papa i la cara de satisfacció d’aquest. No m’acabo de creure que Paul hagi actuat a la nostra Parròquia. Ha estat un regal del Senyor.

Sant Antoni de Lisboa, o de Portugal, és un sant que estimo

Tan pobre com és la taula que no té pa, així la vida més exemplar resulta buida si li falta l’amor. (Sant Antoni de Pàdua)


Es creu que era de Pàdua, però en realitat era fill de prop de Lisboa, on va néixer l’any 1195 i li posaren el nom de Ferran.

De família noble féu de manera brillant els estudis eclesiàstics i esdevingué doctor. Era un bon teòleg molt influenciat per l’escola teològica de Sant Víctor de París. S’ordenà prevere. L’esperava una gran carrera eclesiàstica. Però llavors es van establir a Coimbra els Germans Menors. No eren gaire coneguts encara. Francesc vivia.

Ell, com tants joves d’Europa, quedà fascinat per aquell estil de vida, en la pobresa absoluta, vivint de la caritat i del treball de les pròpies mans. Tenien la joia dels pobres. Renuncià a tot i prengué l’hàbit de fra menor. A l’estiu de de l’any 1222, amb uns germans emprengueren viatge cap al Marroc amb la voluntat d’anar a la missió entre els sarraïns. Hi arribà, però es posà malalt i hagué de tornar cap a Portugal; però ai las, el vaixell naufragà i anà cap a les costes de Messina.

Sant Antoni de Pàdua i Sant Francesc d'Assis, de Simone Martini

Participà del famós Capítol de les Estores amb la presència de Sant Francesc, a qui coneix. En aquest capítol de tota la fraternitat dels germans assisteixen tres mil germans. El moviment franciscà era incontenible. Ell romania en silenci i s’ocupava dels treballs més humils de la comunitat. Fins el dia en què un predicador no va poder predicar i llavors el varen escollir a ell.

Predicà a la Catedral de Forli i la gent quedà admirada de la seva saviesa. I d’aleshores esdevingué el predicador que fou i el gran escriptor. Escriví moltes obres d’homilies, d’ascètica i mística. Sant Francesc que ja estava malalts i portava els estigmes de Jesús li escrigué una nota manuscrita on li deia: Em plau molt que expliquis als germans la teologia, però no t’oblidis de l’esperit de la pregària!

Jo, que fa tants i tants anys que explico la dogmàtica, he pensat moltes vegades en aquestes paraules de Sant Francesc. Però no era pas un home mel·liflu, era un gran profeta, defensà els drets dels pobres i s’enfrontà als espoliadors d’aquests i, fins i tot, no tingué por de dir paraules molt dures contra la jerarquia, els cardenals i el papes, que vivien en aquell temps més com a senyors, que servidors de l’Evangeli. Predicant i mestre en teologia dóna voltes per les regions de fins a sojornà a Pàdua, on als trenta sis anys morí. Mor en la més estricta pobresa. Tota la seva vida havia estat al servei de l’Evangeli i dels pobres. El poble cristià sortí al carrer i comença a cridar: Ha mort un sant i el Papa, quan encara no feia un any de la seva mort, el canonitzà. Amb posterioritat es declarat Doctor de l’Església, és a dir Mestre per a tota l’Església pel que es refereix a les coses de Déu. Constantment predicava així: El gran perill del cristià és predicar i no practicar, creure però no viure d'acord amb el que es creu.

Si teniu goig i temps de fer-ho us recomanem aquesta pel·lícula de Sant Antoni. Es molt bella. Gràcies. Està subtitulada en castellà, però l’italià és bell i entenedor.