Els cristians tenim un do que hem rebut de Déu i que és la FE, així, en majúscula i que destaqui; mai una paraula tan curta (dues lletres, una sola síl·laba!) ha amagat tant de contingut i tant de significat, ella -per si sola- dóna explicació i esperança a la nostra existència terrenal, al nostre tarannà, al nostre procedir. Les persones que tenim una certa edat podem afirmar i presumir que aquesta Fe l’hem “pouada”, l’hem viscuda i l’hem alimentada en l’exemple i el testimoni dels nostres pares i dels nostres “grans”, que no es van voler guardar per a ells sols aquest gran tresor. Transmetre la Fe no és una qüestió de proselitisme ni de quotes “d’audiència”, no; és, simplement, compartir una gran alegria que tenim, la de la Bona Notícia, amb totes les persones que la vulguin rebre i fer-se-la seva també. És quelcom tan humà com celebrar un esdeveniment amb la família o amb els amics, compartir allò que tenim, allò que creiem (el Missatge del Regne de Déu) convençuts que no només és bo sinó que és el més gran i més important que tenim per a compartir i viure amb els altres.
Els cristians no imposem, no hauríem d’imposar, la nostra ALEGRIA; els cristians la participem, la compartim, la celebrem i, en definitiva, la regalem, la donem a conèixer a tothom, alhora que procurem viure amb ella i conforme a ella.
I, si així ho fem, no és mèrit nostre, simplement donem compliment i continuïtat a l’encàrrec que vam rebre, fa més de dos mil anys, dels nostre mestre, i que fem ben nostre els/les catequistes : “Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat” (Mt 28, 19-20).
I aquesta experiència, l’Església i els cristians l’hem de fer amb alegria i amb il·lusió, no pas com una càrrega. Transmetre la Fe és quelcom que s’ ha de fer des del si de la família, no esperar a la catequesi ni a l’assignatura de Religió. Però, dissortadament, en les darreres dècades, la institució familiar sembla haver-se exonerat i “alliberat” d’aquesta responsabilitat, com si transmetre la Fe, Evangelitzar, fos només cosa de l’Església i dels seus “afiliats”.
Certament que la societat ha canviat molt darrerament i s’han volgut “crear” nous conceptes de família, però Déu és i serà sempre el mateix, es vulgui o no, el Missatge continua essent el que Jesús ens va donar. Podem i devem adaptar-lo als nostres temps, als nostres infants, als nostres joves, amb les nostres paraules, amb els nous mitjans i a les nostres circumstàncies, tindrà la mateixa validesa i aplicació però els batejats no podem ni devem claudicar de la nostra condició ni de la nostra “obligació” (que ha de ser la nostra devoció) d’anunciar i transmetre aquella Fe que, un dia, vam rebre amb la condició de donar-la a conèixer i escampar-la arreu del món. Així ho ha entès l'ESGLÉSIA i així ha volgut passar, de generació en generació el relleu de la torxa.
Avui dia, la tasca és més àrdua i difícil, cal adaptar-se als nous temps, la figura del catequista es converteix -en molts casos- en l’únic transmissor de la fe de l´infant o del jove que no veu altre testimoni al llarg de la setmana i que potser només ve pensant en la preparació per a un Sagrament; els estudis, les diversions, els caps de setmana, són els seus principals centres d'interès. Però el/la catequista no pot desanimar-se, al cap i a la fi treballa per compte d’altre i aquest ALTRE és Déu, qui ens ha “cridat” a aquesta feina, no pas pels resultats sinó per l'Amor que ens té.
El/la catequista és qui dóna però també qui rep, el sembrador però també el sembrat amb la il·lusió i l’afecte d’infants i joves que també són dins el Pla de Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada