dimarts, 27 d’abril de 2010

La inabastable profunditat de la crisi

El rector ja en parla a l'editorial de La Veu del mes d'abril. I el tema és recurrent en el món cristià, especialment el catòlic que habita en el sector occidental del planeta. Estem en un moment de crisi, estem en un moment de profunda prova.
I jo em pregunto: És la fe la està en un moment de prova? No ho crec, la fe és ferma, però els cristians ens veiem massa sovint engolits per la cruel quotidianitat, la facilitat amb la que la informació -veritable o falsa- va d'un lloc a l'altra o l'immobilisme d’aquelles persones que pensen que enfront la prova cal enrocar-se i somicar per temps passats... entre tot això hem de maldar per donar llustre a les nostres comunitats, hem de fer mans i mànigues per vèncer reticències i prejudicis, hem d'esprémer la imaginació per oferir coses noves que entrin en el “catàleg d'activitats” que la societat té a l'abast, hem de redefinir o reinventar allò que podríem anomenar la “logística eclesial” (el que seria la Pastoral)... Tot sense perdre de vista mai la fermesa de la fe en el missatge del Veritable Mestre i Senyor, Jesucrist. El Jesús de Natzaret, l'home com nosaltres.
Hi ha moltes veus que s’alcen demanant una decisió, un pas valent, una renovada evangelització i una clarificació del missatge cristià del segle XXI. També hi ha veus que demanen que el canvi es faci mirant endavant, que reclamen que els bisbes del món, exercint com a pastors de l’Església, postulin la convocatòria d’un nou Concili. Hi ha veus que demanen redescobir les pràctiques del passat per donar validesa i exclusivitat al veritable dipòsit de la fe.
Ja veieu que hi ha moltes veus per a un fons comú: la crisi religiosa, la crisi de la fe, la crisi de valors, la crisi de la persona en tant que és imatge de Déu...
Més enllà que l’aparició simultània en el temps signifiqui cap lligam d’unes i altres, podem afirmar sense cap tipus de dubte que en aquests moments ens ha tocat viure un temps de crisi de fe -a més de les altres crisis que podríem dir que són més mundanes. De totes maneres, i com ja he dit a l’inici, la crisi no està en la fe. I ara m’atreveixo, reconec que agosaradament, a ubicar aquesta crisi en tres àrees.
La primera la situaria en les dificultats que l’ésser humà té en el temps actual per fer qualsevol compromís de fe. Es tracta d’un aspecte que assenyalaria com a “generador de desorientació”. No sabem ben bé com afrontar-lo, ens desborda massa sovint i ens fa plantejar si no hauríem d’emprar les metodologies i les formes més modernes per a la nostra transmissió de fe.
La segona seria la inabastable profunditat de la crisi actual que genera no poques pors i la fatídica pregunta “on anirem a parar?”. Una causa que porta precisament associada la manca de fe.
I la tercera. Costa reconèixer que en certa manera estem recollint el fruit d’algunes males praxis o d’alguns errors en les decisions que es poden haver pres, temps enrere o més recentment. Perquè ara la societat és menys propensa a valorar les coses i les persones com són, i es rebusca com han estat per desprestigiar-les. En altres paraules, s’esborra la possibilitat del perdó, de la rehabilitació, del canvi de pensament, en una paraula, de la “metanoia” (conversió), un aspecte primordial de l’encontre del pecador amb Déu