dijous, 5 d’abril de 2012

Camí de la Creu de la Parròquia de Crist Rei de Reus


El centurió, que estava enfront d'ell, quan veié la manera com havia expirat, digué: --És veritat: aquest home era Fill de Déu. (Mc 15,39)

Nota: En una ficció literària, però que recull totes les dades bíbliques dels sobris relats de la passió i mort de Jesús, l’autor de la meditació, intenta veure amb els ulls del centurió romà el camí de la creu. Aquest mateix centurió, que estava davant seu (mireu el verset de Marc de dalt) veient com havia mort, proclama que Jesús era el Fill de Déu. Pot ajudar a la pregària i a la contemplació amorosa de la mort del Senyor.


I ESTACIÓ.- JESÚS ÉS CONDEMNAT A MORT

I van fer d’ell, el que van voler (Mt 26,18)

Vaig sentir la sentència. Pilat finalment se n’alliberà més que d’ell, de les baralles o disputes dels jueus que li resultaven incomprensibles. Per dins pensava: quin mal podia fer aquell home? El veia tot ell fet una nafra, flagel·lat, coronat amb aquella horrible corona d’esbarzers, i ell tancava els ulls. Sofria terriblement, com si un sol pensament l’habités. Com endinsat dins d’una altra Presència. Em donava la impressió d’una solitud existencial. Cridat i burlat pel seu poble, condemnat sense cap mena d’importància pel meu Pretor. Com tants que n’he vist condemnats a la mort! Però, Ell era diferent. Aquell home em semblà que havia entrat dins de sí mateix en un diàleg secret amb Algú que jo no coneixia. Aquell home, em semblava assumia la seva pròpia mort. I feia de la seva passió i mort com un do de sí mateix, com la plenitud d’una missió que li havia estat encomanada.

Jesús meu, que mai ens avergonyim de Vós i mai neguem que Vós sou el Fill de Déu. Tingueu pietat de nosaltres, Senyor, tingueu pietat.


II ESTACIÓ.- JESÚS PREN LA CREU

Qui no prengui la seva creu i em segueixi, no és digne de mi (Mt10, 38)

Vaig donar ordres. Els rebels serien crucificat amb Ell. I els varem carregar el fust vertical. Ell era fort, però com que havia estat torturat quasi no podia. Els meus soldats i els botxins eren allí. La cridòria dels jueus, i la gent que passava pel carrer de la Torre Antònia. Calia portar els sentenciats fins al Gòlgota vers la porta de Jaffa. El seguici va començar. Ell, abans d’emprendre el darrer camí, alçà els ulls al cel, vers l’Infinit. Crec que tenia els ulls amarats de llàgrimes.

Jesús nostre, quan el dolor ens oprimeix i sembla que no puguem més amb la nostra vida, feu que recordem que Vós vareu portar la creu amb nosaltres i per nosaltres. Tingueu pietat de nosaltres, Senyor, tingueu pietat.



III ESTACIÓ.- JESÚS CAU PER PRIMERA VEGADA

Déu me’n guard de gloriar-me en res més, sinó en la creu de Nostre Senyor Jesucrist! (Gal 6,14)

Als esgraons dels carrers estrets de Jerusalem Ell va caure. A crits el férem alçar i els soldats a puntes de peu. Ell, obedient, es va alçar i penós continuà el camí. Estava extenuat. Tot i així la pau quedava reflectida en el seu rostre, amb una mirada que mirava cap a endins. Jo llavors no sabia que aquell home portava una creu, que ni la mereixia ni li pertanyia. Érem nosaltres que li havíem posat. No sé per què, però dins meu creixia la certesa que aquell Jesús de Natzaret era un home innocent. I quedava jo mateix esgarrifat del poder de l’Imperi, al qual no li importava cap vida. En la meva carrera militar n’havia vist tants d’executats. Un de més, pensava, però el meu cor deia, aquest no és un de més. I sense voler-ho pensar, em venia constantment la causa de la seva condemna, que jo no entenia, ni podia entendre: l’executen perquè diu que és el Fill de Déu! Qui entén aquest poble, el diumenge passat el vàren aclamar i ara han cridat que el crucifiquessin! I on són els seus deixebles?

Jesús nostre, quan caiem en allò que no voldríem fer i que desdiu de la nostra condició de batejats, feu que ens recordem de vós, en qui tenim sempre el perdó i la força per continuar el camí de la vida i si no ens podem aixecar doneu-nos vós la mà. Senyor, tingueu pietat de nosaltres, tingueu pietat.


IV ESTACIÓ.- JESÚS TROBA LA SEVA MARE

I a tu una espasa de dolor et traspassarà l’ànima (Lc 2,35)

Sentia el plany de les dones. Talment complantes que ens acompanyaven. Les mirava i pensava: tant l’estimen! Eren planys de dones orientals. Però enmig d’elles vaig endevinar-ne una de diferent, després la tornaria a veure; anava vestida de negre, era jove encara, de mirada profunda. No plorava, però portava el dolor als ulls. Un dolor tant gran que no la deixava plorar. Esgarrifada de tot. Com increïble davant del que veia. I per dins vaig pensar: no pot ser sinó la seva mare! I vaig veure que es miraven amb una infinita compassió l’un a l’altre. I vaig comprendre que la mare entrava en el cor del fill i el Fill en el cor de la mare. Mai ho oblidaré. Per anys que visqui.

Jesús nostre, que sentim sempre la presència amorosa de la nostra mare, ella que us acompanyà en el camí de la creu, ens acompanya també a nosaltres en el camí de la vida, en aquest llarg pelegrinatge fins a vós. Senyor, tingueu pietat de nosaltres, tingueu pietat.


V ESTACIÓ.- EL CIRINEU AJUDA A PORTAR LA CREU DEL BON JESÚS

Van obligar a Simó de Cirene a portar la seva creu (Mc 15,21)

S’alentia el pas. Calia anar ràpid, però el reu no podia. Vaig tenir por que no arribéssim al lloc de l’execució. I vaig requisar el primer que vaig trobar. Un home corpulent que per les traces semblava que vingués del camp. Era estranger, de Cirene. I després de la impotència davant de la meva ordre, aquell home es mirà a Jesús i se n’apiadà. I amb amor prengué la creu. I fort, se la posà a les espatlles i ens acompanyava. I Jesús no digué res i continuà el camí amb aquella túnica xopa de fang i de sang i amb la corona d’espines d’esbarzer posada al seu cap. Jo cridava i manava i feia apartar la gent al meu davant. Quan em girava i el mirava, una presència que irradiava de Jesús (inexplicable) m'anava omplint el cor. Ho recordaré era el set d’abril i el dia s’anava enfosquint per les nuvolades i el vent que pujava del desert es deixava sentir fort.

Jesús nostre, si comprenguéssim que quan ajudem als altres, sense esperar res més, sinó a vós mateix, font de l’amor, és que us ajudem a portar la vostra creu... Feu que comprenguem que no podem arribar fins a vós, sinó portant la creu dels altres i que és així que ens voleu rebre al cel. Senyor, tingueu pietat de nosaltres, tingueu pietat.


VI ESTACIÓ.- LA VERÒNICA EIXUGA EL ROSTRE DE JESÚS

El meu estimat és per a mi un saquet de mirra, que poso damunt dels meus pits (Ct1,13)

I una dona s’acostà a ell. Una d’aquelles dones que ens acompanyava. Portava un vel blanquíssim, de lli, a les mans i sense pensar-ho eixugà aquell rostre. El vel quedà imprès de sang a les seva mans. Vaig fer veure que no ho veia però me’n vaig adonar que aquell sol gest, el seu reconeixement i amb la cara per un moment alliberada de la sang que l’omplia, confortava a aquell home. Em va semblar un rostre resplendent, ple de glòria. I vaig observar que aquell dona tant valenta, que havia traspassat l’escolta dels soldats, guardava damunt del seu pit aquell vel i que el guardava, talment un tresor preciós. Tot allò em va entendrir.

Jesús nostre, feu que siguem portadors del vostre consol i de la vostra compassió i que siguem capaços de compadir-nos dels altres i que no endurim mai el nostre cor. Senyor, tingueu pietat de nosaltres, tingueu pietat.


VII ESTACIÓ.- JESÚS CAU PER SEGONA VEGADA

I es feu obedient fins a la mort i una mort de creu (Fl 2,8)

Sense adonar-me’n el vaig veure de nou bocaterrosa. Com oficial romà, endurit vaig donar l’ordre. «Aixequeu-lo» El cor se’m trencava. I em vaig compadir d’aquell home que no coneixia i que tenia la mirada tant clara. Era el rostre de la més pura innocència. Una mirada gairebé d’infant, que desarmava. Simplement em mirà, però no vaig poder endevinar els sentiments del seu cor. Només sé que em mirà amb una gran tendresa. Amb una mirada que em traspassà. Vaig dissimular amb crits la meva compassió. Una mirada que em portava cap a dins meu, en aquella regió del cor on no havia entrat mai. Una mirada que em parlava.

Jesús nostre, recordeu-vos d’aquells que han caigut en els inferns més profunds en la seva existència i només saben de tristesa i de dissort i no tenen a ningú que els consoli. Senyor, tingueu pietat de nosaltres, tingueu pietat.


VIII ESTACIÓ.- JESÚS CONSOLA LES DONES DE JERUSALEM

Abocaré sobre el casal de David i sobre els habitants de Jerusalem un esperit penedit i suplicant. Llavors em miraran a mi, aquell que han traspassat, ploraran com es plora la mort d'un fill únic, faran dol com per la mort del primer fill (Zc 12,10)

Les dones que es colpejaven el pit i es lamentaven de Jesús (Lc 23,27)


El plor de les dones era incontenible. Es distingia de la multitud que ens seguia i que volia veure l’espectacle. S’acostaren tant, em feu la impressió que el volien alliberar i me’n vaig adonar de fins a quin punt se l’estimaven. Ell s’aturà i vaig sentir que els deia aquestes paraules: No ploreu per a mi, sinó pels vostres fills. Jo no podia entendre aquelles paraules. Però revelaven una saviesa que desconeixia. No ploreu per a mi. I me’n vaig adonar que Ell encara consolava. I sentia el dolor immediat que pressentien aquelles dones: ja no el veurien més a Jesús. Com un dol anticipat d’una mort tant propera. Immediata. I continuà el seu camí amb el travesser a l’esquena i elles el seguien. Era el plor de les filles d’Israel, que ploraven com per la mort d’un fill únic.

Jesús nostre, recordeu-vos de les mares que ploren pels seus fills i no tingueu en compte el pecat dels fills que fan plorar les mares. Tingueu pietat de nosaltres, Senyor, tingueu pietat.


IX ESTACIÓ.- JESÚS CAU PER TERCERA VEGADA

Els seus cossos quedaran estesos a la plaça de la gran ciutat, que, simbòlicament, s'anomena Sodoma i Egipte, allà mateix on el seu Senyor va ser crucificat (Ap11,8)

I els soldats, després que haguessin crucificat a Jesús van prendre els seus vestits (Jn 19, 23)


Havíem sortit ja per la porta de Jaffa i s’albirava el turó despullat de tota vegetació i el senderol que hi conduïa. Darrera el cel quedaven dibuixats els tres pals per a la creus. Són els pals de les execucions, permanentment posats allí. On molt sovint quedaven insepults els reus que la carronya i els voltors els consumien, a no ser que un israelita piadós els donés sepultura o fossin tirats a la fossa comuna. Ell va caure encara i jo ho vaig veure clarament i me’n vaig compadir profundament. Vaig desitjar que allò quedés enllestit aviat. Com desitjant que la mort el prengués. Perquè aquell home postrat a terra, em deia tot ell que ja havia sofert massa. I prosseguirem el camí. La multitud feia pinya per totes bandes del turó. Al davant la ciutat i vaig sentir les trompetes del temple que anunciaven el sacrifici de la tarda. Em semblà tot interminable.

Jesús nostre, recordeu-vos de la humanitat que no ha après els camins de l’amor i ha caigut en la violència i permet que un sol infant mori de fam. Aquests infants que són àngels prop teu i que ens avergonyiran quan arribem al vostre Regne, Senyor tingueu pietat de nosaltres, tingueu pietat.


X ESTACIÓ.- JESÚS ES DESPULLAT DE LES VESTIDURES

De fet, ell portava les nostres malalties i havia pres damunt seu els nostres dolors. Nosaltres el teníem per un home castigat que Déu assota i humilia. Però ell era malferit per les nostres faltes, triturat per les nostres culpes: rebia la correcció que ens salva, les seves ferides ens curaven (Is 53,4-5)

Li va tocar el torn a Ell. Li llevàrem la túnica inconsútil. Vaig pensar que aquella túnica era un signe de la coherència de la seva vida i de com havia afrontat la passió i la mort. No hi havia cap fissura en la seva vida. Aquell mantell després encara fou repartit entre l’escamot de soldats, que se la jugaren als daus. Si hagués pogut, hagués girat els ulls. M’era insuportable aquella nuesa, M’avergonyia veure tanta dignitat nua. El seu cos estava llaurat pels flagells. I ell, gens altiu, acotava el cap. Tot Ell humilitat. Com un anyell dut a l’escorxador. Sense que ningú que defensés la seva causa.

Jesús nostre, despulleu-nos de tot egoisme, de tot orgull, de tota peresa, i atorgueu-nos un esperit d’amor, sempre a punt d’estimar i d’ajudar a tothom. Tingueu pietat de nosaltres, Senyor, tingueu pietat.


XI ESTACIÓ.- JESÚS ES CLAVAT A LA CREU

M'ajeus a la pols de la mort. M'envolta una munió de gossos, m'encercla un estol de malfactors; m'han lligat les mans i els peus, puc comptar tots els meus ossos. Em miren, em contemplen satisfets; es reparteixen entre ells els meus vestits, es juguen als daus la meva roba. (Sl 21,16b-19)

Postrat a terra... els botxins li clavaren els punys al travesser. Em va semblar que deia: Pare, perdoneu-los que no saben el que fan. El cor em palpitava dins la meva cuirassa i les meves cames no se sentien segures sobre el sol. Mai havia sentit unes paraules semblants en el moment de la crucifixió. I vaig repetir aquesta frase com si fos meva. Aquest home, vaig pensar, en el moment de la seva mort, encara no se sent víctima de cap injustícia, sinó de la ignorància, I encara perdona. Com una paraula que volgués retenir per sempre dins del meu cor, en el profund de la meva memòria. Com paraules que res ni ningú pot fer oblidar.

Jesús nostre, recordeu-vos de tots aquells que són espoliats en aquest món i que han perdut la dignitat. Reivindiqueu els drets dels pobres, que són germans vostres. Tingueu pietat de nosaltres, Senyor, tingueu pietat.


XII ESTACIÓ.- JESÚS MOR A LA CREU

Llavors inclinant el cap lliurà l’Esperit (Jn 19 30b)

Jo sabia com morien els crucificats. N’havia vist de milers en les campanyes militars. Sabia que allò no era un cop de gràcia per matar un home, sinó era una mort infame per sembrar el terror i l’escarment. Abans que alcessin els travessers vaig donar ordres que li donessin el vi mirrat per adormir el terrible dolor. Però ell refusà. Els rebels sí que en van veure. Però Ell no. I vaig pensar quina bogeria optar viure la mort en el màxim dolor. El vaig mirar, però tenia els ulls tancats i vaig donar ordre que els alcessin. Acabaren la feina i li clavàrem els peus sobreposats. Darrera meu sentia els crits i les burles. I encara un dels rebels l’increpà, i l’altra el suplicà, i Jesús li va respondre: Avui seràs amb mi al paradís. I Jesús de Natzaret mentre agonitzava, alçant-se constantment damunt del stipites pronunciava paraules. Unes paraules que quedaven dins meu i que ressonaven amb força: Pare, a les vostres mans entrego el meu esperit i, sense poder-ho suportar li vaig donar que li donessin vi mirrat amb una esponja, però ell també el va refusar i sentia que deia amb la seva llengua: Tinc set. Eren les tres de la tarda. El dia s’havia enfosquit, talment s’hagués fet de nit. I feia vent arremolinat. I vers les tres Jesús va cridar: Elohi, Elohi, lema sabactani. I finalment, amb una mena de crit estrany, inclinant el cap va lliurar l’esperit. Llavors, sense voler-ho ni pensar ni dir, em va venir als llavis aquestes paraules: Veritablement aquest home és el Fill de Déu.
Les dones s’havien agenollat molt a prop de la creu i vaig deixar passar -segons costum romana- a la mare, a la qual li vaig sentir dir a Jesús, suaument, però clarament: Mare aquí tens el teu fill. I aquell jove que ens havia seguit me’n vaig adonar que ara al meu costat, crec que em va posar la mà a l’espatlla, i em digué: «Jesús havia dit: no em prenen la vida, sóc jo que la dono per amor» I va afegir: «Ha mort com el gra de blat per a donar vida»

Jesús nostre, que acollim sempre els dons de la vostra redempció, la vostra mort és la nostra vida, en aquest món i en l’altre. Tingueu pietat de nosaltres, Senyor, tingueu pietat.


XIII ESTACIÓ.- JESÚS ÉS DAVALLAT DE LA CREU

Als qui passeu pel camí, mireu-ho bé i veureu si hi ha un dolor com aquest (Lm 1,12)

Ja havia mort. Calia certificar la seva mort i un dels meus soldats li perforà el pit, als altres segons costum els trencaren les cames. Era davant meu i ho vaig veure clarament: del cor obert de Jesús en brollà aigua i sang. Talment una font. La tempesta primaveral, com una forta tamborinada, es precipità. Plovia. Tot era negre. I el sol no es veia. Com si fos de nit. Tots van marxar, excepte les dones que amorosien el seu cos i la seva mare. I aquell joves, de cabell enrinxolat, alt, i d’ulls tristíssims, propi d’aquell que havia vist la mort de l’amic més estimat, que després, vaig saber, que es deia Joan.

Jesús nostre, que no oblidem mai que quan ens acostem a la vostra Eucaristia, rebem tota la plenitud del vostre amor, aquell amor que per nosaltres vàreu manifestar infinitament a la creu. Tingueu pietat de nosaltres, Senyor, tingueu pietat.


XIV ESTACIÓ.- JESÚS ÉS SEPULTAT

Llavors van prendre el cos de Jesús i l'amortallaren amb un llençol, juntament amb les espècies aromàtiques, tal com és costum d'enterrar entre els jueus. Hi havia un hort a l'indret on havien crucificat Jesús, i dintre l'hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú. (Jn 19,40-41) També hi va anar Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús de nit, i portà una barreja de mirra i àloe, que pesava unes cent lliures. (Jn 19,39)

Josep d’Arimatea vingué amb el permís del Pretor de poder sepultar a Jesús i un dels principals dels jueus, Nicodem, portava l’àloe per amorosir les ferides del Jesús i l’embolcallaren amb el sudari i amb un vel sobre el rostre. I l’enterraren molt a prop d’allí en un sepulcre i damunt d’una roca excavada al mur. Ho feren amorosament. Abans de velar aquell rostre Maria el besà i sentí que li deia: «Gràcies, fill meu, per tot el que has fet per nosaltres». I la pedra fou rodolada. I tots marxaren. I Joan portava, recolzada als seus braços, a Maria. La portava a casa seva. Era la seva mare. La seva nova mare.

Jesús nostre, el vostre cos va ser dipositat en el sepulcre, però allí no hi romanguéreu, perquè ara viviu en la glòria de la Trinitat, oh Redemptor nostre, Vida eterna, proclamem la vostra mort i la vostra resurrecció i us esperem cada dia de la nostra vida, fins al darrer dia, quan tancant els ulls en aquest món, contemplarem la vostra immensa Faç, Senyor, tingueu pietat de nosaltres, tingueu pietat.