divendres, 12 de desembre de 2014

Una joiosa i entranyable Visita Pastoral de l’Arquebisbe Jaume a la nostra parròquia.

Crònica de la Visita Pastoral de l’Arquebisbe Jaume Pujol a la parròquia els dies 1- 5 de desembre, en la primera setmana de l’Advent.

Tota la setmana que l’arquebisbe Jaume és entre nosaltres. Bisbe, com és de totes les parròquies del bisbat, s’hi ha trobat bé (així ho creiem i ho va manifestar) i nosaltres amb ell. És un home ple de bondat, humil i comprensiu. 



Quan va marxar ens va venir un sentiment de nostàlgia; un dir: ¿per què no et quedes més entre nosaltres? Acollim la seva benedicció que tantes i tantes vegades ha donat aquesta setmana i la seva pregària. Amb tot el cor donem gràcies a Déu per aquests dies en què el nostre Pare i Pastor ha visitat la nostra parròquia, també els nostres cors. També donem gràcies a la Mare de Déu a la qual havíem encomanat aquesta Visita i pels fruits espirituals que ha donat i donarà.

Dilluns:

Anàrem a la Casa de les Germanes de la Consolació. Quatre germanes feien les noces d’or de la seva professió religiosa. Fou una gran festa. La comunitat acollí l’arquebisbe amb alegria i fraternitat. L’Eucaristia fou celebrada amb un gran esperit de pregària. Quina alegria per les germanes la presència del bisbe Jaume. Dinàrem amb la comunitat i després compartirem la sobretaula. El més bonic fou quan veneràrem la relíquia de la Mare Rosa Molas.


En aquella casa de pregària l’arquebisbe Jaume digué que la darrrea obediència de les religioses ancianes (totes fan cara de Pasqua) és la pregària: pel món, per la Congregació, per l’Església. Aquella casa està plena del perfum de la pregària de les Germanes, com l’encens al capaltard de la vida. Beneïdes siguin. 

A les cinc de la tarda anàrem a l’antiga residència de la Mare de Déu de Lourdes (on els mossèns de la parròquia celebrem cada dissabte de l’any). L’arquebisbe entrà pletòric de joia a la sala i amb amor saludà a tots els residents. Celebràrem també l’Eucaristia i molts dels ancians quan rebien el Cos de Crist de mans de l’arquebisbe ploraven de goig i d’agraïment. La Direcció de la casa ens acollií amb amor i facilità la celebració. Cosa que és d’agrair.


Ens apressàrem a anar cap a la parròquia on es reuní amb el grup de la Vida Creixent, de la qual Mn. Ricard és el consiliari. Després es reuní amb el grup de la Pastoral de la Salut, tant arrelat a la parròquia, on compartirem el servei que aquest grup fa, de formació i de missió. El Sr. Arquebisbe ens exhortà a acomplir amb aquest ministeri amb un gran amor i un gran sentit d’apostolat. Visitar en nom de la comunitat parroquial els ancians i els malalts forma part de la vida parroquial, no pas d’una manera poc important, sinó com un acte d’obediència a la paraula de Jesús: Estava malalt i em vinguéreu a visitar.

Dimarts:

No va venir fins a la tarda. El reberen els nens i nenes de comunió. Un nen i una nena li oferiren un ram de flors per l’oratori i un peto, dient-li unes paraules de benvinguda. Després els nens i nenes contestaren davant de l’arquebisbe quinze preguntes del catecisme i, ple d’alegria, el nostre pastor els exhortà a estimar a Jesús i a preparar-se bé per a la primera comunió. Després pujàrem a la parròquia on férem una bonica i plena de tendresa pregària mariana. Els infants es portaren més bé que mai i sobretot cantaren amb qualitat les cançons de la catequesi. Després, tots agenollats, feren la comunió espiritual. Fou un dels actes més bells de la Visita Pastoral.

Després d’això l’arquebisbe exposa el Santíssim Sagrament (en aquella hora de la tarda la pregària davant del Sagrament brollava fàcil i des del cor). Molts fidels van venir per a la pregària. L’arquebisbe es posa al confessionari i administrà el sagrament de la penitència tota l’hora. Molts van quedar sense poder rebre l’absolució. Hi havia una gran bellesa espiritual, el Senyor adorat i el sagrament del perdó donat per aquell que succeeix als apòstols, els qui escoltaren aquestes paraules: Tot allò que deslligueu a la terra, quedarà deslligat en el cel. Donà solemnement la benedicció amb el Santíssim Sagrament, abans li vaig dir que aquella benedicció arribava a tots els habitants de la parròquia. 


Després celebrà la Santa Missa. Després feu la catequesi d’adults, la sala quasi s’omplí. La catequesi la feu amb forma de qüestionari, amb preguntes improvisades i algunes de preparades. L’Arquebisbe parlà amb tot el cor i il·luminà amb el seu magisteri, sempre cordial i amable, sobre les qüestions que li foren preguntades. Tots admiràvem la saviesa del cor del bon bisbe. L’acomiadarem i se’n dugué el senzill ram de flors, de color d’Advent, que els nens de comunió li havien ofert, perquè el posés al seu oratori i així pregués per nosaltres,

Dimecres:

No vingué fins a l’hora de la catequesi, on saludà als nen més petits i després feu la catequesi de confirmació. 



El deixàrem sols amb ells, així tingué llibertat i confiança per parlar-los amb el cor. Tots, l’arquebisbe i ells van sortir contents i amics. Amb el poc temps que estigueren es feren amics. Després es trobà amb l’equip de catequistes de la parròquia. Fou una trobada festiva i li explicàrem els treballs de la catequesi. Ens digué que no ens desaniméssim, que les coses són per elles mateixes complicades, però que no ho són tant si ho fem en el nom de Jesús i que allò important és sembrar, sembrar sempre. També que no ens havíem de lamentar sempre, perquè això fa perdre el temps i gasta. Són aquests infants, són aquestes famílies les que hem d’estimar i anunciar l’Evangeli. També digué que la pedagogia i els mètodes importen per a la catequesi, però que són relatius. El més important i decisiu és l’amor i la pregària en què els catequistes han de fer la catequesi. Crec que quedàvem convençuts i animats per la presència i les paraules del nostre bisbe. 

Havent celebrat la Santa Missa es reuní amb totes les famílies que tenen els fills a la catequesi. Van venir un bon grup, la sala també s’emplenà i això que feia fred i pluja. El Sr. Arquebisbe demanà als pares que s’estimessin molt i digué que la família és el tresor més gran (ell mateix explicà l’experiència de la seva pròpia família) i convidà que procuressin per a l’educació de la fe dels seus propis fils, insistint en que la dimensió religiosa i l’obertura al transcendent és decisiva per a la formació integral de la persona. També ells quedaren contents i l’arquebisbe saludà als pares i compartí somriure i diàleg. Finalment donà la benedicció i resàrem una Ave Maria.

Dijous:

El dijous a les 11 ja érem a l’estimat col·legi de la Presentació. Primer hi va haver una reunió amb l’Equip de la Pastoral del col.legi. Els professors de religió amb l’excel·lent directora, la Sra. Antònia Garcia, li exposaren la voluntat d’animar pastoralment l’escola i el programa pastoral pel present curs, Es nota clarament que volen reforçar la identitat catòlica de l’Escola i que s’ho prenen seriosament. Després tot l’alumnat, menys els mes grans, es reuniren a la gran i lluminosa sala d’acte del col·legi de la Presentació, tan arrelat a la ciutat de Reus. Els alumnes hi oferiren un concert i li explicaren amb mitjans audiovisuals tot el programa de la vida cristiana i pastoral de l’escola i tot el que fan per ajudar a una escola les Dominiques de la Presentació que hi ha la India, amb el qual han creat uns llaços de solidaritat. Després encara a la bonica capella de l’escola es reuní amb els alumnes més grans per a la pregària i la catequesi. Dirigí la pregària el capellà del col·legi, Mn. Marcos, el qual estava content i Mn. Rafel predicà l’evangeli dels talents que havia estat proclamat. Després l’arquebisbe els diigí la paraula i impartí al grup d’adolescents i joves una exhortació a la fe, a descobrir a Jesús i a comprometre’s a la vida de l’Església. Havent fet tot aquest treball dinàrem amb la comunitat de les religioses dominiques, les quals s’alegraren de la presència de l’arquebisbe; fou un dinar fraternal i ple d’alegria.



Després descansarem i a la tarda a les cinc hi hagué una trobada amb els usuaris de Càritas, Feu un acte molt bonic i entranyable. No hi ha foto, però la fotografia la varem fer tots dins del cor. Són els estimats germans i germanes que ajudem des de Càritas. Compartirem amb ell tantes experiències. El Sr. Arquebisbe connectà amb ells immediatament i els digué que érem nosaltres els qui havíem d’estar contents i agraïts perquè ens permetia de fer el bé i d’acomplir amb les paraules de Jesús d’estimar-nos els uns als altres i que ells, quan haguessin superat les situacions de dificultats, haurien après les lliçons de solidaritat i llavors ajudarien els altres. Els mirà als ulls i s’interessà per ells. Fins i tot parlà amb una gran fraternitat amb algunes famílies que professen la religió de l’Islam, S’aprengué els seus noms i assegurà a tots que pregaria per ells (cosa que estic segur que farà), sobretot perquè trobessin treball que és la primera i la més gran necessitat. Aquesta fou al meu entendre, després de l’eucaristia, l’acte més important de la Visita Pastoral, perquè un bisbe és sobretot un pare pels pobres. Així li ho va prometre el dia de la seva ordenació episcopal. Compartirem un senzill berenar amb goig i molta fraternitat. Tots sortiren contents.

Els participants de Càritas són les persones estimades de la parròquia, perquè ells són els prínceps de sang reial. Servir-los a ells i procurar per les seves necessitats és un goig i un honor. Vaig sentir com el Senyor Jesús està content de nosaltres i ens deia: “Molt bé”. Una mare romanesa va estar tant contenta que l’Arquebisbe el rebés que va vestir els seus tres fills de festa. Feien molt de goig. Vaig observar que l’arquebisbe li havien quedat els noms dels nostres germans i l’endemà preguntava per ells i per la seva situació. L’Equip de Càritas estava radiant d’aquesta trobada amb l’Arquebisbe amb els usuaris que estimen tant. Talment fossin de la família. Aprofitàrem d’interval per anar a veure dos ancians a casa i avançar feina per l’endemà. 

A les 8h del vespre ens esperava la Direcció del Reus Deportiu, ubicat dins del terme parroquial de Crist Rei, ens reberen amb tota la cordialitat reusenca i havent saludat el Sr. President i la resta de l’equip directiu, ens explicaren les activitats del club tant reusenc. Ens ensenyaren les diverses seccions i les instal·lacions. 



D’arreu hi havia persones que feien deports i practicaven diverses modalitats de gimnàstica. Feia goig en aquella hora. Es ben cert que la inversió de la ciutat en el l'esport i en els seus valors tant nobles és un gran bé pels ciutadans. La sorpresa va ser que convocaren els jugadors del primer equip del hoquei, l’equip de hoquei que té l’honor de ser campió del món. Els jugadors estaven contents de saludar a l’arquebisbe, el qual coneix el món de l’esport i conversà amb ells de hoquei. Era una conversa en la qual s’hi trobava bé, s’interessà per les seves famílies i els augurà els millors èxits esportius. L'hoquei ha contribuït que Reus sigui conegut mundialment en el món del deport. L'arquebisbe quedà contentíssim de la visita al Club que sempre ha col·laborat amb la parròquia. Que convoquessin el primer equip de hoquei amb motiu de la visita de l’Arquebisbe els honora i fou una delicadesa del Reus esportiu. Els ho agraïm i ho valorem.

Després cap a la parròquia una altra vegada... passàrem pel parc de Sant Jordi que respira pau als vespres. 



I es reuní amb el Consell de Pastoral i una altra vegada l’arquebisbe es mostrà atent i receptiu quan li explicarem tots els projectes i les dificultats de la comunitat parroquial. Unes dificultats que per altra banda ell coneix bé, perquè són comunes a totes les comunitats parroquials i que expressen el desig d’uns cristians que voldrien que les comunitats fossin realment evangelitzades i evangelitzadores. Ens férem el propòsit de no atabalar massa al nostre bisbe... no era temps de debatir uns problemes que tampoc són a les mans del bisbe de solucionar, sinó a les nostres i que cal deixar també a la providència de Déu. L’arquebisbe ens exhortà a estimar-nos, a pregar amb intensitat i que no deixéssim el servei de la pregària de l’adoració. I que confiéssim amb el Senyor. Després sopàrem frugalment. L’arquebisbe estava distès i fins riguérem. Ens acomiadarem d’ell i varem rebre la seva benedicció i ens desitjàrem una santa nit.

Divendres:

A dos quarts d’onze començarem les visites dels ancians de la parròquia, el matí i a la tarda fins a dos quarts de set. Anàrem a setze domicilis, que amb els dos que havíem visitat el dia anterior, sumen divuit. Acompanyà l’arquebisbe el mossèn i a estones alguns membres de la Pastoral de la Salut. Els ancians estaven contents de rebre l’arquebisbe i li donaven les gràcies. Ell sempre deia: “No és a mi que has de donar les gràcies, sinó al Senyor que és el que t’he portat”. Vaig admirar la delicadesa i l’alegria de l’arquebisbe en la vista dels malalts i l’amor amb què tractava el Sagrament. Fou un dia cansat, però ell no s’hi manifestà. No cal dir que visitàrem a Mn. Jaume Macaya, diaca i a la seva esposa. La darrera visita de la tarda fou a la d’un senyor profundament cristià que se li ompliren els ulls de llàgrimes quan rebia el Senyor Jesús. Vaig pensar que, només per aquestes llàgrimes, en el fons llàgrimes d’amor, val tot el cansament pels carrers, escales i ascensors del veïnat de la parròquia. Finalment l’arquebisbe feu una estona llarga de pregària a la capella del Sagrament i jo em vaig posar al confessionari, com tots els divendres. Finalment s’aixecà i m’acomiadà i em digué: “Moltes gràcies, mossèn, i dispensa si no ho he fet del tot bé”. Jo li vaig respondre: Al contrari som nosaltres que li donem les gràcies i davant la senzillesa i la bondat de cor del nostre arquebisbe li vaig besar l’anell episcopal amb tot el cor.

Marxà sol cap a la Prioral, anava a confirmar. A nosaltres ens va deixar la seva benedicció, la seva bondat de pastor i realment ens confirmà en la fe. En la crònica m’he oblidat de dir que revisà els llibres sacramentals i els trobà al dia i del tot correctes. Així fou que els signà. La Visita Pastoral s’acabarà dissabte vinent amb la celebració del Sagrament de la Confirmació. Abans es trobarà amb els joves de la parròquia.