Eren tres quarts de deu de la nit del sis d'agost de l'any 1978 quan Joan M. Montini, Papa Pau VI moria a Castelgandolfo. Mentre agonitzava deia, una i una altre vegada la primera invocació del Pare nostre: Pater nostre qui est in caelis. En el moment de la seva mort, el vell rellotge despertador que l'havia acompanyat des de jove s'aturà inexplicablement. El temps dels homes havia passat per a ell i entrava en el temps (que no és temps) de Déu Trinitat. La seva nit havia esdevingut finalment una nit transfigurada. Una nit que emplenà el seu cor i el seu pontificat. Una nit il·luminada només per la fe, la sola fe i la seva confiança en el Pare del Cel.
El bon Papa Pau va ser hereu del gran Concili Ecumènic Vaticà II. No li fou pas fàcil conduir des de la càtedra de Pere la recepció i l'aplicació del Concili. En visqué tota l'alegria, però també tot el sofriment. Més, quan el seu amor a l'Església, era immens i la seva sensibilitat espiritual i estètica extraordinària.
Patí la intolerància tant dels conservadors com dels progressistes. Els primers l'acusaven d'haver destruït la tradició litúrgica i els altres per les seves posicions morals en l'encíclica Humanae Vitae, en la qual assegurava que el lloc on neix la vida és l'abraçada més íntima dels esposos, en l'exercici d'una paternitat responsable.
Pau VI, l'home del diàleg en l'Església, va haver de patir la intolerància dels uns i dels altres. Una intolerància que amaga una arrogància espiritual i, en el fons, una manca d'amor a Jesús i a la comunió eclesial. La capacitat de diàleg de Pau VI era gran com el seu cor; diàleg amb les Esglésies de l'Orient, el seu encontre amb el Patriarca Atenàgores; diàleg amb el món, la seva presència amb el cèlebre discurs a l'ONU i tants altres esdeveniments del seu pontificat.
La incomprensió, les divisions ideològiques dins l'Església, les secularitzacions de milers de sacerdots després del Concili li fou un immens sofriment. Els darrers anys de la vida feia cara de Getsemaní i l'artrosi se li havia posat en totes les articulacions. L'assassinat del seu amic Aldo Moro li fou una espasa a l'ànima i la darrera purificació.
El Papa Pau VI deixà a l'Església -en uns temps realment esquerps- uns gestos admirables, ara profètics, i un magisteri que enriqueix la doctrina de l'Església, com és ara l'Evangelii nuntiandi. El Papa Pau VI era un home bo i savi, humanista. El seu testament espiritual és un dels textos majors de l'espiritualitat cristiana, expressa el seu amor a l'Església.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada