dissabte, 29 de novembre de 2014

El goig d'una entranyable celebració

El Sr. Arquebisbe, el diumenge de Crist Rei, començava la seva Visita Pastoral a la parròquia. Tots estàvem contents i ell també. Per què no hauríem de tenir alegria si tots ens estimem i tots estimem el Senyor? Semblava que els ulls de l'estimat Pantocràtor de l'aula de l'Església resplendissin. El temple s'omplí. Els escolans grans van acolitar perfectament l’Eucaristia i el turiferari portava els guants blancs. Els fidels varen cantar i van resar. És la família parroquial al voltant del Pare i Pastor i que porta la successió apostòlica i és el qui ens posa en comunió amb l’Església de Crist.


El Sr. Arquebisbe ens va convidar amb paraula neta i viva a la vida cristiana. Em va semblar que l'assemblea (tant com m'agrada a mi) amb unció s'acostava a rebre el Sagrament. L'orgue i el cant fou excel·lent. Després ens varem recordar dels pobres i donàrem a l'arquebisbe un donatiu en nom de tots perquè els proveeixi.


No podíem acomiadar l'assemblea sense mirar a la Mare de Déu, la imatge de la qual ens acompanya sempre en el presbiteri. Li donàrem un nom nou: La Mare de Déu de l'Alba. La pregària fou recitada i, després, amb senzill vermut, omplirem els locals de la parròquia i compartirem la festa.


El Sr. Arquebisbe va plantar una olivera al jardí de la parròquia. Ell, amablement, convidava als més petits que tiressin terra. Em va semblar un signe bellíssim. Són ells, aquests infants, els qui, per gràcia de Déu, seran els fidels d'aquesta parròquia quan nosaltres no hi siguem.



Va ser una festa eclesial, plena de la gràcia. Una veritable Missa Estacional. Aquesta paraula tant estranya, reservada per quan l'Arquebisbe celebra la Missa solemne a una Parròquia amb la convocatòria de tots els fidels, significa reunió dels qui esperen. I què esperen? Que vingui el Senyor. I Ell, Jesús, sempre ve. Ve en el nostre cor quan preguem, ve en els germans, ve en l'Eucaristia.

Cada vegada estic més que convençut que els programes pastorals no serveixen de gaire. El que cal fer per a fer créixer una parròquia és que siguem homes i dones de pregària, que celebrem l'Eucaristia amb tot el cor i que estimem els pobres. És el Senyor, no nosaltres, qui fa créixer una comunitat parroquial. Ben sovint em venen les paraules del salm;: “Si el Senyor no construeix la casa, és inútil l’afany dels constructors!” Un bon record de la festa de Crist Rei i de la presència de l'Arquebisbe Jaume entre nosaltres.