Marc Vilarassau, arquitecte de la ciutat de Déu.

El Pare Marc Vilarassau ha mort en el Senyor. Era membre de la Companyia de Jesús. Tenia quaranta cinc anys i, abans d’entrar a la Companyia de Jesús, s’havia tret el títol d’arquitecte. Havia estat alumne meu a classe de teologia, brillant, encuriosit i intel·ligent quan preguntava. Es feia estimar. Estimava la Companyia i la seva vocació. Es notava que era fill del discerniment de Sant Ignasi. Tenia joia en el seu interior i es notava la pregària del seu cor.

Després d’anys anys de servei pastoral entre els joves i a la parròquia (li agradaven molt els blogs i la música) Nostre Senyor l’ha cridat.

Donem el condol als seus pares i a la Companyia de Jesús. Els jesuïtes de Catalunya estan de dol, sort que no els falta l’esperança.

Havies estudiat, Marc, arquitectura, i amb la teva vida religiosa i consagrada et dedicares a la construcció de la ciutat de Déu, que és l’Església i ara ja vius en la ciutat santa de la Jerusalem del cel. Gràcies pel teu testimoni, estimat Marc. Que reposis en pau. En el Regne ja tens la resposta de totes les preguntes. Nosaltres encara en el camí i amb tantes incerteses a dins.

Pocs mesos abans de morir deies: la veritable mort és deixar d’estimar, el pecat és la mort. D’aquesta mort cal tenir por. Entenent pecat un tancar-se en un mateix i ja no estimar. Cal una gran fe per dir això! Tenies raó quan deies "els metges curen o no, però només el Crist salva". In paradisum, Marc.

Tot el que té la Església li ha estat donat i ho posseeix per donar-ho al món

La setmana passada vàrem anar a Missa dissabte al vespre. Estem acostumats a anar-hi en diumenge i, quan fem el canvi, és per algun motiu especial. Aquesta vegada era la retransmissió per televisió, des de Tarragona, de les beatificacions de 522 màrtirs de tot l'Estat, sacerdots, religioses, religiosos i laics; molts d'ells catalans.

Em va agradar molt la salutació del Sant Pare, amb el seu parlar senzill i planer, destacant l'amor fins a l'extrem d'aquests cristians que es van mantenir ferms fins al final i al qual hem de mirar d'assemblar-nos, "morint una mica" als nostres egoismes i mandres per donar-nos als demés.

Però, a més, he de reconèixer que hi havia un detall "extra" que també ens feia il·lusió i és que sabíem que Mn. Rafael Serra, el nostre Rector, col·laborador directe en els treballs de preparació de tot l'acte litúrgic, també havia de "sortir" durant la cerimònia. Així doncs, vaig pensar que ens agradaria tenir un record, vaig agafar la càmera i vaig fer unes fotos a la tele...

Ara bé, deixant a part l'anècdota de les fotos, que per a tots nosaltres són un simpàtic record, vull remarcar especialment unes paraules del nostre mossèn abans de començar la gran celebració de les Beatificacions:

«La Iglesia, a pesar de ser signo de contradicción, nunca jamás separa, nunca jamás divide y si alguna vez lo ha hecho debe pedir perdón. La Cruz del Señor nos une a todos, nos abraza a todos y nos eleva a todos. Es preludio de los cielos nuevos y de la tierra nueva.

El reconocimiento del martirio de nuestros i nuestras hermanos sea motivo para ser una Iglesia acogedora, humilde, que sabe reconocer sus debilidades, pobre, alegre, que sabe que su única gloria es la del Señor. Todo lo que tiene le ha sido dado y lo posee para darlo al mundo».


Podeu veure un fragment d’una gran pel·lícula «Un Dios prohibido» en el qual un seminarista argentí Pablo Hall salva la vida i després testimonia de la passió i mort dels seminaristes Claretians. Es una pel·lícula absolutament històrica. Recomanable.

El cel blavíssim d'un diumenge

El cel d’aquest diumenge ha estat encara més infinit i més blau. El sol pujava per la banda del mar i esdevenia tot ell esclat per a una gran assemblea d’Església. El Bisbe Manuel Borràs i els nostres estimats preveres han estat beatificats. Inscrits per a sempre en el Llibre de la Vida, també en els nostres cors.

L'arca de les relíquies dels Sants Martirs
és duta processionalment entre la multitud.

La nostra Església ha estat de sobre manera enaltida per la gesta dels seus servidors, fidels, audaços i forts. Són els nostres màrtirs. Que les campanes de la nostra Església diocesana toquin a festa, com el dia de Pasqua i per tot arreu escampin el seu missatge, un missatge de perdó i de pau. El dia 13 d’octubre de l’any del Senyor 2013 ha estat un dia que queda inscrit a la història de l’Església. Donem gràcies a Déu perquè l’hem viscut.

Després de les beatificacions no queda el buit, queda un gran treball a fer, és anunciar el Crist i amb amor fer créixer l’Església. Aquesta Església per la qual ells van viure i van morir. Que siguem dignes d’ells i que preguin per nosaltres.

Escoltem l’estupenda melodia de Frisina, el cant de la Pasqua, gaudim-ne mentre reflexionem en el que acabem de llegir.

Les homilies de cada dia del Papa Francesc (7)

Reprenem el costum de posar, de tant en tant, alguns fragments de les homilies del Sant Pare. Avui us en portem dos:

Catequesi del papa Francesc durant l’audiència general a la Plaça Sant Pere del Vaticà, 2 d'octubre de 2013

“Però en quin sentit l’Església és santa si veiem que l’Església històrica, en el seu camí al llarg dels segles, ha tingut tantes dificultats, problemes, moments de foscor? Com pot ser santa una Església feta d’éssers humans, de pecadors? Homes pecadors, dones pecadores, capellans pecadors, monges pecadores, bisbes pecadors, cardenals pecadors, papa pecador? Tots. Com pot ser santa una Església així?”

“L’Església és santa perquè procedeix de Déu que és sant, li és fidel i no l’abandona en poder de la mort i del mal. És santa perquè Jesucrist, el Sant de Déu, està unit a l’Església de manera indissoluble; és santa perquè està guiada per l’Esperit Sant que purifica, transforma, renova. No és santa pels nostres mèrits, sinó perquè Déu la fa santa, és fruit de l’Esperit Sant i dels seus dons. No som nosaltres qui la fem santa. És Déu, l’Esperit Sant, que en el seu amor fa santa l’Església”.


Catequesi del papa Francesc durant l’audiència general a la Plaça Sant Pere del Vaticà, 9 d'octubre de 2013

"I ara demanem-nos: en les nostres comunitats vivim l’harmonia o ens barallem entre nosaltres? En la meva comunitat parroquial, en el meu moviment, on jo formo part de l’Església, hi ha xerrameca? Si hi ha xerrameca no hi ha harmonia, sinó lluita. I això no és Església. L’Església és l’harmonia de tots.

Acceptem l’altre, acceptem que hi hagi una justa varietat, que l’altre sigui diferent, que l’altre pensi d’una manera o una altra (en la mateixa fe es pot pensar de manera diferent), o tendim a uniformar-ho tot? Però la uniformitat mata la vida. La vida de l’Església és varietat, i quan volem uniformar-ho tot matem els dons de l’Esperit Sant. Preguem a l’Esperit Sant, que és precisament l’autor d’aquesta unitat en la varietat d’aquesta harmonia, perquè ens faci cada cop més ‘catòlics’, és a dir en aquesta Església que és catòlica i universal! Gràcies”.

Aquesta és la gran icona dels màrtirs del segle XX, tant de l’Orient com a Occident.

A la terra, al centre, està representat el lager, com una gran basílica de filferro, el lloc més alt de pregària i d’unitat de les Esglésies d’Orient i d’Occident.

Sota, una ciutat amb els murs destrossats representa la fractura de la cohabitació: són molts els testimonis de la fe recordats, des dels armenis als cristians d'Argèlia, Índia, Líban.

En una església dessacralitzada són assassinats homes i dones mentre preguen: la figura central és un sacerdot albanès, assassinat per haver batejat un nen, mentre que, per la porta de la ciutat, surten aquells que han mort a causa de caminades extenuants, com els armenis.

Sota, a l’esquerra, es recorda l’Església Ortodoxa rusa, a través del lager i de les illes Solovki; a la dreta les Esglésies d’Occident: entre altres, monsenyor Romero i el pare Puglisi.

Pujant a la dreta: els màrtirs viuen avui la passió de Crist. L’injust procés (i la memòria principal és la del bisbe anglicà ugandès Luwum); la tortura i l’escarni, l’execució de la condemna a mort. Entre els morts per l’espasa els seminaristes hutus i tutsis que a Buta, a Burundi, varen ser assassinats perquè no van voler separar-se i el pare Alexander ‘Men. Entre els afusellats, el patriarca dels coptes d’Etiòpia, Abuna Petros, els màrtirs d’Espanya i Mèxic i Zeferino, el màrtir gitano assassinat durant la guerra civil espanyola.

Pujant a l’esquerra: les obres dels màrtirs. La pregària: en la foscor de la presó de Romania catòlics, ortodoxes i baptistes es divideixen la Bíblia per poder aprendre-se-la de memòria i així poder-la recitar els uns als altres. Un home sol a la cel·la recorda als presoners de Xina. La caritat: Maximiliano Kolbe i, amb ell, els que han donat la vida pels malalts, pels afamats i els que han acollit als enemics. La comunicació de l’Evangeli, finalment, recorda a tots els missioners assassinats a cada continent.

La verema del martiri

La tardor és el temps de la verema. La llum del dia disminueix, les tardes esdevenen plàcides i les fulles dels arbres adquireixen colors daurats. La naturalesa convida a la pregària i al silenci interior, a deixar que la pau de Déu inundi i sigui festa en el cor dels seus fills.

L’Església diocesana recollirà aquesta tardor el fruit del martiri dels seus fills. No podem pretendre que la gràcia donada en estat pur per aquesta raó sigui acceptada per les tenebres. D’arreu i sempre els màrtirs seran un signe de contradicció. Quan l’Església és reduïda pels poders d’aquest món o es víctima de sí mateixa sempre hi haurà un fill de Déu que, per gracia, no negui que Crist és el Fill de Déu. Sempre hi haurà els senzills i nets de cor que estimaran a Déu més que la vida i, enmig de tanta duresa de cor, sabran morir amb les paraules del perdo, al cor i als llavis.

El martiri de Sant Esteve.
Església de Saint-Étienne-du-Mont, Paris

El màrtir davant de la mort ens diu «Hi ha una vida més alta». El màrtir davant de l’odi diu «Us perdono». El màrtir davant de la por ens diu «No us avergonyiu de creure en Crist». El màrtir és una predicació viva, ells han predicat l’Evangeli, no parlant, sinó morint. ¿Com podem oblidar aquests germans nostres que han estimat tant el Crist?

El segle XX serà conegut en la Història de l’Església com el segle dels màrtirs. Màrtirs del Gulag, màrtirs de les ideologies tant d’esquerra com de dreta. La sang dels màrtirs ha sembrat tota Europa i parts de la gran Amèrica. També a l’Àsia. I els màrtirs de l’Àfrica. Milers i milers d’homes i dones que han estat morts perquè creien en Crist. Ara, al nostre país, en beatifiquem uns quants, però són multitud. Una multitud que només Déu coneix.

Les ideologies han passat i també els grans poders que han volgut destruir la memòria de Crist a la terra. Les estàtues dels grans dictadors han estat enderrocades; però la fe cristiana, la humil o feble fe dels cristians, sempre rebrota (inexplicablement) i la Veritat cristiana roman per sempre. Això no té cap explicació humana, sinó només una explicació divina. Només té una explicació: «Veritablement Crist ha ressuscitat».

Des de la seva gloriosa resurrecció la llum és tant explosiva i potent que les tenebres mai la poden vèncer. Seria com enterrar el mateix sol.

Com diu la cançó del gran Frisina: Jesus Christ you are my life, Jesús, tu ets la meva vida. 

Ajuda a l'Església necessitada

Com recordareu, fa unes setmanes, a la nostra Parròquia es va fer una Col·lecta especial per ajudar als cristians de Síria que, amenaçats i perseguits, han de marxar del seu país cap a camps de refugiats a Jordània. Allí la situació cada vegada és més difícil degut a que el número de persones que escapen del terror augmenta cada dia.

La quantitat que vàrem recollir va ser de 3.000 Eur. i es va fer arribar a través de l'Associació depenent de la Santa Seu "Ajuda a l'Església Necessitada". Aquesta organització té com a objectius principals:

- Recaudar fons per a finançar projectes d'ajuda pastoral a diferents països on l'Església està més necessitada, amenaçada o pateix persecució.
- Informar de forma fidedigna i veraç, sensibilitzant a la societat, perquè es conegui la situació de l'Església que pateix i es perseguida a diferents parts del món. Avui en dia, més del vuitanta per cent de les persones perseguides per la seva religió són cristianes.
- Fomentar la pregària per tots aquells que pateixen per la seva fe, pels cristians que estan necessitats i pels missioners.

El nostre donatiu va arribar i hem rebut una carta on així ens ho comuniquen i agraeixen. Som nosaltres qui hem de donar-los les gràcies a ells per aquesta feina magnífica que fan!!

Si feu clic a la imatge, es farà més gran
i ho podreu llegir perfectament.

Si voleu, fent CLIC AQUÍ anireu a una pàgina on hi ha una sèrie de pregàries per fer una setmana d'oració per la pau a Síria. Una pregària general i, a més, una específica per cada dia de la setmana.

Mare de Misericòrdia (I).- El mantell de la Mare de Déu

Santa Maria, el dia vint i cinc de setembre, esdevé la reusenca de tota la vida. Ciutadana i veïna nostra. No deixem d’anar a casa de la mare de Déu aquest dia! Ens espera allí. Mai és per casualitat que un cristià vagi a un santuari de la Mare de Déu. Si hi ha anat és perquè Ella l’ha cridat. Sé de què parlo.

El Santuari de la Mare de Déu a la cruïlla de la carretera que va cap al mar és bonic, elegant i humil. Però allò més valuós és la imatge de Santa Maria, petita i menuda, que en reposa una altra de més antiga (destruïda o perduda en la persecució religiosa del segle XX). Crida l’atenció que la petita imatge de Maria porta un ample mantell que les Cambreres del Santuari canvien segons el temps litúrgic. Es un mantell ample i acollidor.

Vull explicar-vos que el mantell és un element de la iconografia mariana típica i antiga. El mantell significa la protecció maternal de la Mare de Déu. A l’orient es representa d’una altra manera, amb una icona en la qual es veu com la Mare de Déu estén el seu mantell protector sobre el poble de Déu. Aquesta icona que és molt estimada entre els nostres germans de l’orient es diu: «Mare de la Protecció del nostre poble». I aquest mantell que la Mare de Déu porta té a veure amb una antiga pregària a la Mare de Déu que s’anomena «Sota el vostre mantell ens refugiem». Em pregunto i de què ens ha de protegir la Mare de Déu?

Què és el que hem de posar sota la seva protecció? Sota el seu mantell? Us ho diré clarament: «La nostra fe». La fe en Crist no és una adquisició per sempre. La podem perdre, ens la poden prendre o ens la poden fer perdre. Jo aquest any faré aquesta pregària:

Oh Mare de Déu poso sota la vostra protecció la meva fe, la meva vida de cristià. Poso també sota la vostra protecció la fe dels cristians de Reus. Guardeu-la, protegiu-la.

Tot és immens en Déu

Immens vol dir, sense límits. La immensitat és una de les propietats divines. Només Déu és immens. Déu és tot el que té, diu la teologia.

I perquè Déu és immens el cor del creient també tendeix a ser-ho. En cristià tot ha de ser immens. El creient es pura dilatació i possibilitat de dilatació fins a l’Infinit. Ha de ser immensa la seva voluntat de seguir el Crist. Ha de ser immensa la seva pregària. Ha de ser immensa la seva caritat. Ha de ser immensa la seva intel·ligència que s’obre a dimensions insospitades per a molts, Es la raó humana quan pren les ales de la fe. Quan vivim en Crist res és petit ni es fa petit, tot s’obre a una dimensió d’immensitat. Es obrir-se a un cel clar, cercant la llum pura. Temporals i limitats som, però la mort temporal esdevé aquesta eclosió d’immensitat, sempre constreta en aquest món pel cos i el pecat. Deixem que la fe i la gràcia siguin tensió i dinàmica d’immensitat en la nostra vida. La pregària ens posa en un panorama de la vida de l’Esperit en què l’ànima se sent com una gota d’aigua dins de l’oceà o com el més minúscul dels àtoms dins del gran Tot, en el qual Déu és present.

La paradoxa més gran és que la immensitat divina ha adquirit – pel misteri de l’encarnació- un rostre humà, el rostre de Jesús, Senyor i Redemptor nostre. Mozart ho canta bellament i de manera sublim en el seu Incarnatus, escoltem-ho. Hom diu que aquesta aria li xifla al papa Francesc.

No ens desanimem!!

Aquest matí una bona amiga m'ha ensenyat aquest vídeo i immediatament he pensat que el volia posar al blog. Després he pensat que no tan sols al meu blog personal sinó també al de la Parròquia, per compartir-lo amb tots vosaltres, perquè és un exemple magnífic d'una persona molt valenta, d'una persona de fe.

Us presento a Tony Melendez:

Quin càlcul més estrany el de Déu!

Meditació sobre l’Evangeli del Diumenge XXIV del Temps ordinari.


Aquest diumenge ha estat com el diumenge de la misericòrdia. Us recomano tant que llegiu tot el capítol 15 de l’Evangeli de Lluc! Es bellíssim. S’hi manifesta «l’amor entranyable del Pare del cel». Sí, el Senyor ens ve sempre a buscar quan marxem d’ell, quan ens perdem en la nit, quan hem anat a vés saber quines valls de tristesa i de desànim. Quan ens avergonyim de nosaltres mateixos i ens esgarrifem del que hem estat capaços de dir o de fer. O de deixar de fer.

L’Evangeli d’avui és que Déu sempre ens busca i ens cerca i té goig de trobar-nos. Ell és capaç de fer allò que cap pastor faria, deixar les noranta nou ovelles per a cercar la que s’havia perdut. És singular el cor de Déu. És estrany i inquietant. Que una ovella valgui tant com les noranta nou. Que un pecador, un sol pecador, valgui tant, alegri tant, causi tanta joia en el cel com noranta nou justos que no tenen necessitat de penitència...

En què, com, per què una ovella val més que noranta nou? Realment és una mica fort quan es pensa. Déu que ho és tot, ha hagut d’esperar una cosa d’ell, d'aquest pecador, d'aquest no res. De nosaltres, de mi i de tu. Ha estat posat en aquest extrem, s’ha posat en aquest extrem, en peu d’haver d’esperar, de confiar en aquest miserable pecador. D’anar-lo a buscar.

La història de Déu és la de qui no tant sols surt a l’encontre, sinó que es val de totes les estratègies de la seva gràcia per a trobar-nos. No vol que ningú perdi el tren, el darrer tren, el de la seva gran misericòrdia. A tots ens vol en el Regne. No vol que ningú es quedi a l’andana.


Recordem les escenes de la gran pel·lícula religiosa La Misión, dins hi ha la història d’un pecador reconciliat.

El naixement de la Benaurada

Imatge de la Mare de Déu del Camí, venerada amb molt d’amor per tots els cambrilencs, de la Vila i de la platja. Mare de moltes vocacions sacerdotals. El Sr. Cardenal Vidal i Barraquer l’estimava. El Sr. Rector, Mn. Rafael, fou ordenat sacerdot sota la seva mirada. La seva festa es el vuit de setembre.

La festa de la Immaculada Concepció se celebra nou mesos abans de del vuit de setembre; com la festa de l’Encarnació o de l’Anunciació de la mare de Déu se celebra nou mesos abans de Nadal. Se celebra que la vida ha estat engendrada en el si d’unes mares. Anna va engendrar, segons la carn, la benaurada filla d’Israel, Maria; i aquesta va engendrar, per obra de l’Esperit Sant, a Jesús, el Fill de Déu.

Celebrar la vida, el do més gran de Déu!!! Aquesta festa es començà a celebrar a Jerusalem i fins el segle VII no va entrar a la litúrgia de l’occident. A casa nostra és molt arrelada i els santuaris dedicats a la Mare de Déu celebren la seva festa titular: mireu a la nostra arxidiòcesi a quants llocs fan festa; al Camí de Cambrils, a la Riera de les Borges del Camp, a Puigcerber de les Muntanyes d’Alforja; al Loreto d’Ulldemolins, al Tallat de Rocallaura, a la Roca de Mont-roig, a Santa Maria de la Morera de Montsant, a Santa Maria de Cornudella i tants d’altres que ara no recordo.

Però avui també és el nom de moltes dones catalanes que porten el nom de Núria, a les valls de Núria, cobertes de neu tot l’hivern, i a Meritxell del país d’Andorra. A totes les dones que porten el bell nom de la Mare de Déu les felicitem. Els antics himnes litúrgics els agradava saludar aquest dia amb el nom d’Aurora de la nostra salvació. Israel no va conèixer el naixement d’aquella nena, no tingué cap publicitat. Això és el més propi de Déu. Les obres més grans de Déu estan embolcallades del seu silenci. Però Maria és el miracle més gran de Crist. Si no hi hagués el Misteri de Maria en la fe catòlica hi faltaria una cosa ja que ella és el reflex de la salvació cristiana i resplendor de la nova Jerusalem.

Només un infant és digne de cantar un misteri tant gran, és una bellíssima variació de l’antifona: Canteu infants el Senyor de Maria Verge ha nascut el Rei (ex Marie Virgine natus est rex)

Important! Importantíssim!

El Papa Francesc amb un missatge contundent i seriós ha convocat un dia de dejuni i de pregària per la pau en uns dies en què tan amenaçada està a tota la terra. Que tota l’Església pregui per la pau, per intercessió de Maria, Reina de la pau.

LA PARRÒQUIA US CONVIDA,

AQUEST DISSABTE, DIA 7,

DE LES SET DE LA TARDA

FINS A LES VUIT DEL VESPRE

A LA PREGÀRIA PER LA PAU

Ens unirem així a la pregària de l’Església universal, presidida pel Papa Francesc, per a suplicar el do de la pau a les nacions de la terra. Durant la pregària llegirem el missatge del Sant Pare.

Setembre, un nou Curs de Pastoral

El primer de setembre marca el començament de curs a la parròquia. Les activitats ordinàries tornen, també el costum d’entrar al Blog tant de casa i estimar-lo. Cada entrada és una llavor que ens fa créixer en la joia del viure cristià.

Per damunt de tot estimem-nos per professar la fe veritable. I deixem que l’amor del Crist ens faci mirar amb goig tot el que farem per Ell. En definitiva tot el que es fa en una parròquia és de Crist i per Crist. Tornarem a acollir els infants que vindran a catequesi tornarem a preparar amb amor les grans festes de l’any, el Nadal, tant entranyable i la Pasqua tant joiosa, amb aquells temps que els precedeixen, l’alegre Advent i la seriosa Quaresma. Amb amor rebrem els pobres i els estimarem. Amb amor anirem a visitar els ancians i els portarem un regal d’alegria. Amb amor celebrarem l’Eucaristia i estimarem el Senyor i serem solidaris amb les necessitats del món i atents als signes de la quotidianitat per a descobrir allò que ens parla del Déu vivent.

Us proposo quatre certeses, que són quatre conviccions i quatre maneres de fer:

1. Déu estima a tots els homes i dones. És el Déu de tots i el Déu de cadascú. No hi ha cap existència que no sigui estimada per Déu.

2. No treballem per a la Parròquia, treballem pel Regne de Déu. Sortim de tantes programacions i fem amistat amb aquells que són a fora, però que en el cor de Déu estan dins de la parròquia, potser més que nosaltres mateixos.

3. Alegrem-nos cada dia de ser cristians i comencem el dia sota el somriure de la Mare de Déu. Deixem lloc per a Déu en la pregària.

4. Fem feliços els qui tenim al voltant i pensem que dins de la Parròquia ningú hauria d’entristir a ningú. Fem-nos el regal de l’alegria.

SERVIR EL SENYOR ÉS UNA ALEGRIA,

QUE ELL ENS FACI INSTRUMENTS DE LA SEVA PAU

Quina alegria quan em digueren: anem a la casa del Senyor. Augureu la pau a Jerusalem.

Les notícies de l’Orient ens commouen, la interminable i quasi oblidada guerra de Síria i els enfrontaments atroços d’Egipte. La desolació de les esglésies cristianes, (aquesta setmana han cremat trenta sis esglésies d'El Caire)... Visquem intensament la solidaritat amb el sofriment del món, i encara que sembla que nosaltres no podem fer res, sí que podem pregar. La pregària és un signe de comunió i un deixar la història dels homes a les mans de Déu (només a la fi del temps sabrem de l’eficàcia de les nostres pregàries).

Tanta notícia de guerra, de morts i de dolor contrasta amb el pelegrinatge a Terra Santa d’aquest estiu. Es tant gran entrar a la Basílica del Sant Sepulcre, allí en els llocs sants de la redempció (el calvari i el sepulcre de Crist) totes les confessions cristianes hi volen ser. Totes tenen en comú la professió de fe en Crist, Fill de Déu. Quan entres en el Sant Sepulcre (el Senyor em va concedir de celebrar-hi l’Eucaristia) i veneres amb els llavis i el cor la pedra on el Senyor fou dipositat, només és possible una pregària: «Senyor, fes-me sempre, fins al final de la vida:testimoni de la vostra resurrecció».

Preguem , estimats feligresos de Crist Rei de Reus, per la pau a Terra Santa, a Síria, a Egipte... prenem el rosari i resem els Salms:

Compadiu-vos de la filla de Sió i dels seus fills. Es Raquel que plora els seus fills i ningú la pot consolar, perquè ja no hi són.

Per acabar, mirem aquest vídeo en homenatge als serveis de Càritas del Líban: