dilluns, 6 de juny de 2011

Propers a la santedat

El joiós dia en el que el Pare Josep Manyanet fou canonitzat a Roma (ara fa 7 anys) vaig seguir la cerimònia per la televisió mentre una bona part de la meva família ho seguia en directe a la plaça de Sant Pere del Vaticà. En la mateixa cerimònia el ara beat Joan Pau II va canonitzar tres homes i dues dones més. Una d’aquestes era la metgessa italiana Gianna Beretta que havia mort l’any 1962. Entre els assistents a la canonització hi havia el seu marit. Recordo que vaig pensar: Què li deu passar pel cap a aquest home en el moment en el que l’Església declara la santedat de la seva esposa? I als seus fills? Fixeu-vos hi bé: Han proclamat santa a la meva mare!!

Més enllà de la constatable santedat de moltes de les nostres mares o de molta altra gent, aquest fet em va cridar l’atenció i em va colpir veure l’abraçada entre Joan Pau II i el vidu.

Ara, s’ha repetit aquest fet. Quanta gent no hi havia a la beatificació del papa Joan Pau II que va conèixer, parlar, concelebrar amb ell? Fins i tot un servidor, que hi va parlar un cop durant 4 minuts vaig pensar: Amb aquest beat jo hi he parlat!! I la joia de Mn. Serra que hi va concelebrar en diverses ocasions a la seva capella privada?

I la reflexió posterior ens ve fàcilment al cap. Quan de propers que estem dels nostres sants i santes! Dels que hem conegut i dels que ens queden lluny en el temps, perquè sens dubte l’estirp humana no té fi i està relligada per la nostra filiació divina. I tot i que és veritat que ens podem sentir especialment propers al beat Joan Pau II no és menys cert que ens hi hem de sentir també, per exemple, dels sants Fructuós, Auguri o Eulogi que van escampar de forma ferma la llavor del Crist, de tal manera que ara ens en sentim hereus.

Dit en altres paraules, ens hem de sentir propers a la santedat. I no només a la santedat dels altres sinó a la nostra pròpia llavor de santedat que nia en nosaltres arrel del baptisme i de la nostra pertinença al projecte creador de Déu. Creació i destí de santedat van units perquè Déu ens escollí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls (Ef 1,4). Sí, hem de ser sants en tota la nostra manera de viure (1Pe 1, 15) com ho és el Senyor (Lv 11, 45).

Quin compromís, aquest, d’esdevenir cada dia i a cada moments sants com ho és Déu! Les nostres paraules, els nostres actes, les nostres idees... tot en nosaltres ha de fer olor de santedat! I quants cops no responem adequadament a les expectatives del Creador!

Fem encara un pas més i analitzem ara la santedat que vivim al voltant nostre. Si entenem la santedat com una disposició del cor que ens ha de fer més humils i més oberts a la Paraula de Déu que ens comunica constantment el seu voler, que ens ha de permetre confiar-nos amorosament en braços de Déu, aleshores no hem de perdre temps en decidir-nos. És tot clar: santedat, confiança i abandó: Posem-nos a les seves mans perquè Ell faci de nosaltres allò que li plagui (Ch. Foucault).

Finalment hem de saber estar atents a la santedat dels nostres germans i germanes de família, de comunitat, de vida... els exemples de beatitud els tenim, de ben segur, a cada moment i en cada direcció, mirem on mirem. Quan mirem als vells i malalts, quan contemplem un nen, quan ens compadim d’algú que fa esforços per viure... aleshores estem en situació de fer un “tast” de santedat, un tast de Déu.