dimecres, 18 de setembre del 2019

Celebrem el do més gran: preparem-lo


Torna el setembre amb les boniques festes del naixement de la Benaurada, de la santa Creu,... Amb el setembre, torna l’alegria a les parròquies perquè començar un nou curs pastoral és sempre un goig. Adonem-nos: «Acabem el curs cansats, però sempre el comencem amb il·lusió». Després de molts anys d’experimentar-ho, ho considera-ho una gràcia de l’Esperit Sant. És com anar a Missa, de vegades fa peresa, però sempre sortim contents. I amb raó: hem trobat el Senyor i els germans.

De tot el que hem de programar i de preparar pel nou curs pastoral no oblidem la Litúrgia. No ho dubteu: És el centre, el cor, d’allí ve tot i cap allí va tot. Nosaltres hem de posar els mitjans millors: proclamar bé les lectures, el cant i els cantors, la música i els organistes, la dignitat, competència i preparació en els qui presideixen. Sobretot tot hi hem de posar un cor humil, receptiu, orant.

Per part nostra cal que fem el millor per fer l’acció litúrgica: després, ja ve l’Esperit Sant que ho omple tot i fa de la celebració un do per nosaltres. Com si en allò que hem preparat nosaltres vingués un rierol d’aigua que ho omple tot. Amb la lectura escoltem la Paraula de Crist (cosa admirable podem acompanyar el Senyor a tot arreu com els apòstols), amb la música ens brolla el cor de lloança que ens eleva i ens agermana, amb la predicació creixem en la vida teologal (com el ressò de la Paraula que brolla del cor d’un prevere que viu en la pregària) i, finalment, amb el pa i el vi rebem el do més gran, el Cos i la Sang del Senyor. El que qui rep l’Eucaristia esdevé un sol cor amb ell (1 Co 6:17). El Senyor, que «omple de béns els pobres», ens donarà el més gran, ell mateix com a Presència i Comunió.


El paradigma de tot això és la presentació de les ofrenes: Fixem-nos: nosaltres presentem al Senyor allò més humil, el pa i el vi, però el Senyor ens ho retorna, per l’acció de l’Esperit Sant, com quelcom incomparablement millor: com el seu Cos i la seva Sang. Com diu el Cànon Romà: Ell que ho ha creat, ho ha beneït, ho ha santificat , ho ha vivificat i, finalment, ens ho dóna, ho regala.

No considerem la litúrgia com a quelcom marginal (de més a més), sinó com el centre d’una comunitat parroquial ja que allí, simplement, hi ha el Crist gloriós. Per Ell, i només per Ell i a causa d’Ell i de l’Esperit que ens ha estat donat, rebrem els infants a la catequesi, atendrem els germans a Càritas, trobarem i acompanyarem els joves que venen i vindran, visitarem els ancians i els malats i tantes altres coses. Tot això troba la seva font en l’Eucaristia dominical, allí el Senyor ens dóna el seu Esperit, foc que abrusa i empeny.


Tampoc hem d’oblidar oblidar el principi: no hem de preparar la litúrgia, sinó preparar-se per la litúrgia. Cal preparar-se amb la pregària, la conversió, el seguiment humil de Crist, que es renunciar als nostres criteris, i acceptar l’obediència amorosa de la fe. Convençuts que això no és obra nostra, sinó una obra de Crist que així manifesta el poder de la seva resurrecció (Ef 10:12). El Missal Romà (cf. IGMR 3ra. ed. nr 45) ens diu que es laudable que en l’assemblea, en la sagristia, es mantingui un silenci expectant, perquè tothom es prepari per l’acció sagrada per la qual Crist ve a nosaltres.

En l’Església res s’ha de fer amb precipitació, com oblidant que el Senyor ja ho ha fet tot per nosaltres, però tampoc en l’Església s’ha de fer res amb negligència, quedant-nos en les confortables tendes del Tabor.

Ressonància musical:

Invoquem, escoltant aquest cant, el do i la gràcia de l’Esperit Sant.