Beneir la taula (I)

Un dels records que tinc més clars de la meva vida quotidiana des de ben petita és el fet de beneir la taula. Abans de dinar, tots junts, dèiem una pregària breu que, amb el temps, vaig descobrir que era la més coneguda, la que sortia a molts llibres de pregàries. Diu així:

Déu i Pare omnipotent,

amb sa divina paraula

beneeixi aquesta taula

i a tots nosaltres. Amén.

Al menjador de casa els pares hi ha dos petits quadres amb un text escrit amb una lletra molt bonica, com imitant un pergamí antic. En un d'aquests quadres es pot llegir la pregària per beneir taula que us acabo de posar i, a l'altre, hi ha la corresponent a donar les gràcies després d'haver menjat, que diu així:

Déu i Pare omnipotent,

que ens haveu alimentat,

sigueu per sempre alabat

per tots nosaltres. Amén.

He de reconèixer que, tal com recordo perfectament que la primera no ens l'oblidàvem mai (és més, no es beneïa la taula fins que tothom estava ben assegut i col·locat al seu lloc), la segona ben poques vegades la dèiem... i és que, quantes vegades ho fem això de demanar però després no donem les gràcies! En tot cas, l'oblit es justificava perquè no tots acabàvem de dinar al mateix moment, ni marxàvem amb la mateixa pressa. Els dies festius més significatius en que havíem menjat un àpat més especial sí que el meu pare, al final, ens deia: "Ep, donem-ne gràcies a Déu d'aquest dinar" i, llavors sí, era el moment en que, plegats, dèiem la pregària del segon quadret.