dissabte, 13 d’octubre de 2012

Vine, esposa de Crist, i rep la corona que el Senyor t'ha preparat des de tota l'eternitat

Ha mort la Germana Josefina Moix, Carmelita de la Caritat.

(Fareu bé de llegir aquest post amb la bella música de Palestrina
amb la gran antífona de la Professió religiosa)

No disposo de cap foto de la Germana Josefina (tampoc importa massa). Tampoc la coneixíeu. Però em plau escriure el testimoni de la seva vida, un testimoni de fe, viscuda, humil i senzilla, en aquests dies que inaugurem l’Any de la Fe. Aquestes biografies glorifiquen Déu i aquesta és la fe que aquest any estem cridats a renovar.

La Germana Josefina Moix tenia vuitanta set anys i en duia seixanta set de vida religiosa, dels quals seixanta va viure a Falset. La Germana Josefina era una digna filla de Santa Joaquima de Vedruna. Una dona humil i silenciosa, d’una bondat immensa. Seixanta anys a la mateixa comunitat, a la mateixa Parròquia i al mateix poble. Era una falsetana de tota la vida!

Les Germanes Carmelites Vedruna, després de la guerra, amb una gran pobresa, però amb molta alegria van reprendre la vida de la Congregació al poble de Falset i van tornar a obrir el Col·legi, després la Llar d’Infants i tants d’altres apostolats que allí han fet i fan.

Santa Joaquima de Vedruna

La Germana Josefina, que havia nascut a Santa Coloma de Queralt, era d’aquelles religioses que «viuen en el secret del seu Senyor» i la pregària esdevé per elles una Presència constant de l’amor del Crist. Els darrers anys de la seva vida, caminant amb dificultat i dolor, portava a dins el do de la Pregària. No ha fet cap gran obra, però hi ha estat sempre, cada dia, fent amb amor i amb una gran humilitat els treballs que li havien encomanat. Estimava i patia per la Congregació, era una Vedruna de dins i estimava la Parròquia de Santa Maria de Falset, la comunitat i la parròquia per ella eren una sola cosa. Estimava els mossens i l’alegria més gran eren les ordenacions sacerdotals. No era de molt parlar, però el seu somriure parlava per ella. I mai va queixar-se de res, ni de ningú, ni dels seus sofriments. Mai. Ho confiava tot al Senyor. Mai es va donar importància a sí mateixa. Era de la raça de Santa Maria.

Ara ens queda la fe, la sola fe, i el gran silenci de Déu. Ara és la seva hora i la seva obra: Ell que glorifica els seus servents. I l’evangeli que hem llegit a la Missa exequial, amb bona homilia de Mossèn Josep Masdeu, que ha dit: «El Senyor accepta tota la seva vida, allò que era visible i allò que era invisible dins del seu cor, i ara la fecunditat, que és la del gra de blat, serà més gran al cel». Davant les seves despulles, humils, com un bressol, han ressonat les paraules de l’Apòstol: Jo crec que els sofriments dels temps present no tenen res a veure amb la glòria que esperem.

Dins meu, quan donava la Sagrada Comunió als fidels ressonava el cant de la seva professió religiosa, llavors que es posaven, segons ritual, una corona de flors, per la nova Esposa de Crist: Veni Sponsa Christi et accipe coronam....Vine, esposa de Crist i rep la corona que el Senyor t’ha preparat des de tota l’eternitat.

Fins al cel, germana Josefina; fins al cel, filla de Déu; fins al cel, esposa de Crist, Ell que ha estat l’únic amor de la seva vida!

Les vinyes del Priorat, a la tardor es tenyeixen d'or
i llur visió és bella i fa recordar les paraules del poeta:
"A la tardor, Déu vesteix d'or les seves criatures"