dimarts, 7 de desembre de 2010

El Crist servidor

El misteri més pregon de l’Església Universal és fer present Crist en la història, i una de les formes més preclares l’exerceix quan palesa el ministeri del Crist Servidor, que es treu el mantell, es cenyeix la tovallola a la cintura i renta els peus als deixebles que el tenien per Mestre i Senyor (Jn 13, 4).
Aquest fet de rentar els peus, la tradició de l’Església l’inscriu no tan sols en el context sublim de l’amor de Jesús pels seus, sinó també en un acte de lliurament definitiu al Pare a través dels germans, fent-se servidor entre els servidors.
Encara més enllà, en el sentit teològic més profund, aquest servei o diaconia (diakonia) s’inscriu en el doble mandatum que recordem en la litúrgia del Dijous Sant quan ens diu “també vosaltres renteu-vos els peus els uns als altres” (Jn 13, 14) i, després d’instituir l’Eucaristia, “feu to això en memòria meva” (Lc 22, 19b).
Les primeres comunitats així ho van entendre i així ho van practicar, doncs tots eren constants en la pregària i en el servei (Cf. Ac 1, 14).
Quina bellesa més profunda que tenim davant els ulls: Jesús servidor!!.
I aquest mandat de Jesús és molt més que fer un gest solidari, és combregar (és a dir, formar part) de la mateixa humilitat de Déu. I davant d’això no hi ha altra resposta que posar-se al servei dels altres. Per això, tota l’Església és servidora, tota l’Església exerceix un immens diaconat.
Aquest és el sentit més profund de la diaconia que van entende molt bé els cristians dels primers segles tot instituint un ministeri del propi servei. Sant Ignasi d’Antioquia ho diu bellament quan els anomena ministres servidors de l’Església de Déu perquè certament el Fill de l’Home no va venir a ser servit sinó a servir (Mt 20, 28) i donar la vida per tots (Mc 10, 45).
Ja modernament, el papa Joan Pau II deia en la seva primera encíclica Redemptor hominis, que cada ésser humà es converteix en camí de l’Església per a traslladar aquest servei del Crist als germans i germanes.
I on s’aplica tot aquest devessall de servei? En l’ésser humà, la dignitat del qual està per sobre de qualsevol altra cosa. En tot aquest rerefons teològic s’inscriu l’existència del ministeri diaconal, el primer després de la institució dels dotze apòstols (Ac 6, 1-6) tal i com les comunitats cristianes el vivien profundament.
Tots els membres del clergat han rebut l’Esperit del Crist Servidor en la seva ordenació diaconal. I per què? Precisament perquè el misteri del Crist és fer-se present com a servidor en les mans del ministre ordenat, de semblant manera a com es fa present en els germans, com es fa present en la Taula de la Paraula i de l’Eucaristia, com es fa present en la nostra vida.
El Concili Vaticà II, que significà molt en l’evolució recent de l’Església Catòlica instà vivament la restauració d’aquest ministeri de forma permanent, és a dir, no en vistes al presbiteri. El papa Pau VI desgranà amb profunditat aquest mandat en la carta apostòlica Sacrum diaconatus ordinem, l’any 1967 i el motu proprio Ad pascendum de l’any 1972.
Des d’aquella data s’ha hagut d’encaixar adequadament aquest retorn als orígens, doncs, malgrat la seva existència s’arreli al més profund del cristianisme, el llast dels segles ha enteranyinat el seu sentit i la seva eficàcia i cal trobar-li de bell nou el lloc on aquest servei esdevingui misteri del Crist Servidor de la comunitat i de l’ésser humà.