dissabte, 29 d’octubre de 2011

Diumenge XXX.- El manament d'or

Diumenge 30 del Temps Ordinari. Cicle A.

La Paraula de Déu és sempre viva i actuant. El Senyor cada diumenge ens diu una paraula “nova”, perquè la situació de la vida és sempre canviant. I, encara que de petits sapiguem que hem d’estimar Déu amb tot el cor i amb tota l’ànima, l’Evangeli d’aquest diumenge ens diu: que això no està pendent de fer per un altre temps; sinó que ho hem de fer ara, avui, aquesta setmana i sempre.

El fariseu que li pregunta: quin és el manament més gran de la Llei? Prou que ho sabia. Prou que ho sabem també nosaltres que l’hem d’estimar; ho sabem des de sempre i també sabem que en aquest món mai el podrem estimar del tot i amb tota perfecció. Això sí que és inverificable. Però el que sí és verificable és el manament que li és semblant (de fet, és una mala traducció, en grec vol dir, un manament que li és igual) i aquest és estimar l’altre com a tu mateix. Es el manament d’or. Estimar l’altre com m’estimo a mi mateix. Està aviat dit!

L’amor dels cristians pot arribar a ser tant gran que la vida d’aquell/a que estimo pot tenir tant de valor que la meva pròpia vida, i el seu bé, justament, perquè l’estimo tant, és el bé que desitjo per a mi mateix. Això no és tant estrany i hom pot posar un exemple corprenedor: quina mare no estima més la vida del fill que la seva pròpia? I si li pregunten; qui és que vols que estigui malalt, tu mateixa o el teu fill? La mare respondria sense dubtar-ho: jo mateixa!, mils de vegades abans que veure el meu fill malalt. I si es pot dir de l’amor filial es pot dir de l’amor esponsal, i de l’amor amb què s’estimen els amics.

Però el Senyor és encara més exigent, i al llevant taula del sant sopar, dirà als deixebles: Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat. La mesura de l’amor ja no serà la mesura del “com jo m’estimo”, sinó del “com Ell ens ha estimat”. Es una altra tesitura, molt més alta. Tant en el primer com en el segon cal la gràcia i la caritat sobrenatural, aquella que hem de demanar a Nostre Senyor moltes vegades i cada dia. Es així que quan portem l’amor de Déu dins del cor, Ell que és Bondat Infinita, acollim i sortim a l’encontre de l’altre amb un cor net i compassiu, i l’aprens a mirar i a estimar, tal com Déu l’estima.


Això ho han fet els sants en grau altíssim: penseu per exempre amb el Pare Damià Veuster, que morí entre els leprosos, i que per a confessar-se calia que ho fés del bot, mentre que un altre prevere li donava l’absolució des del vaixell, perquè ni un podia baixar ni l’altre pujar. Enmig hi havia l’estigma de la lepra i la quarentena. Així és com els sants (aquest és només un exemple) han estimat a Déu amb tot el cor i als altres amb l’amor que el Crist els té: més si són pobres, desvalguts, malalts i estrangers.

Podeu veure aquesta película, és subtitulada, però és bellíssima, sobre la vida del Pare Damià. Passareu una estona preciosa.