Cada dia de Quaresma és un regal i un goig (XXXI)

Pel dissabte de la 4a. setmana de Quaresma...

Lloeu el Senyor, és agradós de lloar-lo.

És bonic aquell conte del rei que buscava l’amor de la seva vida i estava cansat de les noies que només el volien perquè era un jove rei. Es decideix a viure en una gran ciutat i treballa sense revelar la seva identitat en una pizzeria i allí coneix una noia bonica i s’enamoren. Ell no li diu que és el rei. Però quan es casen llavors el rei a anònim li diu: «Ets reina. I t’estimo». 
Déu no vol ser estimat pel que ens dóna aquí a la terra o al cel. Déu vol ser estimat per sí mateix. Per això la lloança del Senyor dóna alegria i és el començament de tota la pregària. T’estimo, Senyor, perquè tu ets. Com el glòria de la Missa quan cantem: «Us donem gràcies per la vostra immensa glòria». Lloar el Senyor perquè Ell és. Lloar el Senyor perquè Ell és Pare, és Fill i és Esperit Sant, un sol Déu en tres persones, aquest és el nostre Déu, (canten les nenes i els nens de la nostra parròquia). Déu és Déu en la seva glòria i res de nosaltres pot afegir res a la glòria i a la joia infinita que té Ell mateix. Som nosaltres que ens omplim i participem de la seva glòria quan el lloem. Que la nostra pregària d’avui sigui de lloança. Evoquem el cant de lloança de Maria, la imagino quasi dansant quan la noia de Natzaret canta el Magnificat. I des que el va cantar per primera vegada el dóna a l’Església.

El Magnificat de Maria és el Magnificat de l’Església i preludia el Magnificat final i últim, quan puguem dir al final de la història: «S’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre». Sentim la versió del nostre Marco, mira que es maca, però no pot superar la de Bach, que és definitiva. Ja l’escoltarem per Pasqua.