divendres, 27 d’abril del 2012

Virolai

Alba naixent coronada d'estrelles


Mn. Jacint i Verdaguer escriu el Virolai per presentar-lo a les festes del Mil·lenari que se celebraren a Montserrat l’any 1880. La lletra interpretà l’ànima cristiana del poble català i avui dia, encara cantar-lo, és del tot entranyable. La lletra és neta, com tots els versos de Mn. Cinto. Són versos clars, gairebé d’infant. Tendresa pura d’un sacerdot devot de la Mare de Déu. Per posar-hi la música es van presentar seixanta-vuit partitures. Fou el mestre Josep Rodoreda qui el guanyà. Fou el dia 20 de febrer de l’any 1980. El mossèn només tenia trenta cinc anys i encara havia de començar per ell els camins de sofriment i el calze d’amargar que hauria de beure fins al final de la seva vida.

Mn. Cinto encara jove, tot un pagès de Vic


Us transcrivim la lletra del virolai; els subratllats em vermell són els títols de que Mn. Cinto dóna a Maria, són bellíssims i alguns de ressonàncies bíbliques precioses.

Maria, assumpta al cel, és pels cristians, l’Alba naixent d’estrelles coronada i la ciutat de Déu que somnià David. Ella que representa l’Església ja glorificada. Contemplant la Santa Imatge de Montserrat, bellíssima entre totes les imatges de la Mare de Déu, preguem pel nostre país. La mirada de Maria sobre l’Església en la Santa Imatge és plena de tendresa, una mirada que diu; Per què no estimeu més al meu Fill? Demanem-li, també, que les arrels cristianes de Catalunya no siguin oblidades.

Us heu adonat que totes les noies i les dones que porten el nom de Montserrat són plenes de bondat i respiren pau? Per elles, les de la nostra Parròquia, i les que no ho són, moltes felicitats. Els desitgem que passin un dia plenes d’alegria amb companyia de les persones que les estimen i que estimen.


Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau;
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.

Doneu consol a qui la pàtria enyora,
sens veure mai els cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu els cors que l’han deixat.

Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.

Ditxosos ulls, Maria, els que us vegin!
ditxós el cor que s’obri a vostra llum!
Roser del Cel, que els serafins voltegen,
a ma oració doneu vostre perfum.

Cedre gentil, del Líbano corona,
Arbre d’encens, Palmera de Sion,
el fruit sagrat que vostre amor ens dóna
és Jesucrist, el Redemptor del món.

Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sient per tots l’escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.


dijous, 19 d’abril del 2012

Fins i tot les cadires de rodes dansaven!

Durant la setmana pasqual he anat al Santuari de Lurdes. No m’ho esperava però la multitud hi era. Com sempre moltíssims joves de l’Església, la gran majoria. L’alegria dels irlandesos de Lymerick i de Dublín, de Filadèlfia d’Amèrica, la bona gent de Santander i de moltes diòcesis de França i d’Itàlia.

La pluja va ser una festa. Sort de les capelines que ens varem comprar. Fèiem una pinta! I el Gave baixava cabalós i alegre. La gran, la immensa processó de torxes... jo em vaig colar i vaig veure aquella enorme multitud que desgranava el Rosari i cantava des de la façana de la basílica del Roser.


Després vaig concelebrar la missa a la Gruta, plovia i en aquella hora de la nit, el Sagrament era exposat. Sense adonar-me em vaig agenollar en un toll i vaig embrutar tota l’alba (em va fer vergonya tornar-la i ho vaig fer dissimuladament perquè no ho veiessin i vaig pensar amb la bona dona que l’hauria de rentar) I l’endemà la gran basílica subterrània estava pleníssima per a la Missa Internacional.

Durant tota la meva breu estança a Lurdes no em venia altra pensament: el perfum de la Mare de Déu, ella que és l’encenser d’or, ple de les nostres pregàries, embaluma la vida de l’Església, durant la Pasqua. Només Maria pot fer reflorir la vida de l’Església i l’emplena del seu perfum. Un perfum de mare i esposa, resplendor de la Jerusalem del cel. Noia de Natzaret, filla de pobres i Mare del Rei. Ets «beneïda entre totes les dones», però totes les mares porten el seu perfum. Un perfum de l’amor més gran. La mirada de Maria al peu de la Creu vers Jesús Crucificat, és ara la seva mirada a tota l’Església.

Amb goig vaig cantar el Regina Coeli i després em vaig fer amic de joves irlandesos, que es posaren a fer un festival de cant i de dansa. Sense adonar-me vaig ballar amb ells. I fins i tot les cadires de rodes dels handicapés dansaven. Com la pel•lícula «Los Intocables» que us recomano que aneu a veure. Vaig pregar per tots vosaltres. Un seminarista de París, que es deia Bruno, que no veuré més fins al cel, em va dir «en l’Església de França només tenen futur els camins de l’Esperit» Vaig pensar no cal que m’ho diguis, que ja fa temps que ho sé. A França van rebre el baptisme d’adults cent setanta dues mil persones aquesta nit passada de Pasqua.

Us deixo un vídeo de YouTube perquè us feu idea del que és la processó de torxes al Santuari Internacional de Lourdes

diumenge, 15 d’abril del 2012

Pasqua, una gespa florida


Quan acaba un partit de futbol, el camp queda en males condicions per les corredisses dels futbolistes i de seguida engeguen els aspersors. I també, quan el camp està esgotat i marcit per manca de l’aigua del cel, per l’hivern i tot està aixecat, sec i malmès, la gràcia de la Pasqua és aigua del cel que fa que per un moment l’herba reverdeixi amb la seva ufanor. I ben aviat les flors boscanes fan sentir la seva sentor i admirar la seva humil bellesa.


Per Pasqua tot floreix per la gràcia del Senyor ressuscitat. El perdó és flor de Pasqua, com ho és també l’alegria i el desig de la pregària i de la lloança. I el sentir-nos germans i viure en la pau amb Déu, Plenitud de tot Amor.

Deixem que en la terra resseca del cor, per l’aigua de Pasqua, neixin totes les flors, aquelles que agradaven tant a Sant Francesc. Hem nascut per a viure en el cor de l’altre, (perquè ningú pot viure sense estimar i sentir-se estimat) i tots hem viscut per a viure en el cor de Déu, que des de la creu i per la seva gloriosa resurrecció ha unit l’home amb Déu. Per sempre.


L’aigua de la Pasqua fa que la gespa del cor, sovint marcida, esdevingui un prat florit, encara que sigui amb les flors més humils.

Us convido a llegir aquestes paraules del nostre Blog amb la immortal i insuperable melodia de l’Ària de Bach.

diumenge, 8 d’abril del 2012

Crist ha resusscitat! Al·leluia!

Χριστός Ανέστη
Cristos a înviat
Христос воскрес
Хрыстос уваскрос
Le Christ est ressuscité
Christus ist auferstanden
Christ is risen
கிறிஸ்து உயிர்த்தெழுந்தார்


L'equip del Blog de la Parròquia de Crist Rei us desitja una molt Bona Pasqua!!!

Innegiamo, il Signore non è morto!
Ei fulgente ha dischiuso l'avel,
innegiamo, al Signore risorto

(Cantem himnes, el Senyor no està mort!
Radiant ha obert el sepulcre,
cantem himnes al Senyor ressuscitat)

De l'òpera Cavalleria Rusticana, de Pietro Mascagni.
Interpreta, Maria Callas

dijous, 5 d’abril del 2012

Camí de la Creu de la Parròquia de Crist Rei de Reus


El centurió, que estava enfront d'ell, quan veié la manera com havia expirat, digué: --És veritat: aquest home era Fill de Déu. (Mc 15,39)

Nota: En una ficció literària, però que recull totes les dades bíbliques dels sobris relats de la passió i mort de Jesús, l’autor de la meditació, intenta veure amb els ulls del centurió romà el camí de la creu. Aquest mateix centurió, que estava davant seu (mireu el verset de Marc de dalt) veient com havia mort, proclama que Jesús era el Fill de Déu. Pot ajudar a la pregària i a la contemplació amorosa de la mort del Senyor.


I ESTACIÓ.- JESÚS ÉS CONDEMNAT A MORT

I van fer d’ell, el que van voler (Mt 26,18)

Vaig sentir la sentència. Pilat finalment se n’alliberà més que d’ell, de les baralles o disputes dels jueus que li resultaven incomprensibles. Per dins pensava: quin mal podia fer aquell home? El veia tot ell fet una nafra, flagel·lat, coronat amb aquella horrible corona d’esbarzers, i ell tancava els ulls. Sofria terriblement, com si un sol pensament l’habités. Com endinsat dins d’una altra Presència. Em donava la impressió d’una solitud existencial. Cridat i burlat pel seu poble, condemnat sense cap mena d’importància pel meu Pretor. Com tants que n’he vist condemnats a la mort! Però, Ell era diferent. Aquell home em semblà que havia entrat dins de sí mateix en un diàleg secret amb Algú que jo no coneixia. Aquell home, em semblava assumia la seva pròpia mort. I feia de la seva passió i mort com un do de sí mateix, com la plenitud d’una missió que li havia estat encomanada.

Jesús meu, que mai ens avergonyim de Vós i mai neguem que Vós sou el Fill de Déu. Tingueu pietat de nosaltres, Senyor, tingueu pietat.


II ESTACIÓ.- JESÚS PREN LA CREU

Qui no prengui la seva creu i em segueixi, no és digne de mi (Mt10, 38)

Vaig donar ordres. Els rebels serien crucificat amb Ell. I els varem carregar el fust vertical. Ell era fort, però com que havia estat torturat quasi no podia. Els meus soldats i els botxins eren allí. La cridòria dels jueus, i la gent que passava pel carrer de la Torre Antònia. Calia portar els sentenciats fins al Gòlgota vers la porta de Jaffa. El seguici va començar. Ell, abans d’emprendre el darrer camí, alçà els ulls al cel, vers l’Infinit. Crec que tenia els ulls amarats de llàgrimes.

Jesús nostre, quan el dolor ens oprimeix i sembla que no puguem més amb la nostra vida, feu que recordem que Vós vareu portar la creu amb nosaltres i per nosaltres. Tingueu pietat de nosaltres, Senyor, tingueu pietat.



III ESTACIÓ.- JESÚS CAU PER PRIMERA VEGADA

Déu me’n guard de gloriar-me en res més, sinó en la creu de Nostre Senyor Jesucrist! (Gal 6,14)

Als esgraons dels carrers estrets de Jerusalem Ell va caure. A crits el férem alçar i els soldats a puntes de peu. Ell, obedient, es va alçar i penós continuà el camí. Estava extenuat. Tot i així la pau quedava reflectida en el seu rostre, amb una mirada que mirava cap a endins. Jo llavors no sabia que aquell home portava una creu, que ni la mereixia ni li pertanyia. Érem nosaltres que li havíem posat. No sé per què, però dins meu creixia la certesa que aquell Jesús de Natzaret era un home innocent. I quedava jo mateix esgarrifat del poder de l’Imperi, al qual no li importava cap vida. En la meva carrera militar n’havia vist tants d’executats. Un de més, pensava, però el meu cor deia, aquest no és un de més. I sense voler-ho pensar, em venia constantment la causa de la seva condemna, que jo no entenia, ni podia entendre: l’executen perquè diu que és el Fill de Déu! Qui entén aquest poble, el diumenge passat el vàren aclamar i ara han cridat que el crucifiquessin! I on són els seus deixebles?

Jesús nostre, quan caiem en allò que no voldríem fer i que desdiu de la nostra condició de batejats, feu que ens recordem de vós, en qui tenim sempre el perdó i la força per continuar el camí de la vida i si no ens podem aixecar doneu-nos vós la mà. Senyor, tingueu pietat de nosaltres, tingueu pietat.


IV ESTACIÓ.- JESÚS TROBA LA SEVA MARE

I a tu una espasa de dolor et traspassarà l’ànima (Lc 2,35)

Sentia el plany de les dones. Talment complantes que ens acompanyaven. Les mirava i pensava: tant l’estimen! Eren planys de dones orientals. Però enmig d’elles vaig endevinar-ne una de diferent, després la tornaria a veure; anava vestida de negre, era jove encara, de mirada profunda. No plorava, però portava el dolor als ulls. Un dolor tant gran que no la deixava plorar. Esgarrifada de tot. Com increïble davant del que veia. I per dins vaig pensar: no pot ser sinó la seva mare! I vaig veure que es miraven amb una infinita compassió l’un a l’altre. I vaig comprendre que la mare entrava en el cor del fill i el Fill en el cor de la mare. Mai ho oblidaré. Per anys que visqui.

Jesús nostre, que sentim sempre la presència amorosa de la nostra mare, ella que us acompanyà en el camí de la creu, ens acompanya també a nosaltres en el camí de la vida, en aquest llarg pelegrinatge fins a vós. Senyor, tingueu pietat de nosaltres, tingueu pietat.


V ESTACIÓ.- EL CIRINEU AJUDA A PORTAR LA CREU DEL BON JESÚS

Van obligar a Simó de Cirene a portar la seva creu (Mc 15,21)

S’alentia el pas. Calia anar ràpid, però el reu no podia. Vaig tenir por que no arribéssim al lloc de l’execució. I vaig requisar el primer que vaig trobar. Un home corpulent que per les traces semblava que vingués del camp. Era estranger, de Cirene. I després de la impotència davant de la meva ordre, aquell home es mirà a Jesús i se n’apiadà. I amb amor prengué la creu. I fort, se la posà a les espatlles i ens acompanyava. I Jesús no digué res i continuà el camí amb aquella túnica xopa de fang i de sang i amb la corona d’espines d’esbarzer posada al seu cap. Jo cridava i manava i feia apartar la gent al meu davant. Quan em girava i el mirava, una presència que irradiava de Jesús (inexplicable) m'anava omplint el cor. Ho recordaré era el set d’abril i el dia s’anava enfosquint per les nuvolades i el vent que pujava del desert es deixava sentir fort.

Jesús nostre, si comprenguéssim que quan ajudem als altres, sense esperar res més, sinó a vós mateix, font de l’amor, és que us ajudem a portar la vostra creu... Feu que comprenguem que no podem arribar fins a vós, sinó portant la creu dels altres i que és així que ens voleu rebre al cel. Senyor, tingueu pietat de nosaltres, tingueu pietat.


VI ESTACIÓ.- LA VERÒNICA EIXUGA EL ROSTRE DE JESÚS

El meu estimat és per a mi un saquet de mirra, que poso damunt dels meus pits (Ct1,13)

I una dona s’acostà a ell. Una d’aquelles dones que ens acompanyava. Portava un vel blanquíssim, de lli, a les mans i sense pensar-ho eixugà aquell rostre. El vel quedà imprès de sang a les seva mans. Vaig fer veure que no ho veia però me’n vaig adonar que aquell sol gest, el seu reconeixement i amb la cara per un moment alliberada de la sang que l’omplia, confortava a aquell home. Em va semblar un rostre resplendent, ple de glòria. I vaig observar que aquell dona tant valenta, que havia traspassat l’escolta dels soldats, guardava damunt del seu pit aquell vel i que el guardava, talment un tresor preciós. Tot allò em va entendrir.

Jesús nostre, feu que siguem portadors del vostre consol i de la vostra compassió i que siguem capaços de compadir-nos dels altres i que no endurim mai el nostre cor. Senyor, tingueu pietat de nosaltres, tingueu pietat.


VII ESTACIÓ.- JESÚS CAU PER SEGONA VEGADA

I es feu obedient fins a la mort i una mort de creu (Fl 2,8)

Sense adonar-me’n el vaig veure de nou bocaterrosa. Com oficial romà, endurit vaig donar l’ordre. «Aixequeu-lo» El cor se’m trencava. I em vaig compadir d’aquell home que no coneixia i que tenia la mirada tant clara. Era el rostre de la més pura innocència. Una mirada gairebé d’infant, que desarmava. Simplement em mirà, però no vaig poder endevinar els sentiments del seu cor. Només sé que em mirà amb una gran tendresa. Amb una mirada que em traspassà. Vaig dissimular amb crits la meva compassió. Una mirada que em portava cap a dins meu, en aquella regió del cor on no havia entrat mai. Una mirada que em parlava.

Jesús nostre, recordeu-vos d’aquells que han caigut en els inferns més profunds en la seva existència i només saben de tristesa i de dissort i no tenen a ningú que els consoli. Senyor, tingueu pietat de nosaltres, tingueu pietat.


VIII ESTACIÓ.- JESÚS CONSOLA LES DONES DE JERUSALEM

Abocaré sobre el casal de David i sobre els habitants de Jerusalem un esperit penedit i suplicant. Llavors em miraran a mi, aquell que han traspassat, ploraran com es plora la mort d'un fill únic, faran dol com per la mort del primer fill (Zc 12,10)

Les dones que es colpejaven el pit i es lamentaven de Jesús (Lc 23,27)


El plor de les dones era incontenible. Es distingia de la multitud que ens seguia i que volia veure l’espectacle. S’acostaren tant, em feu la impressió que el volien alliberar i me’n vaig adonar de fins a quin punt se l’estimaven. Ell s’aturà i vaig sentir que els deia aquestes paraules: No ploreu per a mi, sinó pels vostres fills. Jo no podia entendre aquelles paraules. Però revelaven una saviesa que desconeixia. No ploreu per a mi. I me’n vaig adonar que Ell encara consolava. I sentia el dolor immediat que pressentien aquelles dones: ja no el veurien més a Jesús. Com un dol anticipat d’una mort tant propera. Immediata. I continuà el seu camí amb el travesser a l’esquena i elles el seguien. Era el plor de les filles d’Israel, que ploraven com per la mort d’un fill únic.

Jesús nostre, recordeu-vos de les mares que ploren pels seus fills i no tingueu en compte el pecat dels fills que fan plorar les mares. Tingueu pietat de nosaltres, Senyor, tingueu pietat.


IX ESTACIÓ.- JESÚS CAU PER TERCERA VEGADA

Els seus cossos quedaran estesos a la plaça de la gran ciutat, que, simbòlicament, s'anomena Sodoma i Egipte, allà mateix on el seu Senyor va ser crucificat (Ap11,8)

I els soldats, després que haguessin crucificat a Jesús van prendre els seus vestits (Jn 19, 23)


Havíem sortit ja per la porta de Jaffa i s’albirava el turó despullat de tota vegetació i el senderol que hi conduïa. Darrera el cel quedaven dibuixats els tres pals per a la creus. Són els pals de les execucions, permanentment posats allí. On molt sovint quedaven insepults els reus que la carronya i els voltors els consumien, a no ser que un israelita piadós els donés sepultura o fossin tirats a la fossa comuna. Ell va caure encara i jo ho vaig veure clarament i me’n vaig compadir profundament. Vaig desitjar que allò quedés enllestit aviat. Com desitjant que la mort el prengués. Perquè aquell home postrat a terra, em deia tot ell que ja havia sofert massa. I prosseguirem el camí. La multitud feia pinya per totes bandes del turó. Al davant la ciutat i vaig sentir les trompetes del temple que anunciaven el sacrifici de la tarda. Em semblà tot interminable.

Jesús nostre, recordeu-vos de la humanitat que no ha après els camins de l’amor i ha caigut en la violència i permet que un sol infant mori de fam. Aquests infants que són àngels prop teu i que ens avergonyiran quan arribem al vostre Regne, Senyor tingueu pietat de nosaltres, tingueu pietat.


X ESTACIÓ.- JESÚS ES DESPULLAT DE LES VESTIDURES

De fet, ell portava les nostres malalties i havia pres damunt seu els nostres dolors. Nosaltres el teníem per un home castigat que Déu assota i humilia. Però ell era malferit per les nostres faltes, triturat per les nostres culpes: rebia la correcció que ens salva, les seves ferides ens curaven (Is 53,4-5)

Li va tocar el torn a Ell. Li llevàrem la túnica inconsútil. Vaig pensar que aquella túnica era un signe de la coherència de la seva vida i de com havia afrontat la passió i la mort. No hi havia cap fissura en la seva vida. Aquell mantell després encara fou repartit entre l’escamot de soldats, que se la jugaren als daus. Si hagués pogut, hagués girat els ulls. M’era insuportable aquella nuesa, M’avergonyia veure tanta dignitat nua. El seu cos estava llaurat pels flagells. I ell, gens altiu, acotava el cap. Tot Ell humilitat. Com un anyell dut a l’escorxador. Sense que ningú que defensés la seva causa.

Jesús nostre, despulleu-nos de tot egoisme, de tot orgull, de tota peresa, i atorgueu-nos un esperit d’amor, sempre a punt d’estimar i d’ajudar a tothom. Tingueu pietat de nosaltres, Senyor, tingueu pietat.


XI ESTACIÓ.- JESÚS ES CLAVAT A LA CREU

M'ajeus a la pols de la mort. M'envolta una munió de gossos, m'encercla un estol de malfactors; m'han lligat les mans i els peus, puc comptar tots els meus ossos. Em miren, em contemplen satisfets; es reparteixen entre ells els meus vestits, es juguen als daus la meva roba. (Sl 21,16b-19)

Postrat a terra... els botxins li clavaren els punys al travesser. Em va semblar que deia: Pare, perdoneu-los que no saben el que fan. El cor em palpitava dins la meva cuirassa i les meves cames no se sentien segures sobre el sol. Mai havia sentit unes paraules semblants en el moment de la crucifixió. I vaig repetir aquesta frase com si fos meva. Aquest home, vaig pensar, en el moment de la seva mort, encara no se sent víctima de cap injustícia, sinó de la ignorància, I encara perdona. Com una paraula que volgués retenir per sempre dins del meu cor, en el profund de la meva memòria. Com paraules que res ni ningú pot fer oblidar.

Jesús nostre, recordeu-vos de tots aquells que són espoliats en aquest món i que han perdut la dignitat. Reivindiqueu els drets dels pobres, que són germans vostres. Tingueu pietat de nosaltres, Senyor, tingueu pietat.


XII ESTACIÓ.- JESÚS MOR A LA CREU

Llavors inclinant el cap lliurà l’Esperit (Jn 19 30b)

Jo sabia com morien els crucificats. N’havia vist de milers en les campanyes militars. Sabia que allò no era un cop de gràcia per matar un home, sinó era una mort infame per sembrar el terror i l’escarment. Abans que alcessin els travessers vaig donar ordres que li donessin el vi mirrat per adormir el terrible dolor. Però ell refusà. Els rebels sí que en van veure. Però Ell no. I vaig pensar quina bogeria optar viure la mort en el màxim dolor. El vaig mirar, però tenia els ulls tancats i vaig donar ordre que els alcessin. Acabaren la feina i li clavàrem els peus sobreposats. Darrera meu sentia els crits i les burles. I encara un dels rebels l’increpà, i l’altra el suplicà, i Jesús li va respondre: Avui seràs amb mi al paradís. I Jesús de Natzaret mentre agonitzava, alçant-se constantment damunt del stipites pronunciava paraules. Unes paraules que quedaven dins meu i que ressonaven amb força: Pare, a les vostres mans entrego el meu esperit i, sense poder-ho suportar li vaig donar que li donessin vi mirrat amb una esponja, però ell també el va refusar i sentia que deia amb la seva llengua: Tinc set. Eren les tres de la tarda. El dia s’havia enfosquit, talment s’hagués fet de nit. I feia vent arremolinat. I vers les tres Jesús va cridar: Elohi, Elohi, lema sabactani. I finalment, amb una mena de crit estrany, inclinant el cap va lliurar l’esperit. Llavors, sense voler-ho ni pensar ni dir, em va venir als llavis aquestes paraules: Veritablement aquest home és el Fill de Déu.
Les dones s’havien agenollat molt a prop de la creu i vaig deixar passar -segons costum romana- a la mare, a la qual li vaig sentir dir a Jesús, suaument, però clarament: Mare aquí tens el teu fill. I aquell jove que ens havia seguit me’n vaig adonar que ara al meu costat, crec que em va posar la mà a l’espatlla, i em digué: «Jesús havia dit: no em prenen la vida, sóc jo que la dono per amor» I va afegir: «Ha mort com el gra de blat per a donar vida»

Jesús nostre, que acollim sempre els dons de la vostra redempció, la vostra mort és la nostra vida, en aquest món i en l’altre. Tingueu pietat de nosaltres, Senyor, tingueu pietat.


XIII ESTACIÓ.- JESÚS ÉS DAVALLAT DE LA CREU

Als qui passeu pel camí, mireu-ho bé i veureu si hi ha un dolor com aquest (Lm 1,12)

Ja havia mort. Calia certificar la seva mort i un dels meus soldats li perforà el pit, als altres segons costum els trencaren les cames. Era davant meu i ho vaig veure clarament: del cor obert de Jesús en brollà aigua i sang. Talment una font. La tempesta primaveral, com una forta tamborinada, es precipità. Plovia. Tot era negre. I el sol no es veia. Com si fos de nit. Tots van marxar, excepte les dones que amorosien el seu cos i la seva mare. I aquell joves, de cabell enrinxolat, alt, i d’ulls tristíssims, propi d’aquell que havia vist la mort de l’amic més estimat, que després, vaig saber, que es deia Joan.

Jesús nostre, que no oblidem mai que quan ens acostem a la vostra Eucaristia, rebem tota la plenitud del vostre amor, aquell amor que per nosaltres vàreu manifestar infinitament a la creu. Tingueu pietat de nosaltres, Senyor, tingueu pietat.


XIV ESTACIÓ.- JESÚS ÉS SEPULTAT

Llavors van prendre el cos de Jesús i l'amortallaren amb un llençol, juntament amb les espècies aromàtiques, tal com és costum d'enterrar entre els jueus. Hi havia un hort a l'indret on havien crucificat Jesús, i dintre l'hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú. (Jn 19,40-41) També hi va anar Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús de nit, i portà una barreja de mirra i àloe, que pesava unes cent lliures. (Jn 19,39)

Josep d’Arimatea vingué amb el permís del Pretor de poder sepultar a Jesús i un dels principals dels jueus, Nicodem, portava l’àloe per amorosir les ferides del Jesús i l’embolcallaren amb el sudari i amb un vel sobre el rostre. I l’enterraren molt a prop d’allí en un sepulcre i damunt d’una roca excavada al mur. Ho feren amorosament. Abans de velar aquell rostre Maria el besà i sentí que li deia: «Gràcies, fill meu, per tot el que has fet per nosaltres». I la pedra fou rodolada. I tots marxaren. I Joan portava, recolzada als seus braços, a Maria. La portava a casa seva. Era la seva mare. La seva nova mare.

Jesús nostre, el vostre cos va ser dipositat en el sepulcre, però allí no hi romanguéreu, perquè ara viviu en la glòria de la Trinitat, oh Redemptor nostre, Vida eterna, proclamem la vostra mort i la vostra resurrecció i us esperem cada dia de la nostra vida, fins al darrer dia, quan tancant els ulls en aquest món, contemplarem la vostra immensa Faç, Senyor, tingueu pietat de nosaltres, tingueu pietat.

dilluns, 2 d’abril del 2012

A Crist Rei, el Diumenge de Rams és radiant


Radiant, com el dia que ha fet avui, ple de sol i de cel clar. És una multitud la que es reuneix al Parc de Sant Jordi. Les palmes i les branques de llorer s’alcen i els pares estan joiosos dels seus fills i de les seves filles. I els fills i les filles estan contents dels seus pares.



El mossèn, des de la balconada del carrer Gaudí, ha iniciat la Litúrgia del Diumenge de Passió i ha aspergit amb l’aigua lustral, mentre els nens i nenes de la catequesi han cantat la bella antífona mil vegades: El sisè dia abans de Pasqua, quan el Senyor entrà a Jerusalem. El mossèn ha dit que la pau és el missatge de Jesús i que per anar cap a Déu i per trobar-lo cal seguir el camí de l’amor. I ha dit que els nens fessin un petó ben fort als seus pares. I ho han fet.


I després cap a la Parròquia, casa oberta i radiant. La creu parroquial, amb els escolans que en saben tant, el Daniel, el Josep, el Pau, la Marta, el Xavier i l’Erik... Allí hem escoltat la Passió de Jesús. Els nens i nenes han estat en un gran silenci i dins de la parròquia quasi no hi cabíem.




Un diumenge ple de pau, com un preludi del diumenge encara més radiant, el de Pasqua. Una pau que voldríem per tot el món, per Síria, per a El Malí, on també hi ha guerra, on hi viu un missioner estimat, el Pare Lluís... i una pau que voldríem per totes les famílies de la ciutat, que tal volta no eren al Parc de Sant Jordi. Famílies que coneixen la manca de treball, les dificultats econòmiques, la manca de salut i el trencament de l’amor i moltes llàgrimes dels nens i nenes... per això cal alçar la Creu i acompanyar-lo a la ciutat santa on Ell oferirà el gran sacrifici, al caient de la tarda del divendres sant. I cal anunciar la Mort del Senyor fins que vingui. Sabent que aquesta mort ens posa a tots en un riu d’amor que brolla del seu costat obert. Oh sí cal que alcem la Creu de Jesús. Només l’Amor salva el món.

Tindrem un bell record del diumenge d’aquest any, de l’any 2012 i desitgem els pares que vegin els seus fills grans i plens de virtut. Mn. Ballarín diu que l’enrenou dels nens i nenes el diumenge de Rams, eixuga les llàgrimes de Jesús a Getsemaní.