diumenge, 31 de desembre del 2017

Desigs per l'any nou 2018


Primer que tot i abans que tot una felicitacio molt gran des de la Parròquia per l’any nou 2018. Que sigui un any beneït per Déu i que no ens manqui mai la intercessió de la Mare de Déu, a la solemnitat de la qual està dedicat el primer dia de l'any.

Desitgem que en el món hi hagi pau, pau a l’orient, terres crucificades per la guerra de Síria que ha provocat tant de sofriment i mort. Tantes llàgrimes als ulls dels infants.

Desitgem que els immigrants trobin platges de solidaritat i que les portes d’Europa siguin obertes als refugiats.

Desitgem que els que, per raó del procés, es troben presos, siguin alliberats i els càrrecs contra ells siguin retirats. Qui pot desitjar el contrari? Desitgem per a la nostra pàtria, Catalunya, entesa i concòrdia. Que conegui dies de pau i prosperitat.

Desitgem que els qui no tenen treball el trobin. La persona sense treball es pot deshumanitzar. Que la societat es vertebri més i més, de manera solidària, per poder participar dels béns socials.

Desitgem que els malalts retrobin la salut i que els ancians no perdin l’esperança ni els manqui la companyia dels seus. També que els joves mirin el seu futur amb esperança. Un futur que és seu.

Desitgem que el Papa Francesc gaudeixi de força i bona salut per guiar l’Església Catòlica a la llum de l’Esperit Sant.

Desitgem-nos els uns als altres la pau del cor. La pau és el que el Senyor ens ha portat. Pau a la terra als homes i dones de vola voluntat i que el Senyor estima.

Escoltem ara l’Adeste fideles amb la meravellosa veu d'Andrea Bocelli.

dimarts, 26 de desembre del 2017

"L'Evangeli m'ajuda molt..." Oriol Junqueras

He tingut ocasió de llegir una carta manuscrita de l’Oriol Junqueras, escrita des de la presó, adreçada a un mossèn; com que és una carta privada no es pot divulgar, però puc donar testimoni de la seva fe, entre altres coses es diu: L’Evangeli m’ajuda molt a viure aquesta situació

Que ningú s’ho prengui malament i si algú s’ho pren malament que revisi la seva caritat. Més enllà de la situació política de Catalunya ningú pot desitjar que homes justos siguin a la presó, i més encara, sense judici. Cap cristià se’n pot alegrar i hem de desitjar que siguin restablerts a casa seva, a les seves famílies. Sempre hi ha la paraula del Senyor: "Era a la presó, i vinguéreu a veure'm." (Mt 25:36) 

La fiscalia hauria de retirar els càrrecs que han provocat aquesta presó preventiva o no hi haurà pau a Catalunya. Aquest desig no està dictat des de cap posició política (Déu me’n guard de fer-ho des de un àmbit eclesial) sinó que està dictat pel seny i per la caritat. 



Pels qui són objecte de la presó preventiva a Madrid desitgem la seva llibertat,  és, a totes llums, una situació desproporcionada. Preguem per ells i per les seves famílies.

Mn. Rafael Serra

dilluns, 25 de desembre del 2017

Santa Nit, plàcida nit


Aquesta nadala fou composta la mateixa nit de Nadal de l’any 1816 a l’església d'Oberdorf, a Àustria; és la nadala més universal i fa respecta cantara-la pensant que en les treves de pau, durant les guerres europees, era cantada pels soldats d’un costat i de l’altra conjuntament, en la nit que cessaven els combats; l’endemà continuaven el combat. 

És la Nadala més coneguda, versionada a totes les llengües del món i plena de tendresa; és una adoració del Verb de Déu, fet home i un desig de pau a tot el món. Una pau que desitgem a tots, als de prop i als de lluny. Amb la guerra es perd tot, en la pau es guanya tot. Que escoltant els escolans de Montserrat fem una pregària de pau per tot el món.


Posem un bellíssim poema de Nadal del gran poeta català, llegiu-lo pausadament.

Poema de Nadal de Salvat Papasseit

Sento el fred de la nit i la simbomba fosca.
Aixi el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis que l'empedrat recolza
i els altres que l'avencen tots d'adreça al mercat.
Els de casa a la cuina prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena
i els recullen les plomes i ja enyoren demà.

Demà posats a la taula oblidarem els pobres
- i tan pobres com som- Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora dels postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.


Anem a Betlem!


Us posem un vídeo preciós, l’adoració que des de fa segles fan els custodis de sant Francesc a la gruta del naixement de Jesús a Betlem. Canta el germà Alessandro, amb una veu meravellosa, la cèlebre nadala de sant Alfons: Tu scendi delle stelle.

A tots un sant Nadal, ple de la joia de Déu entre nosaltres, Emmanuel per sempre. Benedicció i pau a tots.

diumenge, 24 de desembre del 2017

La Kalenda de Nadal

A la nit de Nadal, en la litúrgia antiga, sempre es canta la KALENDA DE NADAL, el diaca anuncia abans de la Missa de la Nit la gran festa del naixement de Jesús, és un text molt venerable perquè des de finals del segle IV ja consta la seva existència. Posem la melodia gregoriana antiga en la qual encara es canta en la Basílica de Sant Pere del Vaticà. Fixeu-vos en el canvi de nota del recitat, és meravellós:


En la octava kalenda de gener, en lluna quarta creixent, passats innombrables segles des de la creació del món, quan al principi Déu va crear el cel i la terra i va modelar l’home a la seva imatge; després també de molts segles, des que l’Altíssim posés el seu arc en els núvols després del diluvi com a signe d’aliança i de pau; vint-segles des de l’emigració d’Abraham, el nostre pare en la fe, des d’Ur de Caldea; tretze segles després de la sortida del poble d’Israel d’Egipte sota la guia de Moisès; prop de mil anys després que David va ser ungit com a rei, en la setmana seixanta-cinc segons la profecia de Daniel; en l’Olimpíada cent noranta-quatre, l’any 752 de la fundació de Roma, l’any quaranta-dos de l’imperi de Cèsar Octavi August; estant tot el món en pau: Jesucrist, Déu etern i Fill de l’etern Pare, volent consagrar el món amb la seva piadosíssima vinguda, concebut de l’Esperit Sant, nou mesos després de la seva concepció, neix a Betlem de Judea, fet home, de Maria Verge: Celebrem, germans i germanes, el Nadal de nostre Senyor Jesucrist

Martiriologi romà

Seguint el Mestre.- Diumenge IV d'Advent (Cicle B)


Es torna a proclamar l’Evangeli de l’Anunciació del Senyor. Es va proclamar en la solemnitat de la Immaculada (també el dia 20 a la Missa ferial). La tradició litúrgica gaudeix d’aquest Evangeli, gairebé com a Evangeli alpha i l'utilitza moltes vegades durant l’any. Per dir-ho així, no es cansa d’escoltar-ho.

És el exordi i preludi de la nostra salvació. Cal escoltar-ho com el que és, la més gran i més bella Bona Nova “euanguelion”: “Alegra’t, María, alegra’t, Església, el Senyor ve a tu”. El misteri etern, amagat en secret durant segles, s’ha manifestat en l’adveniment del Fill i per això sempre l’Església esposa, ha de dir amb el Salm: “Cantaré eternament les misericòrdies del Senyor.

L’Anunciació del Senyor és la primera icona de la Santa Trinitat. María és el “Nobile totius triclinium Trinitatis”.També tota l’esperança d’Israel acaba amb l’humil: “Fiat secundum verbum tuum” de la Verge de Natzaret. L’anunciació del Senyor és una sacra pagina d’excelsa densitat teològica. Tots els Pares d’Església d’occident i d’orient l’han predicat com mai n’han predicat una altra. L’Església vol rebre al Senyor en la gràcia del Nadal amb l’actitud obediencial de María. Per ser María, la Mare del Senyor, tota l’Església participarà de la fecunditat de María.



dissabte, 23 de desembre del 2017

Missa del Gall a la Prioral



Aquest any algunes parròquies de Reus s'uneixen per celebrar plegades la MISSA DEL GALL:

- PRIORAL DE SANT PERE
- PURÍSSIMA SANG
- SANT JOSEP OBRER
- L'ASSUMPCIÓ
- CRIST REI

La missa serà el dia 24 de desembre, a les 12 de la nit, a la PRIORAL, celebrada per tots els mossèns de les citades parròquies.

Tingueu en compte també que 
a la nostra parròquia de Crist Rei hi haurà la Missa de Nadal per a infants, a les 7 de la tarda, però la Missa del Gall de les 12 de la nit serà conjunta, amb les altres comunitats citades, a la Prioral.

divendres, 22 de desembre del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge III d'Advent (Cicle B)


És el Diumenge “Gaudete” per raó de l’antífona de l’introit (Fil 4, 4b. 5b). També pel color rosat de les vestidures litúrgiques. La comunitat ha d’alegrar-se sempre en el Kyrios, en el Senyor Ressuscitat. El motiu únic i suficient és només aquest:El Senyor és a prop”.

L’espera cristiana “d’Aquell que sempre ve a nosaltres” és alegre. És una esperança intrínsicament joiosa. La vinguda del Senyor ens concerneix a tots, perquè ningú pot guarir-se a si mateix i tots som d’alguna manera pobres. Per això necessitem “l’Any de gràcia del Senyor”. L’alliberament el Senyor no la realitza des de fora, sinó des de l’interior dels cors, des de l’Esperit que ens donarà: “Com la terra fa créixer la brotada o el jardí fa néixer la sembra”.

L’Evangeli presenta a Joan, precursor del Senyor, com a “testimoni de la llum”. Joan el Baptista recupera tot l’Antic Testament i el lliura al Messies. Tota l’antiga aliança culmina amb la missió del Baptista. El missatger és testimoni de la llum i, al mateix temps,   es converteix en mediació i instrument d’aquesta.

A l’Evangeli escoltarem com Jesús realitza la missió del Servent del Senyor, anunciada en la primera lectura. La paraula del profeta que havia quedada indeterminada durant segles ara es compleix inusitada en la persona de Jesús. La presència de l’Esperit és causa de goig com s’anuncia en la segona lectura. Tota l’Església, amb el cant de María, exclama: “La meva ànima celebra el meu Déu”.  La segona lectura que en el seu incipit dóna nom al Diumenge, antigament es llegia en la nit de Nadal, a manera d’invitatori a l’alegria de la festa.

dijous, 14 de desembre del 2017

La icona de Nadal

És la santa icona (imatge) del Nadal del Senyor en la representació antiga i universal

Venerada immensament pels cristians. Són portes del cel, per contemplar els misteris de Déu.

A primera vista sembla un dibuix però de fet és una representació quasi sacramental del Misteri.

L’Infant ocupa el lloc central (és el signe de segons Lluc).

La perspectiva és sempre inversa, no hi ha profunditat.

És el centre equidistant dels quatre angles. Hi ha una elevada muntanya que ascendeix fins al cel, a manera d’escala de Jacob. De la muntanya del Senyor em ve l’ajut!, diu el salm. L’Infant està posat al cor de la terra, dins d’una cavitat negra que representa el sheol (els inferns, el lloc del no Déu, la mort, la tenebra). Un raig procedent del cercle de la divinitat (en altres ocasions és triple) acaba amb un estel que representa l’Esperit Sant. Tota la Trinitat és present, en el Pare que es fa visible en la llum de l’Esperit i en el Verb encarnat. l’Infant està faixat i això ja representa la seva sepultura i profetitza la resurrecció. Està posat en un altar, ell ha de ser ofert, i prop d’ell el bou i la mula de la lectura d’Isaïes en la nit de Nadal. Tanmateix el bou representa els sacrificis de l’antiga aliança i l’ase sobre el qual pujaria el Senyor a Jerusalem per oferir-se ell mateix com a anyell immaculat. Jesús és la llum que il·lumina la foscor del món sense Déu. L’Infant porta la inscripció: «jo sóc».

L’altra figura és la de Maria, postrada després de d’infantament, Té forma de gavella, la llavor que ha germinat. Porta els tres estels de la seva virginitat. El color de la seva túnica és el blau (del cel, de Déu(), però també el mantell porpra de color de terra. Que representa la terra flonja, apta per germinar, de la paràbola del sembrador.

Estranyament Maria no mira l’Infant, el senyala amb la mà, però mira a Josep o bé a l’Infant rentat per les llevadores. En les imatges de la Mare de Déu sempre ens miren a nosaltres en la iconografia oriental. Si la vegéssim de prop és una mirada que sempre beslluma tendresa (una infinita tendresa). També beslluma una compassió infinita i un pressentiment del destí de l’Infant. Els ulls de la Mare de Déu miren a Josep, que, en el desert, representa a la humanitat temptada pel dimoni (no és possible que Déu s’0hagi fet home). La humanitat i nosaltres patirem sempre aquesta temptació i llavors la mirada de Maria esdevé una mirada d’intercessió per nosaltres. Però els ulls de la Mare de Déu també miren vers les llevadores, que, joioses, netegen l’Infant acabat de néixer. és una professió de fe en la humanitat de Jesús. És veritable Déu i veritable home. El netegen en una pica plena d’aigua, la font de la vida, el baptisme, els qui hem nascut de Déu. Maria també intercedirà pels fills de Déu que neixen de l’aigua i de l’Esperit Sant. També s’hi representa el ministeri eclesial. A la part superior les dues muntanyes (humanitat i la divinitat de Crist). Per una banda els savis de l’orient que veuen l’estrella (la humanitat s’ha posat en camí seguint la llum de la fe i amb els tres rostres que representen les tres edats de la vida, sempre i en tota edat hem de seguir Crist). A l’altra banda, els pastors, els senzills i els humils del cor que parlen amb els àngels. Una àngels que adoren amb les mans velades el Misteri i canten la lloança, la pau a la terra i la glòria al cel. Els pastors són els primers que adoren el Senyor. N’hi ha un que toca la trompeta i representa els pastors de l’Església que anunciaran l’Evangeli de Jesús a tot el món: la gran alegria per tot el poble. Finalment l’Arbre de la vida, el paradís restablert. perdut, en Crist retrobat. Oh Nadal, el meu paradís, exclamava sant Antoni de Pàdua. Allí on hi ha el Senyor tot floreix de nou, el desert esdevé un verger.

Cal posar-nos dins de la icona i contemplar-la i adorar el Misteri, Aquesta és la consigna d’aquest any: adorar el naixement del Senyor, Adorar la presència del Senyor en la història. En el fons cal dir-nos, estremits de joia: «Ha nascut per mi». 

dimarts, 12 de desembre del 2017

Sobre l'Esperança, la més gran de les virtuts

L’ESPERANÇA DELS FILLS DE DÉU QUE S’ADORMEN CADA DIA ESPERANT ELS SEUS DONS.


Qui no recorda les paraules de Ch. Péguy en les quals el sant poeta que trobà la fe, s’admira de l’esperança. I ve a dir: es pot pensar contemplant el món que els homes tinguin fe, com també es pot pensar que veient el sofriment dels altres, els homes tinguin caritat els uns amb els altres. Però que tinguin esperança, això sí que és inaudit i increïble. Que puguin creure que demà serà millor, que els seus fills coneixeran un futur millor que el present, i per això, visquin i treballin. L’esperança que Déu ha dipositat en el cor dels homes és realment admirable. Els fills de Déu se’n van a dormir amb l’esperança de què el demà serà millor, així dormen en la seva pau, perquè saben que tot està en mans del Pare. I tot és tot. Realment això és un miracle de la gràcia!

Advent és un temps en què l’esperança se’ns fa viva dins del cor. L’esperança fa viure els homes, sense esperança ja no hi ha cap possibilitat d’alegria. L’alegria ve de l’esperança i del futur, un futur que, finalment és Déu mateix. Vet aquí, doncs, que l’esperança és com un ram de flor d’ametller florit, al cor de l’hivern. Ens passem la vida esperant, però al final, ja no haurem d’esperar res més, perquè tindrem a Déu, la plenitud i la consumació de l’esperança cristiana.

diumenge, 10 de desembre del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge II d'Advent (Cicle B)

Diumenge de la predicació del Baptista

A la primera lectura Isaïes anuncia el consol d’Israel i el seu alliberament. El poble ja ha sofert més del que tocava per causa dels seus pecats i el missatger, ple d’alegria, anuncia que Déu, com un pastor, reunirà al seu poble per conduir-lo finalment a casa.


Joan el Baptista, anuncia Aquell que ve darrere d’ell, però que és més que ell i que batejarà en l’Esperit Sant. Alguna cosa gran s’està preparant: l’adveniment de Déu en la història, en la Paraula encarnada per obra de l’Esperit Sant. Joan es defineix a si mateix com “la Veu”. No s’ha de permetre que la “Veu” es vagi extingint enmig del bullici, de la cridòria confosa i turbulenta del món. És en el desert, en la solitud, en l’oració que s’escolta “la Veu”

L’Església, com Israel, ha d’anar al desert per escoltar la veu del missatger del Senyor, convidant-la a la conversió. Ha d’anar a la riba del Jordà. Crist, diuen els Pares, és el nostre Jordà: “Magnum mysterium Iordanis”. El salm 84 canta el trobament del cel i de la terra en Crist i l’Església entona en aquest temps d’espera: “Senyor, feu-nos veure el vostre amor i doneu-nos la vostra salvació”.

Escoltem el gran himne d’Advent del P. Ireneu S. de Montserrat:

divendres, 8 de desembre del 2017

Immaculada Concepció de la Benaurada Verge Maria


Maria, concebuda sense pecat original i redimida anticipadament, és la figura més perfecta i acabada de l’Església. Aquesta celebra avui la precedència i la primacia de la gràcia. És la gràcia creadora de Déu que crea el temple de la humanitat del seu Fill, l’Arca de la Nova Aliança. Certament: “Aquesta verge puríssima havia de donar-nos el vostre Fill” (Pref.). Ho havia de fer, ho podia fer i ho va fer, (potuit, decuit, ergo fecit) segons la cèlebre formulació del beat Duns Escot. No oblidem que la Immaculada és la primera solemnitat de l’Any litúrgic amb tota la significació que això comporta. Primer i abans que tot hi ha el do de Déu, la gràcia. L’Església contempla en la benaurada Verge Maria la santedat que està cridada a viure i la seu destí gloriós.

¿JA RESES A LA MARE DE DÉU?

Text de G. Bernanos.

¿Reses a la Santa Mare de Déu? És la nostra mare comprens? És la mare del gènere humà, la nova Eva, però és, al mateix temps la seva filla. El món antic i dolorós, el món anterior a la gràcia, la bressolar molt de temps en el seu cor desolat -segles i més segles- en l'espera fosca, incomprensible d'una «Virgo Genitrix» .¡Pensa bé en el que va passar! 'La Verb es va fer carn i ni els periodistes es van assabentar! Presta atenció, petit: La Verge Santa no va tenir triomfs, ni miracles. El seu Fill no va permetre que la glòria humana la fregués si més no. Ningú ha viscut, ha sofert i ha mort amb tanta senzillesa i en una ignorància tan profunda de la seva pròpia dignitat, d'una dignitat que, però, la posa molt per sobre dels àngels. Ella va néixer també sense pecat ...

Quina estranya soledat! Un rierol tan pur, tan límpid i tan pur, que Ella no va poder veure reflectida en ell la seva pròpia imatge, feta per la sola joia del Pare Sant -oh, soledat sagrada! -. Els antics dimonis familiars de l'home contemplen de lluny a aquesta criatura meravellosa que està fora del seu abast, invulnerable i desarmada. La Verge és la innocència. La seva mirada és l'única veritablement infantil, l'única d’infant que s'ha dignat fixar-se mai en la nostra vergonya i la nostra desgràcia. Ella és més jove que el pecat, més jove que la raça de la qual ella és originària i, tot i que Mare per la gràcia, Mare de les gràcies, és la més jove del gènere humà, la més petita de la humanitat.

dimecres, 6 de desembre del 2017

Meditació sobre l'Advent

Elles són les veritables llums de Nadal


Comencem un nou any litúrgic. Tots els inicis són bonics, perquè els inicis estan plens de possibilitats. Advent és una infància espiritual, una esperança en la vida que germina al cor del hivern. Tot florirà, tot serà primavera. El Regne de Déu està amagat, que sigui amagat no vol dir que no hi sigui, vol dir simplement que no és visible. Avui mateix he vist una religiosa jugant al parc a la pilota amb uns infants que no tenen pares. Eren de la Llar natalis de Tarragona. La religiosa estava contenta, però els infants encara més. M’ha omplert de tendresa. He descobert allí la glòria amagada de Déu. Certament el Crist ha vingut, vindrà i ve a nosaltres. Però si ens preguntem: I com ve Jesucrist ara en aquest món? Ve amb nosaltres i per nosaltres en la mesura que som portadors de la seva presència. Ve per la capacitat que tenim d’estimar, d’irradiar amb obres la llum de la fe i de la Presència del Senyor. El món que viu en les tenebres ha de ser il·luminat per les llums que porten els cristians. Ells són les veritables llums de Nadal. El Senyor m’ha dit que aquest Advent ens donem alegria els uns als altres, donem-nos el do de l’alegria, Cerquem on és l’alegria dels altres i donem-li. I tots junts donem una alegria a Crist.

Posem un You Tube amb música del reusenc Joan Domingo Vidal, mestre de capella de la Catedral de la Santa Creu de Càdiz. Fa poc que s’ha descobert que aquest eclesiàstic de finals del segle XVIII era fill de Reus. Es la musica del salm: Quina alegria quan em van dir,

diumenge, 3 de desembre del 2017

Seguint el mestre.- Diumenge I d’Advent. (Cicle B)

Isaïes invoca Déu: “Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu!”. També el profeta exclama: “Som obra de les vostres mans. Som argila que el Senyor «com terrissaire sempre pot remodelar”.


L’apòstol defineix als cristians com els qui esperen la manifestació del nostre Senyor Jesucrist i a l’Evangeli el Senyor ens diu que vetllem i complim la missió que  Ell ens encomana. És important la paràbola del porter. Ningú pot abandonar el treball, la tasca encomanada ha d’acomplir-se. No es tracta de custodiar els nostres béns, sinó els del Senyor, no treballem per a nosaltres, sinó per a ell; no construïm el nostre Regne, sinó el seu Regne.

En el Salm demanem que Déu ens renovi i ens faci veure la claror de la seva mirada, una mirada que trobem en el rostre de Jesucrist.

El temps d’Advent és  un temps d’expectació alegre i piadosa del Senyor que ve a nosaltres, en la gràcia del Nadal que celebrarem, en els seus sagraments i al final de la història en la glòria. Nadal és una data fixa, però ningú sap quan vindrà el Senyor en la nostra vida i en la nostra mort. El final de la història es realitza també en el final de cadascú.

L’Any litúrgic comença amb aquesta exigència: “Vetlleu, estigueu atents”, ja que: “No sabem quan tornarà l’amo de la casa”.

El primer sentiment del cor de l’Església és l’antífona d’entrada: “A vós elevo la meva ànima” del Salm 24.

dimecres, 22 de novembre del 2017

L'amor a la pàtria


L’Església ha de ser neutral davant les qüestions temporals i s’ha d’alliberar de prendre partit en l’anomenada qüestió catalana. No pot ser neutral, però, de cap manera, davant l’exercici de la violència, ni d’uns ni d’altres. Tampoc no pot ser neutral amb les decisions judicials que apareixen a totes llums desproporcionades. En aquest sentit demanem que per Nadal tots els qui són a presó preventiva per causa del procés siguin a casa. És que podem desitjar una altra cosa que no sigui aquesta? La presó preventiva, sense judici dictat, és una pena molt dura. Qui en tingui la responsabilitat hauria de tornar la llibertat als qui són a la presó. Sense dubte contribuirien a la pacificació del país. Per Nadal tots a casa.
Fira de Santa Llúcia, a Barcelona
Sovint se senten veus que diuen que l’Església a Catalunya és pro-catalanista. I és cert. Fer aquesta afirmació no vol dir que col·lectivament reclami la plena sobirania. Això forma part de l’opció personal de cadascú. D’ençà de la Pentecosta l’Esperit parla totes les llengües, també la nostra. L’Església catòlica, aquí com a tot arreu, ha d’estar arrelada a la terra, a la pàtria. No és un tema prohibit parlar d’amor a la pàtria, mentre que aquest amor no exclogui a ningú. El clergat de Catalunya porta l’amor a la pàtria al cor. Forma part de la seva identitat i de la seva naturalesa. Forma part de l’amor pastoral al país i és un amor que ve de lluny.
Romànic català a la Vall de Boí
En certs ambients eclesials se’ns nega fins i tot poder dir que estimem de manera entranyable la nació catalana, Com si fos vergonyant que estimem la història de l’Església a Catalunya, una història que nosaltres també hem fet. 

L’Església ha contribuït des de molts àmbits a la formació de la col·lectivitat que té consciència de sí mateixa i que en diem Catalunya. Afirmar que som catalans no és contra ningú. A Catalunya no s’han vist escenes com és ara crits de gent que animaven a policies cridant "a por ellos". Realment vergonyant i indigne. A Catalunya l’únic que s’ha vist aquests mesos és un noi acompanyant els seus ancians pares a votar en un referèndum i que va perdre l’ull per una pilota de goma. Si era il·legal no calia que s’hi amoïnessin tant. No tenia cap valor com així s’ha mostrat.
La fageda d'en Jordà, a la Garrotxa
Estimar Catalunya no vol dir necessàriament prendre partit per la independència, ja que hi ha moltes maneres de voler el millor per la nostra pàtria. Però que alguns la desitgin i hi treballin, sempre dins de la legalitat i amb mètodes pacífics, és pensable. No és just que alguns blasmin la catalanitat del clergat de «catalanista» com si fos una heretgia. La causa de secularització del nostre país (que no és diferent de moltes altres diòcesis espanyoles) no és la catalanitat, sinó que obeeix a d’altres causes.

Catedral de Girona
Cal tenir perspectiva històrica, poso un exemple, aquest mateix clergat va acollir la primera immigració i en els barris de les nostres ciutats les primeres realitats socials van ser les estructures parroquials com a factor d’integració. 

Ningú es planteja com ha de ser la identitat del clergat espanyol, per què s’ha de plantejar la identitat del clergat català? Es que pot ser d’una altra manera?

Cambrils, Costa Daurada
Forma part de la fidelitat de l’Església a la terra, a la gent. Al Senyor no li agraden els mossens que en comptes de predicar la Paraula de Déu prediquen opcions partidistes (ni aquí ni en lloc). Però tampoc li agraden els cristians que judiquen l’arrelament dels preveres a la terra, al país, a la llengua. Ningú pot prohibir que parlem de l’amor a la pàtria, que en llatí vol dir "l’amor a la casa on vas néixer". Realment hi ha opinions en cercles cristians espanyols que no són justos i parlen del que no coneixen. Realment molts mossèns ens hem sentit injuriats. Estimar la pròpia pàtria és un valor just, noble i bo.

Mn. Rafael Serra

diumenge, 19 de novembre del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XXXIII del temps ordinari (Cicle A)

La vida no és per enterrar

La paràbola dels talents és l’Evangeli que es proclama la darrera setmana de l’any litúrgic, abans de la Solemnitat de Crist Rei que el clou. El Senyor ha marxat a un país lluny i tarda a venir. En el temps de la seva absència ens ha confiat els seus dons (els talents). I ens els ha confiat segons la capacitat de cadascú. No ens demana a tots el mateix. Però tots els hem de fer fructificar i restituir quan vingui el Senyor. La gràcies del sant baptisme es manifesta s’uneix a la capacitat de cadascú per posar-nos al servei del Regne de Déu. Tots i cadascú ha rebut quelcom del Senyor. Ningú pot dir que no hagi rebut res.


En aquest sentit té raó el Senyor quan acusa al qui va rebre un talent de «gandul». La peresa per dedicar-nos a l’apostolat és vergonyant i ens manifesta la manca de fe. Es pensava que tenia fe, però no en tenia, per això fins i tot allò que no tenen els és pres. El Senyor és exigent. Déu té tot el temps, però nosaltres no. Nosaltres només tenim el temps d’una única vida. Es aquest temps en què cal que produïm, que fructifiquem, que afegim una generositat nostra a la generositat del Senyor per tots. Quantes vegades constatem que hi ha joves que, per raó de la drogoaddicció o per altres causes han enterrat la vida abans d’hora. També hi ha cristians que enterrem la vida cristiana. La gràcia no és per enterrar, sinó per irradiar. Que el Senyor ens alliberi de l’esperit de la peresa, no una temporada, sinó cada dia. Ser peresós per les coses del Senyor és quelcom greu i pot ser pecat. Encara és més greu quan un, com el de la paràbola, no s’arrisca perquè té por de perdre. En Déu no es perd mai res, ans el contrari, ell sempre dóna i multiplica. Seria una pena que a l’epitafi d’un cristià hi posés: Aquí descansa un talent que va néixer mort.

En la primera lectura acompanyada del Salm hi ha l’elogi de la dona forta, el cèlebre càntic del llibre dels Proverbis. És una imatge de l’Església que viu de l’amor de l’Espòs. Que tant de bo la comunitat parroquial creixi com una parra dins la intimitat de casa teva, que canta el Salm de les noces d’Israel. I també pugui veure els fills dels seus fills, generacions i generacions que se succeeixen en el testimoni de la fe.

diumenge, 12 de novembre del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XXXII del temps ordinari (Cicle A)

L'espòs és aquí, sortiu a rebre'l

La paràbola de les 10 verges s’ha de comprendre dins dels costums nupcials d’Israel en què l’Espòs arribava durant la nit i era acompanyat per les donzelles dins a la cambra nupcial per consumar l’amor. Crida l’atenció que no apareix l’Esposa, sinó les amigues de l’Esposa. Són les verges que signifiquen l’Església, la innominada Esposa, que al cor de la nit, la nit de Pasqua, reben l’Espòs, el Senyor Resusucitat, amb la llàntia ardent de la fe. Les verges desassenyades no poden intercanviar l’oli de la fe, ja que aquesta és intransferibles: un pot pregar per un altre, però no pot creure per un altre, ja que la fe és el do més personal, íntim i lliure.


Les cinc verges assenyades signifiquen (5 per 5) la plenitud del poble eclesial. A tots ens ha estat donat el do de la fe, la torxa de cada una de les verges significa la llum ardent que vàrem rebre el dia del baptisme, que és també el do i la gràcia de l’Esperit Sant. La llum de la fe il·lumina el propi rostre davant del Senyor, amb aquesta llum serem reconeguts per ell quan el Senyor vingui a l’hora de la nostra mort. Pel camí de la vida cal que resplendim amb la llum de la fe, que il·lumina, pas a pas, el camí de cada dia, i que ens fa lluminosos tot al voltant. En un món on hi ha tanta nit i tanta opacitat els cristians hem de ser radiants. Portem una alegria que ve del cel, que se’ns ha comunicat i hem de comunicar. La invitació del Senyor a l’Evangeli d’avui és una invitació nupcial: Vetlleu perquè no sabeu ni el dia ni l’hora que ve el Senyor.

L’Església té un cor femení, és verge, sap de l’amor únic del Senyor, i mare, sap de la fecunditat de la seva caritat. Cal que estigui sempre engalanada per rebre el Senyor.

diumenge, 29 d’octubre del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XXX del temps ordinari (Cicle A)

Estima el Senyor, el teu Déu

L’Evangeli d’avui presenta una nova controvèrsia dels contraris de Jesús. Aquesta vegada són els saduceus. Li fan una pregunta hipòcrita perquè la resposta la sabien des de sempre: “Quin és el manament més gran de la Llei?” (No està bé preguntar coses que ja se saben amb mala intenció).

Imatge: Sant Serafí dels boscos de Sarov

Jesús els respon correctament, com un bon israelita, apel·lant al primer manament de la Llei. Tanmateix no s’oblida del manament que és igual: “Estima els altres com a tu mateix”. Això vol dir que la vida de l’altre té tant de valor com la pròpia. El llistó que posa el Senyor és molt alt, però encara ho serà més quan, en el vespre de la Cena ens dirà: “Estimeu els altres com jo us he estimat”.


L’amor, tant a Déu com als altres, mai pot ser un manament. Ningú pot estimar l’altre per obligació. L’amor és sempre una correspondència. Si el Senyor ens demana que l’estimem, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament, és perquè Ell, abans, ens ha estimat també amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament. Això és, amb l’Encarnació del Verb i amb la donació de l’Esperit Sant.

El Salm responsorial d’avui és molt bonic, ja que comença amb aquestes paraules: “Us estimo, Senyor, Vos em doneu força


dissabte, 21 d’octubre del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XXIX del temps ordinari (Cicle A)

La moneda del Cèsar

Aquest diumenge, a les acaballes de l’any litúrgic, en la segona lectura, comencem a escoltar la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica. Aquest document és important en el Nou Testament perquè es considera el primer escrit cristià. Des del punt de vista de la redacció és anterior als Evangelis. Es pot datar abans de l’any 50. És la primera carta que coneixem de l’apostol Pau. El remitent no és tan sols Pau sinó també els deixebles col·laboradors, Silvà i Timoteu. Sant Pau, ple de goig, dóna gràcies a Déu per la vitalitat de la comunitat. És remarcable que es refereixi a les virtuts teologals. És així que senyala una fe que treballa per propagar-se, una caritat que no es cansa de fer el bé i una esperança que aguanta les adversitats.

A l’Evangeli assistim a la controvèrsia dels fariseus amb Jesús, els primers volien sorprendre al Senyor amb alguna paraula comprometedora. Són tan covards que no donen la cara i li envien  uns emissaris. Li fan la “pregunta del milió”: És lícit o no de pagar el tribut al Cèsar? Amb aquesta pregunta volien saber quina era la posició de Jesús davant l’ocupació de l’Imperi romà. Com a resposta, Jesús diu una de les frases que s’ha fet més cèlebres de l’Evangeli “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”. La sentència s’ha interpretat com l’estricte separació que hi ha d’haver entre política i Església. En certa manera això és veritat, però no del tot: Si entenem per política una opció partidària entre totes les que hi ha a la societat, és cert que l’Església no s’hi ha de posar; però si entenem la política com l’acció de la societat que procura el seu bé comú a través dels seus governants, sí que s’hi ha de posar quan els drets de les persones i dels pobles són vulnerats. Llavors ha d’exercir la seva denúncia profètica. Hi ha una responsabilitat dels laics cristians en la participació política.


La frase del Senyor s’ha d’entendre dins d’aquest context: Si la moneda porta la figura del Cèsar no és una moneda del qui la fa servir sinó del Imperi i, per tant, ja se la pot quedar perquè, per aquells que la fan servir, no té cap valor. És com si el Senyor digués “Ja la podeu llençar a les escombraries”. El Senyor ens ensenya que el Cèsar, com a símbol del poder econòmic, que sempre va lligat al poder polític, ja està “ben servit i ben encensat”. El Cèsar ja té el que ha de tenir, però Déu no. Déu només vol el nostre amor.


El text fa pensar en Sant Francesc, que no podia resistir que els primers germans tinguéssin monedes. La història de les Fioretti és simpàtica quan explica les aventures que passaven els germans perquè sant Francesc no veiés si duien diners, ja que si ho veia, l’agafava i l’anava a tirar a les escombraries.

Una vegada més, situa la vida cristiana en l’ordre dels valors espirituals més que els materials. Si bé és veritat que necessitem el diner per nosaltres i els nostres fills, de cap manera hem de viure només per tenir i tenir. Llavors és quan fem el diner un ídol (el Cèsar).

També em fa pensar en un que va entrar a El Corte Inglés, va passar revista a totes les seccions i va sortir dient “sóc tan lliure que no he comprat res” (que ja té mèrit!)

dijous, 19 d’octubre del 2017

Que Déu beneeixi el nostre poble amb el do de la pau

Escric sota la impressió dels esdeveniments del dia 1 d’octubre i en la situació política i social del nostre país. Déu me’n guard d’expressar en un medi qualsevulla opinió de tipus partidista. Després d’exhortar al diàleg, a la responsabilitat de tots en la gestió de l’ordre públic, els cristians hem de pregar per la pau. No només individualment, sinó com assamblea litúrgica. Si fullegem el Missal trobem, fora del cicle temporal, uns formularis per a la celebració que expressen el desig de tots esdevingut pregària. Són formularis en general poc coneguts i poc emprats. Aquest apartat del Missal s’anomena: Misses i oracions per motius diversos.



M’aturo a consignar la primera oració del Formulari A de la Missa: «Per la pau i la justícia»: Oh, Déu, vos ens heu revelat que els qui posen pau seran anomenats fills vostres, feu que ens afanyem per implantar l’única justícia que ens promet una pau ferma i veritable. En el Formulari B es diu: Oh Déu de la pau, a vós no us pot comprendre el qui sembra discòrdies no us pot rebre el qui és amic de violències (...). Són formularis que en els dies que vivim són adequats d’emprar des del punt de vista pastoral. La situació actual fins i tot permet que s’emprin en diumenge. La pregària per la pau és regada sempre per una pluja de gràcia, ja que no hi ha res que Déu estimi més que la concòrdia fraterna.

És una pregària que fem al voltant de la taula de l’Eucaristia, unint-la a l’ofrena del Crist al Pare. És una pregària que cal fer des del treball per la pau. La pau, diu el Senyor en la benaurança, és un treball a fer (els qui treballen per la pau), un treball que hem de fer amb artesania, des de la veritat. També implica un sentit penitencial ja que la violència ofen sempre a Déu i, al final, omple el cor, tants dels qui la practiquen com els qui la pateixen, de tristesa. La violència ens situa en la dinàmica de l’odi que no té aturador. Ningú pot pregar per la pau sense estar disposat a treballar per la pau. Ser dones i homes pacífics és la primera manifestació de la gràcia que demanem.

Concòrdia és una paraula molt bonica i que del llatí vol dir bategar en un sol cor. Que tinguem diverses opcions polítiques no vol dir que ens hàgim deixar d’estimar. Els cristians hem de salvar la unitat de la fe, però també hem de afavorir els vincles de la caritat. Només des de l’estimació es pot obrir el diàleg. Els cristians en tant que ciutadans portem aquesta sobreexigència que el Senyor mateix ens demana.


Rafael Serra.  

dissabte, 14 d’octubre del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XXVIII del temps ordinari (Cicle A)

Déu no es cansa d’organitzar la festa

L’evangeli d’avui és preciós, altament teològic i meravellós. El Senyor, segons, la paràbola no es cansa d’organitzar festes. Són les festes de les noces del Fill amb la humanitat. No tant sols som nosaltres els convidats, sinó que nosaltres mateixos, a la cruïlla dels camins de la vida, hem de ser amfitrions de la festa de Déu. Som portadors d’Evangeli, de Bona Nova.


No vol que ningú es quedi sense la festa dins del seu cor. La festa és sempre gratuïta i per tothom, bons i dolents, diu estranyament l’evangeli. Tothom hi està convidat.
En el fons és la festa de l’amor i, com que és la festa de l’amor, no és avorrida, sinó plena de vitalitat i de positivitat. Una festa sense fi, eterna, el mateix cel de Déu. El llibre de l’Apocalipsi diu que són les noces de l’Anyell amb la seva esposa, l’Església.

Hi ha dues actituds que poden enterbolir la festa. La primera, la indiferència. Déu t’ha convidat i ho ha fet per amor i tu no has volgut anar a la festa. Consideres més important les teves coses, els teus afers. L’altra és la indignitat (significada) per aquell que no va abillat amb el vestit de festa. És el vestit del baptisme, de la fe, de l’esperança i de la caritat. Has entrat a la festa del Senyor com si entressis en un bar, sense consideració. Em sonen a la bona gent que van un dia a una celebració de noces o de primera comunió, van extraordinàriament ben vestits i pentinats, però no porten la túnica de la fe, van a la seva festa, però ja no és la festa del Senyor. Llavors esdevé una festa trista, perquè no hi ha el Senyor.

Déu, el Pare, ens ha convidat a les noces del seu Fill, unes noces consumades a la creu i ens hi ha convidat perquè ens estima.
Entrem amb alegria a la festa, amb desig i voluntat, amb deferència, això és: agraïts immensament, i entrem com cal, amb el millor que tenim, almenys amb un cor senzill i que el Senyor no ens hagi de dir: Però com vas vestit? Que no quedem avergonyits. El Pare en aquesta festa ens dóna el millor que té: el seu Fill estimat.

diumenge, 8 d’octubre del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XXVII del temps ordinari (Cicle A)

Que a la parròquia tothom parli del Senyor

Encara que la verema s’hagi avançat per raó del canvi climàtic, som encara a la tardor i les paràboles referides a la vinya es van succeint aquests diumenges, segons l’evangeli de Mateu. Avui escoltem la paràbola dels vinyaters rebels. Jesús parlava de si mateix i de nosaltres. ¿Que farà l’amo de la vinya amb els vinyaters que s’han rebel·lat i han matat el seu fill? Era una acusació contra els dirigents d’Israel que han crucificat el Fill i la vinya, la seva heretat, ha estat donada a uns altres. I Jesús ens diu: Passarà la vinya a uns altres que li donin els fruits al temps de la verema. 


La vinya del Senyor és la seva Església, allí ha de fructificar. Ho hem cantat en el salm: La vinya del Senyor és el poble d’Israel. Quins són els fruits que ha de donar l’Església? Primer que tot la lloança al Pare del cel, i, després, totes les obres que fan créixer el Regne de Déu en el món. Preguntem-nos ara tots amb sinceritat: Què faig per què la vinya del Senyor (la meva parròquia en aquest cas) doni fruit en el camps vastíssims de l’apostolat, de la caritat i del testimoni cristià? Aquesta fructificació no ve per la voluntat, ve per la gràcia. Quan un fa vida de l’amor que el Senyor li té llavors la vida cristiana brolla per si sola i esdevé fecunda. No cal que ho preparem, el Senyor ho prepara per nosaltres. A cadascú se li obre un camí per a servir el Senyor, no hi ha cap camí igual, però tots els vianants pels camins de la vida i de la fe, tenen en comú que fan un camí que va cap a Déu, en la glòria de la Trinitat. Pel camí se saluden els uns als altres, s’ajuden els uns als altres, preguen els uns pels altres. 

Veritablement és meravellosa la vida cristiana i al cel ens ho explicarem tot. Serà com una mena flashmob. Fa molt de respecte pensar que la vinya ens pot ser presa. Si no la fem fructificar serà donada a uns altres. Imaginem que de cinquanta anys (jo no hi seré) l’aula del temple parroquial sigui un auditori de l’ajuntament. Això pot passar. La vinya el Senyor la pot donar als altres, allà on troba els fills que l’estimen i li donen fruit. Un fruit que és també per ells. Estimem-nos, que a la parròquia tothom parli del Senyor.

Parlant de "flash mobs"... recordeu aquest tan bonic?

dilluns, 2 d’octubre del 2017

Una violència totalment condemnable i que ofen a Déu

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
                                            Salvador Espriu

Ahir, el que va passar a Catalunya és una barbaritat i l’exercici de la violència contra població civil, als col·legis electorals, tant a les grans ciutats com als llogarrets i contra la gent és totalment injustificada i injustificable. Crec que ahir al matí hagués d’haver sortit un bisbe amb seu a Catalunya dient: Atureu, aquesta violència! 

És comprensible la neutralitat de l’Església Catòlica envers les opcions polítiques diferents, però de cap manera es pot ser neutral davant l’exercici de la violència envers les persones. Entre elles hi havia molts fidels que havien participat de les celebracions dominicals dels nostres pobles i de la nostres parròquies. Sort dels "tuits" del nostre arquebisbe ahir el matí, els quals transcric:

"La situació de violència que es viu avui a Catalunya és deplorable. Cal que s'aturi ja la violència i els enfrontaments"  "S’ha de trobar una sortida pacífica i democràtica. Encomanem-ho al Déu de la pau" Jaume Pujol


La condemna de la violència no s’ha de fer després, sinó en el moment en què aquesta s’exerceix. Si les forces policials no podien requisar les urnes perquè la gent ho impedia, no passava res. No s’acabava el món, però arremetre contra la gent -sense miraments-, no es pot fer mai. 

Són possibles mil opcions, però tirar gent per terra, pegar, boles de goma, gasos lacrimògens... (si us  plau!). La violència sempre repercuteix a la llarga o a la curta contra aquell que l’exerceix. Almenys el vesteix de vergonya.

Sort en tenim del seny dels Mossos d’Esquadra que es comportaren com la policia professional que són: ¿què hagués passat aquests dies a Catalunya sense la seva contenció?

Que es recuperin els que foren contusionats, també els membres dels cossos de seguretat (crec que en el fons els deu doldre personalment actuar així). Si us plau que se’n vagin amb el simpàtic Piolín i que els dirigents polítics estiguin a l’alçada, d’un costat i de l’altre, del que han de fer i resoldre. 

He posat la foto del Gerard Piqué, perquè les seves llàgrimes són les de molts. Qui no va plorar ahir a Catalunya?

A títol personal: Mn. Rafael Serra.

Pacem in terris, de Marco Frisina. Tanquem els ulls i preguem per la pau

dissabte, 30 de setembre del 2017

Sobre el dia 1 d'octubre de 2017

Aquest diumenge hem de pregar intensament per la nació catalana. En el moment que escric això és encara incert i preocupant el què pot passar el diumenge. He escollit la fotografia del monument de Ramon Llull que indica la capacitat d’elevació de l’esperit humà, la raó el porta més amunt i la fe encara més, al límit de la seva capacitat.


Hem de desitjar que ningú prengui decisions que després se n’hagi de penedir. És absolutament neutral, des del punt de vista moral, que la gent sigui molta o poca es manifesti, sempre pacíficament, als carrers i les places i reclamin el que creuen convenient, necessari i bo. La prohibició del Tribunal Constitucional no afegeix res des del punt de vista moral, sempre que es faci pacíficament i sense violència. La realitat és així, no es pot negar. És evident que, tard o d’hora, la qüestió catalana s’ha de resoldre en un plebiscit de tot el poble.

Un desig i una pregària: Que ningú exerceixi la violència. Ni la gent ni els cossos policials. Seria una gravíssima equivocació. Que la música que s’afegeix al post sigui la música del dia 1 d’octubre a casa nostra.

Que sigui aquesta la pregària:

Senyora de Montserrat, que teniu la vostra santa muntanya voltada d’oliveres, signe de pau, aconseguiu per als pobles de Catalunya una pau cristiana i perpètua.

diumenge, 24 de setembre del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XXV del temps ordinari (Cicle A)

Tots a treballar a la Vinya del Senyor

El Senyor ens convida a anar a treballar a la vinya, la vinya és seva, com també ho és el sembrat. La vinya del Senyor són els vastos camps de l’apostolat, de la pregària, de la caritat. La vinya del Senyor és l’Església emparrada sempre en l’arbre de la creu.

Al Senyor no li importa el temps, si anem aviat o tard, allò que li importa és que hi treballem. És indiferent que anem al davant, al mig o al darrera de la tirada de ceps, només importa que treballem a la vinya que és seva. També importa que deixem lloc als altres, car tots hi estem convidats.


Totes les missions en l’Església són importants. Manifestem-li en el secret de la pregària la nostra voluntat de treballar-hi. Cal anar-hi amb alegria, cal anar-hi amb amor. Quan un sap que treballa pel Senyor no es cansa mai. No siguem ganduls ni peresosos, és el Senyor que ens hi convida. Fer-ho és un goig. El «denari» que rebem de l’abundància de la seva bondat no és cap pagament, la recompensa és haver-hi treballat, i el qui hi treballa des de primera hora ha d’estar content que els qui han arribat a darrera hora també hi treballin. Perquè l’alegria és que hi treballem tots.

La bondat divina ha de ser acollida per tots per vèncer qualsevol sentiment de protagonisme i de més mèrits que els altres. L’amor de Déu no regateja mai res, la seva justícia no té parangó amb la dels homes:

Escoltem el bonic cant d'en Lluís Llach amb el magnífic poema de Sagarra.


dissabte, 23 de setembre del 2017

Terratrèmol a Mèxic


Mèxic segueix buscant supervivents entre les runes provocades pel potent terratrèmol que els va afectar el passat dimarts.

El noble poble mexicà s’ha posat a treballar solidàriament els uns pels altres. És un poble profundament catòlic i la Mare de Déu de Guadalupe els ajudarà. Per ells la nostra pregària i el nostre amor.


dimecres, 20 de setembre del 2017

Un dia trist per Catalunya

Un poble que ofereix clavells als polícies no deu ser tant perillós com per fer detencions, ni en nom d’una llei -que és sempre reformable- es pot intervenir les institucions de l’autonomia. Quan tot sembla un atzucac cal trobar el camí de la pau, una pau que passa sempre pel diàleg i el respecte a la dignitat de les nacions i de les persones.



No amb judicis i querelles es podrà resoldre l’anomenada qüestió catalana. Ni menys amb policia. Només es pot resoldre amb el diàleg. Ens referim a l’ensenyament dels bisbes de Catalunya en el seu magisteri ordinari sobre les Arrels cristianes del nostre poble. Preguem avui per Catalunya, aquest país petit, que estimem tant, que la pau que procura la justícia s’hi faci present. Desitgem que ningú caigui en la provocació ni en la violència. Catalunya ve de segles, té memòria acumulada i és un amor que es transmet. Catalunya és una nació pacífica, treballadora, inquieta i que s’estima a sí mateixa, cal que deixin que ens estimem.

Mn. Rafael Serra.

diumenge, 17 de setembre del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XXIV del temps ordinari o diumenge del perdó o de la paràbola dels talents (Cicle A)

La doctrina del perdó és allò més original i propi de la fe cristiana. Tots ho sabem que hem de perdonar. El Senyor ens ho ensenya amb les paraules d’avui i ens ho il·lustra amb la paràbola dels talents. La història cristiana està plena de bells exemples de perdó, tant en la vida dels creients com de les societats. També hi ha exemples negatius, lamentablement. La paràbola dels talents és una exageració, ja que 10000 talents és una quantitat ingent, és aquesta la quantitat que perdona el rei a l’administrador, el mal dia que es decideix a passar-li comptes. Una quantitat que contrasta amb la mínima de 100 denaris (un no res, com si comparéssim el que cobra un cèlebre futbolista actualment i el que cobra uns set-cents euros per passar el mes). És realment indignant; a tu se t'ha perdonat tant i no est capaç de perdonar al pobre que et suplica i apel·la a la teva magnanimitat?


Aprenem sis lliçons:

1. Com podem demanar perdó a Déu si nosaltres no som capaços de perdonar-nos els uns als altres? Com si Déu ens digués: Com gosen demanar-me perdo si ells no es perdonen les seves culpes!

2. El perdó allibera i fa saltar pels aires les ofenses i les destrueix. Imagineu per un moment que no hi hagués mai perdó. El mal s’aniria acumulant com una piràmide al revés i esdevindria sense sortida, seria un mal cumulatiu i autodestructiu. En la professió de fe diem les insuperables paraules: Crec en l’Esperit, en el perdó dels pecats.

3. El Senyor ens ensenya a viure en el goig del perdó; no en podem parlar sempre en referència als altres, també nosaltres necessitem ser perdonats, perquè també nosaltres hem ofès i hem fet qui sap si el mal.

4. La paraula ressentiment ja ho diu... Per què tornar a sentir una i altra vegada una ofensa? Perdonar és mirar el futur sense les amargors del passat i ens fa lliures. No s’entén que hi hagi persones que puguin viure tota la vida sentint les ofenses; cal superar-ho. La vida ja posa a cadascú en el seu lloc i la vida és massa preciosa per arrossegar les ofenses del passat.

5. Més que aprendre a perdonar, hem d’aprendre a no ofendre.

6. No és fàcil. Ja és molt que no ens desitgem mal els uns als altres. Tot i així no perdonem quan volem, sinó quan podem i hem de demanar al Senyor que ens ajudi a perdonar, Ell que des de la creu ho ha perdonat tot.

Escoltem aquest preciós Parenostre mentre meditem en el que acabem de llegir