diumenge, 27 de maig del 2012

Els fidels i els mossens de Reus donant-se les mans

He pujat de Sant Francesc on hem celebrat la Vetlla de la Pentecosta. Hem escoltat les bellíssimes lectures de l’Escriptura d’aquesta nit santa i hem celebrat l’Eucaristia del Senyor. Hi havia un grup de jovent que ha animat els cants i, en el moment de la Pare nostre, tots ens hem donat les mans per pregar el Pare del cel. I encara que a mi no m’agraden aquestes coses en la Litúrgia, en la nit de la Pentecosta, donar-se les mans per pregar al Pare del cel pot tenir un sentit molt profund, perquè el qui «ens estreny les mans» i «ens abraça a tots» és l’Amor de Déu que ens ha estat donat.

Em mirava els meus germans sacerdots, a qui respecto i estimo tant, i he mirat l’assemblea formada pels fidels de les meves parròquies... Són cristians, estimen Jesús i esperen el seu Retorn i tenen les primícies de l’Esperit que els fa cantar i lloar el Senyor i treballar pel Regne. Ni nosaltres mateixos podem imaginar fins a quin punt ens estimem, de tant de temps que fa que ens coneixem. I l’Esperit és dins de tots, fent meravelles, com el respirar de tots en el sí de la Trinitat i esdevé perfum i bàlsam, i ens fa el do de la «petita esperança» per continuar el camí de la fe...i ser-hi fidels.

Per dins he pregat. «Et seguiré, Senyor, amb el teu poble... et seguiré en el teu camí, Jesús meu». En el camí del dolor i de la joia. I sé que Ell és a l’inici del camí de la fe, durant el llarg pelegrinatge i al final. Aquest és el fruit més gran de la Pentecosta i el do més admirable: la voluntat de seguir el Crist fins al final. En la pau i en la fidelitat. I no sols, sinó donant les mans als germans que el Senyor ens ha donat i en els quals hem d’admirar tot el que l’Esperit treballa i fa amb ells i donar-ne gràcies.

Maria, com en la primera Pentecosta, estava entre nosaltres. I somreia. Una joiosa Pentecosta, plena dels fruits de l’Esperit Sant... que a ningú falti esperança i que la nostra marató contra la pobresa sigui incansable i de tot l’any. El mossèn de Sant Francesc ens ha fet do d’una preciosa patena, feta per la Neus Segrià, per a cadascuna de les nostres parròquies estimades de la ciutat.

Us deixo amb la música de Marco Frisina, un dels grans compositors catòlics moderns i amb les imatges entranyables de la pel•lícula de Jesús, feta per Passolini. L’italià és dolcíssim. Tanqueu els ulls i feu-ne pregària.

Ti seguirò, ti seguirò, o Signore,
e nella tua strada camminerò.
Ti seguirò nella via dellamor
e donerò al mondo la vita.
Ti seguirò nella via del dolore
e la tua croce ci salverà.
Ti seguirò nella via della gioia
e la tua luce ci guiderà.

divendres, 25 de maig del 2012

Quina nota ens posem a nosaltres mateixos?


Repassem els dons de l’Esperit i mirem cap a dins, a veure si caminen pels fruits humils de l’Esperit Sant. Ens podem posar: malament, no gaire bé, bé, o molt bé. I supliquem el do de l’Esperit Sant, només ELL POT CANVIAR EL COR. Els fruits de l’Esperit es manifesten quan vivim en la gràcia santificant. Aquest és un exercici que hem de fer per Pentecosta.

ELS FRUITS DE L’ESPERIT SANT

Com els necessitem! Quina pobresa sense els seus dons! Quina esterilitat sense els seus fruits! Aquests dons ens són descrits a la Carta de Sant Pau als Gàlates 5, 22-23: “El fruits de l’Esperit són: caritat, joia, pau, paciència, benignitat, bondat, fidelitat, dolcesa, temprança”.

Amor, caritat, àgape. És l’amor que enamora. És l’amor que transforma. És l’amor que es lliura. Sense reserves, sense demanar res a canvi. L’Esperit és l’Amor de Déu que s’ha vessat en els nostres cors (Rm5,5). Una font que sempre és dins nostre. Però l’amor és valent i defensa la dignitat de cada persona. I sap donar la mà sempre. I córrer, com Maria, allà on hi ha sofriment i pot ajudar.

Joia, alegria. L’Esperit és el mestre de la dansa interior. L’alegria que brota del seu rec és tan profunda i tan desbordant que moltes vegades no es poden contenir les llàgrimes. Alegria fins i tot enmig dels sofriments. L’alegria de saber-se estimat pel Pare del cel. I que aquest món està a les «mans del Pare del cel» i que Crist és el que viu per sempre. Dissimular la pròpia tristesa per no entristir mai a l’altre. Arribar a la nit i poder dir: «Avui, Senyor, no he entristit a ningú per causa meva» i comunicar alegria tot al voltant. Hi ha persones que són sempre com «una aigua fresca» i et deixen alegria dins del cor. Ser d’aquestes.

Pau. L’Esperit fuig de la violència. Allí on hi ha l’Esperit hi ha llibertat i hi ha unió. Ell és l’abraçada de Déu. Ell és qui afavoreix els encontres, el que capacita per al perdó. Els qui estan plens de l’Esperit ho posen tot en comú, fins a arribar a la unitat consumada. No trenquen mai el diàleg. Saben perdonar sempre i ofeguen el rancor dins seu.

Paciència. L’Esperit sosté la nostra espera i esperança. “L’esperança no enganya, perquè l’amor de Déu ha estat vessat en els nostres cors per l’Esperit Sant que ens fou donat” (Rm 5,5). No tractem d’una paciència estoica, sinó joiosa i esperançada. Enmig de les tensions, proves i dificultats, l’Esperit prega i gemega en nosaltres (cf. Rm 8,26). Una paciència que aprèn a no judicar els altres.

Benignitat, afabilitat. L’Esperit ens ensenya a no tenir males maneres, a desterrar les grosseries, a oferir sempre acollida amable, a ser respectuós amb els altres, a posar tendresa i calidesa en totes les nostres relacions. Portar la mirada de Sant Francesc al cor.

Bondat. Sembla que avui no es porti el ser bo, que es subestimi. Portar la bondat al cor, als ulls. L’Esperit ens poda de tota maldat per tal que donem sempre fruits bons. La bondat és lluminosa i estima els gestos petits, i la tendresa del cor. La persona bona participa de la bondat de l’Esperit. Ell que és Bondat infinita. Confiar en la bondat de l’altre.

Fidelitat. És un fruit exquisit de l’Esperit. Qui el rep és ferm, és respectuós, és responsable. Fidel a la persona, fidel a la paraula a la paraula donada, fidel als compromisos. En una persona fidel sempre es pot confiar.

Dolcesa, mansuetud. Prou que la necessitem, atès que no ens dominem a nosaltres mateixos. Ens deixem arrabassar fàcilment pern la passió de la ira i la violència. Perdem el control en paraules i accions. Tampoc sabem suportar les adversitats, i ens posem nerviosos. El fruit de la mansuetud, paciència i el de la pau, comporta el domini de si mateix, la qual cosa és una gran llibertat, comporta el respecte pels altres, la no-violència, el perdó.

Temprança. Significa moderació, saber controlar les passions i desigs. Ser feliços amb el que tenim. Es el millors espòs del meu cor. Es la millor esposa del meu cor. I els meus fills que són el meu tresor.
No envejar res de ningú. Ser moderats en el nostre jo. No som tant importants! Estar content de la vida que visc. I recordar-me dels pobres. I cercar en tot la netedat del cor.

dimecres, 23 de maig del 2012

Tot esperant una nova Pentecosta

Aquesta setmana, la darrera de la cinquantena de Pasqua, és ja una espera de la Pentecosta. El do de l’Esperit Sant és donat sempre a l’Església. Es l’amor de Déu vessat en els nostres cors. Els temes religiosos són comprensibles només pels creients. Els altres han d’esperar el do de la fe i que no endureixin massa el cor, però encara que diguin que no creuen en Déu, nosaltres sabem que Déu sí que creu en ells i els espera. I els esperarà sempre. Més si estan batejats. I l’Esperit finalment desvetllarà la seva fe i només Ell sap el quan i el com. Car així és l’Esperit. I mai podem anticipar els seus dons. Ell és com una mare que compra un joguet pel fill i el guarda a l’armari i pensa ja li donaré quan li convingui, o quan sigui oportú. I sabré trobar el moment!


L’Esperit de Deu fa aquestes coses car l’Esperit és la Llibertat pura. La llibertat pura de Déu. I la gràcia de Déu és comparable a les onades del mar... venen incessantment, ara una i ara l’altra, (i qui les pot resseguir amb la mirada? I qui les pot comptar?, (com quan érem petits a Cambrils que jugàvem a córrer per la platja). Sempre ve una altra ona, i una altra, inacabables, infinites. Així l’amor de Déu, que és l’Esperit Sant, ve cap a nosaltres fins que ens prengui d’una vegada i reposem com una humil oreneta de mar en l’oceà del seu amor. O almenys mullem els peus, només que siguin els peus, en el seu amor.

Es així que cada any la Pentecosta ve sobre la platja de l’Església, sobre el cor de cadascú. La gràcia de Déu és sempre humil. Déu esdevé com un captaire que ens demana una mica del nostre amor i el bescanvia amb un do molt més gran i insospitat. Els orants saben d’aquest amor i els dóna la certesa de què només l’Esperit de Déu pot canviar les nostres comunitats. La qualitat d’aquestes es mesurable només per la seva capacitat d’obrir-se als dons de l’Esperit Sant, que són els sagraments. Una Parròquia que no té un cor orant és una parròquia estèril, perquè ja només confia en sí mateixa, i ja no confia en Déu. Confia només en les seves possibilitats, però no en les possibilitats de Déu. I així anem fent.

Hi ha un sant no gaire conegut, Sant Benet Josep Labre, un laic pelegrí, com una mena de captaire, que deixa això: De Déu només sé que no en sé res, només sé que m’ha omplert del seu amor. I quan l’amor de Déu penetra dins del nostre cor por fer meravelles.... En el silenci de la pregària aquesta setmana digueu: Veniu, Esperit Sant,Tresor de tot bé, veniu i habiteu en nosaltres....

Sant Benet Josep Labre.
Oli sobre llenç d'Antonio Cavallucci, 1795. Museum of Fine Arts, Boston

divendres, 18 de maig del 2012

Pregària a la Mare de Déu pels malalts


Sigueu al capçal de tots els malalts del món:
dels qui en aquesta hora han perdut el coneixement i van a morir,
dels qui han començat l'agonia;
dels qui han perdut tota l'esperança de guarir-se;
dels qui criden i ploren de dolor;
dels qui no tenen assistència per manca de diners;
dels qui voldrien caminar i han de restar inmòbils;
dels qui haurien d'allitar-se i la misèria els obliga a treballar;
dels qui al llit cerquen en va una positura menys dolorosa;
dels qui passen llargues nits sense poder dormir;
dels qui es troben torturats per les preocupacions d'una família necessitada;
dels qui han de renunciar als més estimats projectes de futur;
d'aquells, sobretot, que no creuen en una vida millor;
dels qui es revolten i maleeixen Déu;
dels qui no saben que el Crist ha sofert com ells i per a ells.
Oh Mare de Déu, intercediu per ells.

diumenge, 13 de maig del 2012

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada...


Aquests dies no es poden obrir els diaris i jo, suposo com la majoria, em perdo amb les lleis d’economia... i tot és per nosaltres com una mena de música de fons de la balança dels pagaments, la por de les retallades. Tothom deu... a qui? Per què? De vegades dubto que els polítics, tant de dretes com d’esquerres, ho entenguin... i Bankia... i la crisi de Grècia i allò que ens port passar i els quaranta mil indignats que en aquesta hora estan concentrats a la Plaça del Sol a Madrid i d’altres ciutats.... I allò més greu milions d’aturats! No és una broma el que estem passant! i penso en les famílies senzilles, que tenen tres pors, primer de perdre la feina, segon de perdre els estalvis i, per l’encariment d’allò que cada dia es necessita, la por a no arribar a final de més... i la sospita (potser només és una sospita) dels qui s’enriqueixen amb enganyoses riqueses.

Com pot ser que una persona guanyi en un any tot el que un altre no guanyarà en tota la vida? Les retallades les senten d’una manera diferent aquells que ja han capitalitzat, però no pas aquells que no han capitalitzat! Ja em direu qui pot estalviar cobrant mil euros al més amb prou feines! I una altra por és la incertesa pels fills... pel seu futur, pel seu treball...

Cal un missatge d’esperança. No podem perdre l’esperança. L’esperança de què vindran temps millors per nosaltres i per les generacions que creixen. S’imposa la fortalesa, la solidaritat i aprendre a ser feliços amb allò que tenim.

La Parròquia vol comunicar esperança, una esperança que posa l’ancora molt amunt, en l’amor de Déu..., i per això us convido a escoltar el gran poema de Mn. Miquel Costa i Llobera i la bella música amb el cant firmus de la Maria del Mar Bonet. Això sí escolteu-la tres vegades. L’arbre és el signe de fortalesa i d’esperança. Aquests poemes de la nostra literatura porten tota la força del Mediterrani, de les onades que venen de lluny, del nostre cel. Oh si, no perdem l’esperança i ajudem-nos els uns als altres. La solidaritat és l’únic camí.

No envegeu res de ningú, els rics també tenen depressions i malalties. Perquè allò que fa feliç és que ens estimem i fer que la vida de cadascú sigui útil i bella pels qui tenim al costat. El futur certament és incert, però la vida mai s’exhaureix, sempre rebrota... porta la força de Déu. I el futur pertany a la joventut. Ells han de treballar el seu futur, que serà el seu present. No ho posem tot en el mateix sac, la divisòria entre allò que està bé i està malament no és fàcil de fer en el moment present. I els cristians no deixem de pregar per tot i per tots. I de ser coherents amb la nostra fe. Ens necessiten.


EL PI DE FORMENTOR

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que assalten la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aromes sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font l'immensa mar.

Quan lluny damunt les ones renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina,
o del voltor que puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja! Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
oh vida, oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre els penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranqui-les 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.

Mn. Miquel Costa i Llobera



Mn. Miquel Costa Llobera

dimecres, 9 de maig del 2012

aPARAULA'm.- Pregària

Els habituals seguidors d’Internet anomenem “catosfera” al conjunt de blogs que utilitzen el català com a llengua d’expressió. Doncs bé, avui, dia 9 de maig, la catosfera està de festa. Es tracta de celebrar la cloenda de l’any de la paraula viva, que commemora el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans “apadrinant” una paraula.


Aquest sentit de paraula viva, expressat pels lingüistes, fa referència a la bona salut que, sortosament -o gràcies a la feina de molts-, gaudeix el nostre idioma català a la xarxa. Els creients, quan parlem de Paraula Viva ens referim al mateix Jesucrist. Veiem el començament del preciós pròleg de l’Evangeli de sant Joan:

Al principi existia
el qui és la Paraula.
La Paraula estava amb Déu
i la Paraula era Déu.
Ell estava amb Déu al principi.
Per ell tot ha vingut a l'existència,
i res no hi ha vingut sense ell.
En ell hi havia la vida,
i la vida era la llum dels homes.
La llum resplendeix en la foscor,
i la foscor no ha pogut ofegar-la.



El blog de la nostra Parròquia també és un blog en català i, per tant, es vol unir a aquesta celebració, triant com a paraula apadrinada, el mot: PREGÀRIA.

Recordo, de petita, una de les definicions més senzilles i fàcils d'entendre que vaig aprendre: “Pregar és parlar amb Déu”. No ens oblidem, doncs, mai de parlar amb Déu, de la forma que sigui, amb pensaments durant el dia, amb pregàries apreses, amb cants, a través de la lectura... però tinguem-lo sempre present al nostre costat. Si cliqueu AQUÍ anireu a tots els articles d’aquest blog que tenen l’etiqueta “Pregària”.

diumenge, 6 de maig del 2012

Damunt la música de Mozart no ha caigut encara gens ni mica de pols.

La Pasqua la canta Mozart. I damunt la música de Mozart no ha caigut encara gens ni mica de pols. Es nova sempre. Com una florida de primavera. I en aquest temps crucial en què podem perdre l’essència de la bellesa, cal retrobar-la. L’Esperit que inspira dins del cor dels homes –plens de tendresa i de humilitat– la bellesa de la música, com el llenguatge més alt per expressar el llenguatge de l’Infinit.


Alguns diran: Bah... això és música barroca! i jo els diré: no, això és música cristiana! El deixeble de Crist que fou Mozart canta la nova creació, no com un record del passat, sinó com un so que ve del futur de Déu. Canta la seva esperança. Canta el perdó infinit de Déu. Canta el seu amor a totes les seves criatures. Es aquest present –el de cadascú, el del món– com un present vençut per l’amor, reconciliat i transfigurat enmig de la quotidianitat.

I Maria és el primer fruit de la nova creació. Per això els cristians ens agrada de mirar-la en aquest més de maig i de la Pasqua. I de felicitar-la. Salve, alegra’t, oh Maria, perquè el teu Fill ha ressuscitat. Salve, oh Mare, perquè el Crist la meva esperança ha ressuscitat i ha transfigurat tota la creació i l’existència i li ha donat l’esperança i li ha obert el cel; i la resplendor encara que sigui de lluny resplendeix sobre el món.... una esperança indicible. Única.


Sé que aquestes paraules són difícils d’entendre; però no és qüestió d’entendre, sinó de «sentir». Sempre, després de la nit, ve el l’alba... i la nit s’exhaureix en ella mateixa, ja no és possible més nit. Ve un alba, sense contrapartida possible. Com després de l’odi ve el perdó. Perquè l’odi també s’exhaureix. Perquè no és possible odiar sempre, però sí que sempre és possible estimar sempre. I després de la darrera nit, la de la mort, ve una alba. La de Déu Trinitat. No ho dubteu. Aquesta és la bona nova cristiana.

divendres, 4 de maig del 2012

Els seus àngels veuen Déu cara a cara


Us vaig prometre que en aviat us parlaria dels àngels. També em van dir que aquests apunts sobre el Credo els escrivia teològicament massa elevats i baixaré de to per a fer-los més comprensibles.

Es la fe de l’Església que afirma que Déu ha creat els àngels i que ells formen part de la «coses invisibles» que Déu ha creat. M’agrada parlar-ne perquè el nom que els meus estimats pares em van posar, és nom d’àngel. Ja sé que pensareu: Bé estan les coses del món i de l’Església com per parlar dels àngels?! Però les coses de Déu sempre ens superen i Ell reserva per a Ell la invisibilitat de la seva creació. Al cel ens adonarem infinitament de tot allò que Déu ha creat i que amb els ulls del nostre món no hem vist. Serà una sorpresa infinita! Els àngels són éssers espirituals, dotats de llibertat, creats per a la Glòria de Déu i al servei de la història de la salvació. I el seu nom en grec vol dir «missatgers». I on hi ha el Crist hi són ells. Hi són quan celebrem l’Eucaristia, per això al final del prefaci diem «Per això amb els àngels i els sants, us cantem: Sant, Sant, Sant, és el Senyor»; I on hi ha un cristià també hi ha un àngel, perquè som cristians perquè participem de la vida del Crist, i per això, diem que cadascú de nosaltres (encara que això no sigui dogmàtic) té un àngel de la guarda, que el protegeix. Com un signe i una manifestació de la providència de Déu sobre la nostra vida.

Hi ha una paraula del bon Jesús que sempre m’emociona quan diu dels infants «que els seus àngels veuen Déu cara a cara»; quan vaig a fer catequesi molt sovint la penso i la faig amb un amor més gran. Els àngels de Déu ens ensenyen a ser àngels de la guarda els uns pels altres. Però alerta que no siguem àngels de les tenebres disfressats de llum. Aquest és l’engany més temible. L’Escriptura diu que aquest àngel de la tenebra, disfressat de llum, és el Maligne.

Els homes i les dones de Déu distingeixen immediatament si un esperit és de Déu. Els noms dels tres àngels que surten a l’Escriptura: Rafael, Miquel, i Gabriel. Són moms molt bonics que volen dir: Rafel: Déu guareix; Miquel: ¿Qui com Déu? I Gabriel: Déu és la meva força. Fareu bé d’encomanar-vos al vostre àngel ja que quan arribarem al cel ens doldrà no haver-li dit mai res, i això que Ell ha estat sempre al nostre costat. A Mallorca és encara molt comú abreujar Gabriel, per Biel, que és un nom molt bonic.