La pregària és entrar en el món de Déu, una excursió dins de l’eternitat. Un registre nou. Un idioma nou. Per pregar cal una gran humilitat i una gran sinceritat de cor. Cal pregar des de la veritat de la nostra vida. No hi ha aparences davant Déu.
La pregària és retrobar-te a la presència de Déu. És un impuls del cor, un desig. És estar davant del qui ens estima. Tot l’amor ve del Senyor i arriba a cadascú en plenitud. No hi ha distància entre Déu i nosaltres. L’amor de Déu ha estat vessat en els nostres cors per l’Esperit Sant que ens ha estat donat (Rm 5:5). És llavors que l’Esperit Sant s’uneix al nostre esperit per clamar a Déu: Pare! Font d’amor. Principi i plenitud de tot!
Tothom pot pregar, el just i el pecador. Tots estan admesos a la pregària.
Santa Teresa de Jesús és mestra de pregària. Quan parla de la voluntat i del cansament que suposar anar a buscar l’aigua al riu o fent anar els catúfols. Però arriba moment que l’aigua cau del cel. L’Esperit Sant entra en el cor de la persona. Un Esperit que ja té des del seu baptisme, però que es manifesta com do conscient. Cal demanar-ho. Una persona ha quedat il·luminada, ha estat encesa per una “centellica”.
Dóna’m el do de la pregària, Senyor. Cal demanar-ho amb insistència, incansables. Però és una pregària que hem de fer. Ningú pot forçar els dons de Déu. Ve quan el Senyor ho vol. Una persona entra en el misteri de l’amor, en un jardí, en un hort amarat d’aigua. Arriba dia en què un se sent ple de l’amor de Déu, res canvia en la seva vida, però tot és nou. Si no ve el do, cal esperar i no passa res. És un estar quiet davant del Senyor per veure si et deixen entrar. Hem oblidat tant l’acompanyament espiritual. No hi ha mestres de l’Esperit. Els esdeveniments de la vida són sempre motiu de discerniment: què és el que et demana el Senyor amb el que t’ha passat? Què és el que t’ha dit el Senyor amb aquest esdeveniment?
Quan l’Esperit Sant entra en el cor d’un creient i en pren possessió i no troba resistència llavors brolla la pregària, humil, senzilla, pobra. Són els gemecs de l’Esperit i les paraules inefables: Que sigui així, Senyor! Veniu, Senyor Jesús! Tingueu pietat de mi, Senyor Jesús! Us lloo amb tot el meu cor! Tinc alegria duins meu, perquè hi ets tu, Senyor meu! És com un estar enamorat. Ja no vols pregar, et trobes que pregues.
Quan l’Esperit Sant entra en el cor d’un creient i en pren possessió, brolla la caritat humil i et dóna sentiments de compassió. La mirada sobre la realitat i les persones canvia. Ja no és com la veus tu, sinó com ho veu el Senyor.
Quan l’Esperit Sant entra en el cor d’un creient i en pren possessió, brolla la confiança, la certesa de què tot està en mans de Déu. Això provoca una alegria nova, molt íntima.
Quan l’Esperit Sant entra dins del cor d’un creient i en pren possessió, brolla un camí nou a fer. Un camí de la vida, fet d’amor i que es complau en allò petit, fins i tot en allò amagat. És un caminar amb Jesús, sempre, cada dia. “Només tinc avui per estimar-te, Senyor” deia la petita Teresa de l’Infant Jesús. De tot en fa una ofrena joiosa, una participació en la creu del Senyor.
El dia 17 de febrer, Mn. Rafael va predicar un recés als fidels de les Parròquies de Reus. Recollim el material emprat, tal com li varen demanar, per a l’ús de tots aquells que hi estiguin interessats.
El silenci és un do del Senyor. Un regal. Ens fa bé el silenci perquè ens permet de mirar endins i trobar el cor on conflueix la memòria, la intel·ligència i el sentiment. Habitem tant en l’exterior que ens bo entrar dins del cor, alli on som radicalment nosaltres, únics, intransferibles, persona individual i irrepetibles. Sant Agustí en les seves Confessions ens diu meravellat: "vaig passar anys i anys buscant-te a fora, oh Déu, i eres en mi, dins meu. Allí m’esperaves". O sant Ignasi d’Antioquia que escriu a les seves cartes des del vaixell que el portava al martiri: “Si poso l’orella dins del meu cor sento un riu impetuós que crida: Vine cap al Pare”. O l’apotegma dels Pares: “Vol aprendre a pregar i no aguanta el silenci”. O el matrimoni que passeja que seu en un banc del passeig de la platja: Ja ens ho hem dit tot, però ens donem la mà. Entrar en el silenci és entrar en el temple interior. Ho hem après de Jesús que li agradava de retrobar en el silenci de les nits i de les aurores la Presència del Pare o el seu sojorn en el desert. He vingut per pregar, he vingut per estar quiet davant del Senyor.
Déu és. Fem l’elogi de Déu. Ell és una cançó infinita d’amor. Un adagio que ressona sempre. Infinit. Amor gratuït, immens... com el curs de les esferes celestials: El cel parla de la glòria de Déu. Compassió pura. Amor més enllà d’allò degut i merescut. Fins i tot més enllà de la fe. (Escoltem l’adagio).
L’amor infinit s’ha compadit de nosaltres i ha vingut a l’encontre (ha estat una bogeria increïble). S’ha dibuixat en un Infant, s’ha dibuixat en un Noi, s’ha dibuixat en la claror del cel de Galilea, s’ha dibuixat i s’ha definit clarament en la seva Creu. Allí roman. Ell ens ha explicat la paràbola dels mils retorns. Una paràbola que només de començar-la ja fa tendresa. Un pare tenia dos fills... els creients durant la Quaresma s’identifiquen amb el fill pròdig ... lluny de Déu he caminat per aquesta vida i cadascú sap com és la seva vida (la meva vida ha estat així). Potser no com l’hagués volgut o somniat.
He caminat per aquesta terra, he conegut aquests fangs (totes les ferides del cor, el mal que hem fet o el mal que ens han fet, de vegades han ferit un infant). Però sempre el cristià enyora la casa del Pare, ell sap que és l’amor pur. Torna a casa, torna a Déu sempre. Amb els anys un sap que un ja no pot viure fora de l’abast de la misericòrdia de Déu. Com la petita Còrdula de la llegenda de santa Úrsula. Sap que el Pare l’espera, que no li retraurà res. Només l’abraçarà. Tindrà goig: Només perquè ha tornat. Pasqua és el temps del retrobament, de l’aliança retrobada: l’anell de fill, el vestit nou del baptisme, el calçat de l’home lliure i el banquet. En la paràbola hi som tots. El fill que marxa, l’hereu i el pare de misericòrdia. Tots aquests sentiments ens habiten al llarg de la vida.
Per altra banda hi ha un creixement espiritual. Cadascú té una història amb Déu, és una història d’amor. Cadascú té una història de salvació per explicar. Com Jesús amb la samaritana prop del pou de Jacob. Molt sovint la vida cristiana arriba a un límit com estancada. Com exhaurida. Sí, preguem, anem a missa, escoltem la predicació, un perdre el gust per a la pregària, les temptacions contra la fe: de què em serveix ser creient? Si tants han marxat. Si tot sembla que s’acabi. És un moment molt delicat, un moment en què ens podem perdre molts anys com a creients. No dic perdre la fe, sinó perdre la vivència de la fe. Ens sentim com abandonats entre el cel i la terra. Llavors a un creient se li ha d’explicar que la seva vida no és lluny de Déu, que passa per la prova de la fe, que es l’hora de mostrar que estima Déu per a ell mateix, no per sí mateix. Com en la pregària de petició: Quantes vegades hem demanat a Déu pel nostre bé i pel bé dels altres i hem tingut com a resposta el silenci! Tot i així el Senyor escolta les pregàries quan ell vol. Ha d’esperar allí, en silenci. Ha d’aprendre a estar quiet davant del Senyor i el Senyor ve a ell i l’estima i li diu: Jo sé de la teva vida, sé del que has volgut estimar, ets preciós als meus ulls i et dono la vida. Sempre he estat en tu, t’he fet signes de la meva presència i tu no te n’adonaves. Jo he viscut tot el que has viscut en mi.
ARA ENS POSEM DAVANT DEL SENYOR
Tanca els ulls, mira endins i mira el Sagrament. Sense res. Com si estiguessis sol en l’univers. Escolta el batec del cor. Digués al Senyor: Sóc aquí, Senyor. Sóc un cristià. Porto el teu nom. Tu em coneixes més que no pas jo a mi mateix. Sóc el teu deixeble/a. Mirar aquell que ens mira. Demana la gràcia de l’Esperit Sant. Has de sentir la mirada de Jesús sobre la teva vida. Com et mira el Senyor?
Fes memòria de la teva vida, de la teva infància, dels teus jocs, de les teves rialles. Pensa en els teus pares. Pensa en l’alegria del dia que vas néixer i el dia que et van batejar i fes memòria a la seva presència dels teus amors. Quins han estat els moments més joiosos de la teva vida? També els moments més tristos? Què és el que et fa patir, què enyores més? Qui t’ha fet mal a la vida? Què et costa de perdonar? Quines ferides portes dins del teu cor?
Fes ofrena de la teva vida al Senyor, fes-li aquest regal. Així ha estat la meva vida davant teu. Et regalo les meves llàgrimes i les meves rialles. Et confio el meu passat, el meu present i el meu futur i tots els qui estimo. T’ho dono tot. No em retreus res. Només vull la teva abraçada, Jesús meu. Et confio els qui estimo ja siguin al cel o a la terra. Què és el que em demanes, Jesús meu? Guarda aquestes preguntes, a casa, anota els sentiments de la teva pregària. (.../...)
Lectura de l'evangeli segons sant Marc Mc 1,12-15 Era temptat per Satanàs i l'alimentaven els àngels
En aquell temps, l'Esperit empenyé Jesús cap al desert, on passà quaranta dies temptat per Satanàs. Vivia entre els animals feréstecs i l'alimentaven els àngels. Després d'haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l'hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova».
Comentari
Com la trompeta que aixecava el campament d’Israel vers la terra promesa, el primer diumenge de Quaresma marca l’inici del camí espiritual de l’Església vers la Pasqua. És un camí que pertany a tots. Tots hem de fer el camí de la Quaresma. Els cristians anem de Pasqua en Pasqua fins a la Pasqua definitiva. Des de fa molts segles el Primer diumenge de Quaresma es proclama l’Evangeli de les temptacions de Crist (aquest any segons Marc). Això ens indica a tots que el cristià, en el seu camí de fe, coneixerà la temptació. La primera temptació és deixar de creure. O, encara pitjor, creure i viure com si no creguéssim. Des del lloc existencial on som, tornem al camí de Crist, per on Ell ha passat al davant amb la seva Creu, com quan fem servir un GPS si ens equivoquem de camí. Aquest no ens fa tornar al punt de partida sinó que, des del lloc on som, ens indica la ruta per on hem d’arribar. Al desert, com a símbol de l’àmbit on hem de viure la fe, hi ha animals feréstecs (les forces que ens volen fer apartar del bé), però també hi ha àngels (les persones que ens ajuden en el camí de la fe, amb la seva pregària i el seu testimoni). Per tots ha arribat l’hora de la gràcia. Déu és infinit, però la nostra vida és finita i només tenim aquesta vida per donar fruit per a Ell.
Curiositat: Per què el Dimecres de Cendra? Antigament la Quaresma començava el Primer diumenge. Pels antics cristians el diumenge no era mai un dia penitencial i, amb bona voluntat, van afegir quatre dies per completar el nombre sagrat de quaranta de l’austeritat de la Quaresma i en record dels quaranta dies que Crist va dejunar en el desert.
Gaudim de la música en aquesta combinació tan poc comú i amb un resultat tan espectacular com és l'orgue i la gralla.
A la nostra Parròquia: MISSA IMPOSICIÓ DE LA CENDRA 12 del migdia. A la Prioral: Celebració comunitària a les 8 del vespre. Us recordem que avui és dia d'abstinència i dejuni
Avui dues jornades eclesials coincideixen, la campanya contra la fam en el món, proposada per la ONG Catòlica Mans Unides i la jornada del Dia del Malalt, en ocasió de la festa de la Mare de Déu de Lourdes. Totes dues tenen en comú el dolor i el sofriment. El sofriment d’una gran part de la humanitat que viu en el desenvolupament, en condicions inhumanes i que apel·la a un ordre de la distribució de la riquesa i dels recursos del planeta d’una manera més justa.
El capital no té entranyes i en pro de la capitalització no hi ha humanitat. Allò important i decisiu és fer diners i més diners. Vet aquí els grans lobbys de l'economia mundial que, sense sentiments, ho sacrifiquen tot en bé dels seus interessos (Pensem en el comerç d’armes, de droga, de la industria farmacèutica). També avui és el Dia del Malalt que és un cridar l’atenció sobre el món del dolor. Quan algú està malalt greu ho està tota la família i el malalt necessita, a part de l’atenció sanitària, tota l’atenció d’humanitat, un estar al costat d’ell, per animar-lo, per treure-li la tristesa, de saber-se estimat (algú ha pensat en mi i m’ha visitat). Tot això, naturalment no ha de ser aliè a la comunitat cristiana. De què li ve a la comunitat cristiana la seva preocupació pel dolor? Doncs, ben clar, li ve del mateix Senyor.
Per la comunitat eclesial no és arbitrari la qüestió del sofriment en el món. Ho ha de fer, altrament renuncia a la seva identitat. Una Església indiferent al dolor del món, no és ja l’Església de Jesucrist. Aquesta preocupació pel dolor del món ha definit grans models de santedat en la història de l’Església. Li ve del mateix Jesús i amb raó hem escoltat de manera providencialment escaient l’Evangeli d’avui. El Senyor no guarí de lluny el leprós, sinó que -tot i que transgredia la llei- s’hi acostà.
Ens hem d’acostar al món real del dolor amb accions concretes. Altrament aquests grans principis cristians queden sempre teòrics, en l’ordre dels grans principis. Per això és important avui de col·laborar, en la mesura de les possibilitats i deixant que la consciència fixi la generositat, en la col·lecta de Mans Unides, com també és important que la preocupació pels malalts i ancians es concreti en les gestos de tendresa, ja sigui visites, un simple toc de telèfon o de whatsapp vers les persones, ancianes o malaltes i envers les seves famílies. El Papa, citant una frase de l’evangeli, ha escrit la carta quaresmal a l’Església i ens alerta que la maldat serà tant gran a la terra que es refredarà la caritat de la majoria. No deixem que la caritat, l’amor, es refredi en la societat. Si fos així perdríem en humanitat. Meditem-ho escoltant el Largo de Handel: Ombra mai fu, que té tantes ressonàncies interiors.