dimecres, 30 d’octubre del 2013

Les homilies de cada dia del Papa Francesc (8)


Seguim llegint i reflexionant els ensenyaments del Sant Pare. Avui, dos nous fragments:

Catequesi del papa Francesc durant l’audiència general a la Plaça de Sant Pere del Vaticà, 9 d’octubre de 2013

"L’Església és catòlica, perquè és la “Casa de l’harmonia” on unitat i diversitat saben conjugar-se alhora per ser riquesa. Pensem en la imatge de la simfonia, que vol dir acord, harmonia, diferents instruments sonen alhora; cadascun manté el seu timbre inconfusible i les seves característiques de so s’acorden en una cosa comuna. (...) És una imatge bonica que ens diu que l’Església és com una gran orquestra on hi ha varitat. (...) I aquesta és la cosa maca de l’Església: cadascú porta el que li és propi, el que Déu li ha donat, per enriquir els altres. I entre els components hi ha aquesta diversitat, però és una diversitat que no entra en conflicte, no es contraposa; és una varietat que es deixa fondre en harmonia per l’Esperit Sant, és Ell el veritable ‘Mestre’, Ell mateix és harmonia.


I ara demanem-nos: en les nostres comunitats vivim l’harmonia o ens barallem entre nosaltres? En la meva comunitat parroquial, en el meu moviment, on jo formo part de l’Església, hi ha xerrameca? Si hi ha xerrameca no hi ha harmonia, sinó lluita. I això no és Església. L’Església és l’harmonia de tots.

Acceptem l’altre, acceptem que hi hagi una justa varietat, que l’altre sigui diferent, que l’altre pensi d’una manera o una altra (en la mateixa fe es pot pensar de manera diferent), o tendim a uniformar-ho tot? La uniformitat mata la vida. La vida de l’Església és varietat, i quan volem uniformar-ho tot matem els dons de l’Esperit Sant. Preguem a l’Esperit Sant, que és precisament l’autor d’aquesta unitat en la varietat d’aquesta harmonia, perquè ens faci cada cop més ‘catòlics’, és a dir en questa Església que és catòlica i universal! Gràcies”.


Homilia del papa Francesc a la Casa de Santa Marta, 24 d’octubre de 2013

“Hem estat ‘re-fets’ en Crist! El que ha fet Crist en nosaltres és una ‘re-creació’: la sang de Crist ens ha re-creat. És una segona creació! (...) després d’aquesta re-creació hem de fer l’esforç de encaminar-nos cap a la justícia, la santificació. Feu servir aquesta paraula: santedat. Tots nosaltres hem estat batejats: en aquell moment, els nostres pares –nosaltres érem petits- en nom nostre, van proclamar l’acte de fe: ‘Crec en Jesucrist, que ens ha perdonat els pecats’. Crec en Jesucrist!”.

Aquesta fe en Jesucrist “hem de resumir-la” i “portar-la endavant amb la nostra manera de viure”. I ha afegit: “viure com a cristià és portar endavant aquesta fe en Crist, aquesta re-creació”. I amb la fe, tirar endavant les “obres per a la santificació”. Hem de tirar endavant “la primera santificació que tots nosaltres hem rebut en el baptisme”.

dijous, 24 d’octubre del 2013

Marc Vilarassau, arquitecte de la ciutat de Déu.

El Pare Marc Vilarassau ha mort en el Senyor. Era membre de la Companyia de Jesús. Tenia quaranta cinc anys i, abans d’entrar a la Companyia de Jesús, s’havia tret el títol d’arquitecte. Havia estat alumne meu a classe de teologia, brillant, encuriosit i intel·ligent quan preguntava. Es feia estimar. Estimava la Companyia i la seva vocació. Es notava que era fill del discerniment de Sant Ignasi. Tenia joia en el seu interior i es notava la pregària del seu cor.


Després d’anys anys de servei pastoral entre els joves i a la parròquia (li agradaven molt els blogs i la música) Nostre Senyor l’ha cridat.

Donem el condol als seus pares i a la Companyia de Jesús. Els jesuïtes de Catalunya estan de dol, sort que no els falta l’esperança.

Havies estudiat, Marc, arquitectura, i amb la teva vida religiosa i consagrada et dedicares a la construcció de la ciutat de Déu, que és l’Església i ara ja vius en la ciutat santa de la Jerusalem del cel. Gràcies pel teu testimoni, estimat Marc. Que reposis en pau. En el Regne ja tens la resposta de totes les preguntes. Nosaltres encara en el camí i amb tantes incerteses a dins.

Pocs mesos abans de morir deies: la veritable mort és deixar d’estimar, el pecat és la mort. D’aquesta mort cal tenir por. Entenent pecat un tancar-se en un mateix i ja no estimar. Cal una gran fe per dir això! Tenies raó quan deies "els metges curen o no, però només el Crist salva". In paradisum, Marc.


diumenge, 20 d’octubre del 2013

Tot el que té la Església li ha estat donat i ho posseeix per donar-ho al món

La setmana passada vàrem anar a Missa dissabte al vespre. Estem acostumats a anar-hi en diumenge i, quan fem el canvi, és per algun motiu especial. Aquesta vegada era la retransmissió per televisió, des de Tarragona, de les beatificacions de 522 màrtirs de tot l'Estat, sacerdots, religioses, religiosos i laics; molts d'ells catalans.

Em va agradar molt la salutació del Sant Pare, amb el seu parlar senzill i planer, destacant l'amor fins a l'extrem d'aquests cristians que es van mantenir ferms fins al final i al qual hem de mirar d'assemblar-nos, "morint una mica" als nostres egoismes i mandres per donar-nos als demés.


Però, a més, he de reconèixer que hi havia un detall "extra" que també ens feia il·lusió i és que sabíem que Mn. Rafael Serra, el nostre Rector, col·laborador directe en els treballs de preparació de tot l'acte litúrgic, també havia de "sortir" durant la cerimònia. Així doncs, vaig pensar que ens agradaria tenir un record, vaig agafar la càmera i vaig fer unes fotos a la tele...



Ara bé, deixant a part l'anècdota de les fotos, que per a tots nosaltres són un simpàtic record, vull remarcar especialment unes paraules del nostre mossèn abans de començar la gran celebració de les Beatificacions:

«La Iglesia, a pesar de ser signo de contradicción, nunca jamás separa, nunca jamás divide y si alguna vez lo ha hecho debe pedir perdón. La Cruz del Señor nos une a todos, nos abraza a todos y nos eleva a todos. Es preludio de los cielos nuevos y de la tierra nueva.

El reconocimiento del martirio de nuestros i nuestras hermanos sea motivo para ser una Iglesia acogedora, humilde, que sabe reconocer sus debilidades, pobre, alegre, que sabe que su única gloria es la del Señor. Todo lo que tiene le ha sido dado y lo posee para darlo al mundo».


Podeu veure un fragment d’una gran pel·lícula «Un Dios prohibido» en el qual un seminarista argentí Pablo Hall salva la vida i després testimonia de la passió i mort dels seminaristes Claretians. Es una pel·lícula absolutament històrica. Recomanable.


dilluns, 14 d’octubre del 2013

El cel blavíssim d'un diumenge

El cel d’aquest diumenge ha estat encara més infinit i més blau. El sol pujava per la banda del mar i esdevenia tot ell esclat per a una gran assemblea d’Església. El Bisbe Manuel Borràs i els nostres estimats preveres han estat beatificats. Inscrits per a sempre en el Llibre de la Vida, també en els nostres cors.

L'arca de les relíquies dels Sants Martirs
és duta processionalment entre la multitud.

La nostra Església ha estat de sobre manera enaltida per la gesta dels seus servidors, fidels, audaços i forts. Són els nostres màrtirs. Que les campanes de la nostra Església diocesana toquin a festa, com el dia de Pasqua i per tot arreu escampin el seu missatge, un missatge de perdó i de pau. El dia 13 d’octubre de l’any del Senyor 2013 ha estat un dia que queda inscrit a la història de l’Església. Donem gràcies a Déu perquè l’hem viscut.

Després de les beatificacions no queda el buit, queda un gran treball a fer, és anunciar el Crist i amb amor fer créixer l’Església. Aquesta Església per la qual ells van viure i van morir. Que siguem dignes d’ells i que preguin per nosaltres.

Escoltem l’estupenda melodia de Frisina, el cant de la Pasqua, gaudim-ne mentre reflexionem en el que acabem de llegir.

dijous, 10 d’octubre del 2013

Les homilies de cada dia del Papa Francesc (7)


Reprenem el costum de posar, de tant en tant, alguns fragments de les homilies del Sant Pare. Avui us en portem dos:

Catequesi del papa Francesc durant l’audiència general a la Plaça Sant Pere del Vaticà, 2 d'octubre de 2013

“Però en quin sentit l’Església és santa si veiem que l’Església històrica, en el seu camí al llarg dels segles, ha tingut tantes dificultats, problemes, moments de foscor? Com pot ser santa una Església feta d’éssers humans, de pecadors? Homes pecadors, dones pecadores, capellans pecadors, monges pecadores, bisbes pecadors, cardenals pecadors, papa pecador? Tots. Com pot ser santa una Església així?”

“L’Església és santa perquè procedeix de Déu que és sant, li és fidel i no l’abandona en poder de la mort i del mal. És santa perquè Jesucrist, el Sant de Déu, està unit a l’Església de manera indissoluble; és santa perquè està guiada per l’Esperit Sant que purifica, transforma, renova. No és santa pels nostres mèrits, sinó perquè Déu la fa santa, és fruit de l’Esperit Sant i dels seus dons. No som nosaltres qui la fem santa. És Déu, l’Esperit Sant, que en el seu amor fa santa l’Església”.


Catequesi del papa Francesc durant l’audiència general a la Plaça Sant Pere del Vaticà, 9 d'octubre de 2013

"I ara demanem-nos: en les nostres comunitats vivim l’harmonia o ens barallem entre nosaltres? En la meva comunitat parroquial, en el meu moviment, on jo formo part de l’Església, hi ha xerrameca? Si hi ha xerrameca no hi ha harmonia, sinó lluita. I això no és Església. L’Església és l’harmonia de tots.

Acceptem l’altre, acceptem que hi hagi una justa varietat, que l’altre sigui diferent, que l’altre pensi d’una manera o una altra (en la mateixa fe es pot pensar de manera diferent), o tendim a uniformar-ho tot? Però la uniformitat mata la vida. La vida de l’Església és varietat, i quan volem uniformar-ho tot matem els dons de l’Esperit Sant. Preguem a l’Esperit Sant, que és precisament l’autor d’aquesta unitat en la varietat d’aquesta harmonia, perquè ens faci cada cop més ‘catòlics’, és a dir en aquesta Església que és catòlica i universal! Gràcies”.

divendres, 4 d’octubre del 2013

Aquesta és la gran icona dels màrtirs del segle XX, tant de l’Orient com a Occident.


A la terra, al centre, està representat el lager, com una gran basílica de filferro, el lloc més alt de pregària i d’unitat de les Esglésies d’Orient i d’Occident.

Sota, una ciutat amb els murs destrossats representa la fractura de la cohabitació: són molts els testimonis de la fe recordats, des dels armenis als cristians d'Argèlia, Índia, Líban.

En una església dessacralitzada són assassinats homes i dones mentre preguen: la figura central és un sacerdot albanès, assassinat per haver batejat un nen, mentre que, per la porta de la ciutat, surten aquells que han mort a causa de caminades extenuants, com els armenis.

Sota, a l’esquerra, es recorda l’Església Ortodoxa rusa, a través del lager i de les illes Solovki; a la dreta les Esglésies d’Occident: entre altres, monsenyor Romero i el pare Puglisi.

Pujant a la dreta: els màrtirs viuen avui la passió de Crist. L’injust procés (i la memòria principal és la del bisbe anglicà ugandès Luwum); la tortura i l’escarni, l’execució de la condemna a mort. Entre els morts per l’espasa els seminaristes hutus i tutsis que a Buta, a Burundi, varen ser assassinats perquè no van voler separar-se i el pare Alexander ‘Men. Entre els afusellats, el patriarca dels coptes d’Etiòpia, Abuna Petros, els màrtirs d’Espanya i Mèxic i Zeferino, el màrtir gitano assassinat durant la guerra civil espanyola.

Pujant a l’esquerra: les obres dels màrtirs. La pregària: en la foscor de la presó de Romania catòlics, ortodoxes i baptistes es divideixen la Bíblia per poder aprendre-se-la de memòria i així poder-la recitar els uns als altres. Un home sol a la cel·la recorda als presoners de Xina. La caritat: Maximiliano Kolbe i, amb ell, els que han donat la vida pels malalts, pels afamats i els que han acollit als enemics. La comunicació de l’Evangeli, finalment, recorda a tots els missioners assassinats a cada continent.

dimarts, 1 d’octubre del 2013

La verema del martiri

La tardor és el temps de la verema. La llum del dia disminueix, les tardes esdevenen plàcides i les fulles dels arbres adquireixen colors daurats. La naturalesa convida a la pregària i al silenci interior, a deixar que la pau de Déu inundi i sigui festa en el cor dels seus fills.



L’Església diocesana recollirà aquesta tardor el fruit del martiri dels seus fills. No podem pretendre que la gràcia donada en estat pur per aquesta raó sigui acceptada per les tenebres. D’arreu i sempre els màrtirs seran un signe de contradicció. Quan l’Església és reduïda pels poders d’aquest món o es víctima de sí mateixa sempre hi haurà un fill de Déu que, per gracia, no negui que Crist és el Fill de Déu. Sempre hi haurà els senzills i nets de cor que estimaran a Déu més que la vida i, enmig de tanta duresa de cor, sabran morir amb les paraules del perdo, al cor i als llavis.

El martiri de Sant Esteve.
Església de Saint-Étienne-du-Mont, Paris

El màrtir davant de la mort ens diu «Hi ha una vida més alta». El màrtir davant de l’odi diu «Us perdono». El màrtir davant de la por ens diu «No us avergonyiu de creure en Crist». El màrtir és una predicació viva, ells han predicat l’Evangeli, no parlant, sinó morint. ¿Com podem oblidar aquests germans nostres que han estimat tant el Crist?

El segle XX serà conegut en la Història de l’Església com el segle dels màrtirs. Màrtirs del Gulag, màrtirs de les ideologies tant d’esquerra com de dreta. La sang dels màrtirs ha sembrat tota Europa i parts de la gran Amèrica. També a l’Àsia. I els màrtirs de l’Àfrica. Milers i milers d’homes i dones que han estat morts perquè creien en Crist. Ara, al nostre país, en beatifiquem uns quants, però són multitud. Una multitud que només Déu coneix.

Les ideologies han passat i també els grans poders que han volgut destruir la memòria de Crist a la terra. Les estàtues dels grans dictadors han estat enderrocades; però la fe cristiana, la humil o feble fe dels cristians, sempre rebrota (inexplicablement) i la Veritat cristiana roman per sempre. Això no té cap explicació humana, sinó només una explicació divina. Només té una explicació: «Veritablement Crist ha ressuscitat».



Des de la seva gloriosa resurrecció la llum és tant explosiva i potent que les tenebres mai la poden vèncer. Seria com enterrar el mateix sol.

Com diu la cançó del gran Frisina: Jesus Christ you are my life, Jesús, tu ets la meva vida