diumenge, 27 de novembre del 2016

Oh, Mare de Déu, encén per nosaltres i dins nostre les quatre lluminàries d'Advent


L’Advent retorna i comença un nou any de l’Església. De fet, cada nou any litúrgic és un ANY DE GRÀCIA DEL SENYOR.  Rebem-lo amb cor d’infant i creient. Us poso un fragment del càntic a la MEVA PETITA ESPERANÇA de  Charles Péguy. El gran poeta catòlic francès del segle XX era un home que patí en la seva vida i sempre va haver de viure al llindar de l’Església, amb la seva pobresa, amb els seus Quaderns (cahiers) poètics, inacabables, però plens de bellesa i tendresa.

Us recomano que el llegiu amb veu alta, assaborint  les paraules i que aquestes entrin: 

El rostre del poeta estimat

LA MEVA PETITA ESPERANÇA
per Charles Péguy

Jo sóc, diu Déu, el Senyor de les Tres Virtuts.
La Fe és una esposa Fidel.
La Caritat és una mare ardent.
Però l’esperança és una noieta.

La Fe és aquella que es manté ferma en els segles dels segles.
La Caritat és aquella que es dóna en els segles dels segles.
Però la meva petita esperança és aquella que es lleva cada matí.

La Fe és aquella que està tesa en els segles dels segles.
La Caritat és aquella que es destesa en els segles dels segles.
Però la meva petita esperança és aquella que cada matí ens dóna el bon dia

La Fe és un soldat, és un capità que defensa una fortalesa. Una ciutat del rei.
La Caritat és un metge, una germaneta dels pobres, que té cura dels malalts,
  que té cura dels ferits, dels pobres del rei.
Però la meva petita esperança és aquella que diu bon dia al pobre i a l’orfe.

La Fe és una església, és una catedral.
La Caritat és un hospital, un asil que recull totes les misèries del món.
Però sense l’esperança, tot això no seria sinó un cementiri.

La Fe és aquella que vetlla pels segles dels segles..
La Caritat és aquella que vetlla en els segles dels segles.
Però la meva petita esperança és aquella que s’acotxa cada vespre
i es lleva cada matí i passa, en veritat, molt bones nits.
La meva petita esperança és aquella que s’adorm cada vespre al seu llit d’infant,
després d’haver fet la seva pregària,
i que cada matí es desperta i es lleva i fa la seva pregària amb un esguard nou.

La Fe és un gran arbre, un roure arrelat al cor de la terra.
I sota les ales d’aquest arbre, la Caritat, la meva filla Caritat,
hi abriga totes les angoixes del món.
I la meva petita esperança no és sinó aquesta petita promesa de borró
que s’anuncia al bell començ d’abril. [...]

I el borró no resisteix gens. Perquè tampoc no ha estat fet per a la resistència,
no està gens encarregat de resistir.
És el tronc, és la branca i resistir. [...]
Però el tendre borró no està fet sinó per a la naixença i només s’encarrega de fer néixer.

Doncs bé, jo us ho dic, diu Déu, sense aquesta arrel mare que estan fets per a la resistència,
que estan encarregats de aquesta brotada de bell començ d’abril,
sense aquests milers, sense aquesta única brotada de l’esperança,
sense aquest tendre borró cotonós, que el primer que ve pot fer saltar amb l’ungla,
tota la meva creació no seria més que fusta morta.



divendres, 25 de novembre del 2016

Si no ens entenem pel llenguatge, entenguem-nos per amor

Des de sempre que sóc un enamorat de Ramon Llull, sempre l’Evangeli, sense violència, amb l’argument del Verb i de l’Amor. He trobat la seva biografia i la seva obra fascinant. Llull, el teòleg, el místic, el missioner, i, sobretot, l’AMIC DE L’AMAT; Ell és el doctor il·luminat pel sant Esperit a la muntanya de Randa, oberta al sol, al mar, al cel, talment el Pi de Formentor. També ell va viure com els vells profetes de les amors del cel. Quan un s’acosta –cal ser especialista– a l’obra de Ramon Llull queda desconcertat per la desmesura, una desmesura que només pot ser de Déu. La seva obra i la seva vida és pròpia d’un foll per Crist: «Lo foll Ramon».




Llull del llibre d’Evast i Blanquerna, una bellíssima composició literària que inicia el gènere de la novel·la. Llull amb el seu ars volia portar a tots, no per la violència, sinó per la força del Verb i de l’Amor, al coneixement de Crist.



Quan les llengües romàniques naixien ell escriu ja en el català i en certa manera és el creador del català literari. M’uneixo al desig de l’Església de Mallorca perquè el papa Francesc el declari Doctor, això és, Mestre de l’Església universal. Si teniu paciència de llegir el català antic us recomano que llegiu la cèlebre Ave de Ramon Llull, en el qual el teòleg, místic i missioner, saluda a Maria en nom de tot i de tots. llegiu-la amb el bell cant de la Maria del Mar Bonet que posa música a fragments del llibre de l’Amic i de l’Amat. Una música que porta la sentor del nostre mar i de les voladisses de gavines.



AVE MARIA DE RAMON LLULL

Ave Maria!
Et saluda el teu servidor de part dels àngels
i dels patriarques, i dels profetes i dels màrtirs,
i dels confessors, i de les verges, i dels verges:
i et salut per tots els sants de Glòria.
Ave Maria!

Saluts et port de tots els cristians, justs i pecadors;
els justs et saluden, car ets digna de salutació
i car ets esperança de llur salvació;
els pecadors et saluden, per demanar-te perdó.
Ave Maria!


Saluts et port dels sarraïns, jueus, grecs, mongols, tàrtars…
Tots aquests i moltes altres gents, et saluden per mi,
qui som llur procurador. En la tua salutació els pos,
per tal que el teu Fill els vulla recordar.
Ave Maria!

Tu ets digna que, per totes gents i que en totes terres,
fosses coneguda, servida, amada, lloada. Saluden-te!
Ajuda i gràcia i benedicció et demanen per mi.
(Llibre d‘Evast e Blanquerna, LXI) 

dilluns, 21 de novembre del 2016

Fins al Cel, Xavier...


Divendres, a l’hora de Vespres, em vaig anar a acomiadar del Xavier, el ponent era dolcíssim, el sol baixava darrera la ciutat i les muntanyes. Abans de pujar al cotxe per anar cap a la parròquia vaig resar el Magnificat per aquests cristians que han viscut i moren amb la humilitat dels fills de Déu. Crec que no va tardar gaire a expirar. Era l’hora de donar la benedicció amb el Santíssim i mentre la donava vaig pregar: Que aquesta benedicció, Senyor, arribi al llit de l’hospital on hi ha el Xavier, el teu deixeble.

Ell aquests darrers temps venia cada dissabte a la parròquia, amb el seu pas i el seu bastó, i es posava a pregar tot esperant la Missa, mentre l’Antònia, la seva esposa, feinejava per preparar la celebració.

Les seves mans feien olor de menta i d’alfàbrega i dels pomells de julivert que ell preparava per a la botiga. Ho feia amb un gran amor pel fill, talment preparés pomells per a la Mare de Déu. Gràcies, estimat Xavier, per una vida donada i pel testimoni de la teva fe. Ara tot el cel és per tu. El teu Déu amb tota la seva immensitat et pertany, ets el seu Fill i tens aquesta herència. Nosaltres t’enyorarem en aquest pelegrinatge i seràs sempre present en el cor de la teva esposa, dels teus fills, de la teva néta i de la teva parròquia de Crist Rei. Ho has omplert tot del perfum de l’Evangeli i de l’amor en què has viscut.

En honor d’ell us convido a escoltar el cant que m’agrada més de la litúrgia de l’orient: El tropari de la resurrecció: Christos anestí (Crist ha ressuscitat d’entre els morts, amb la seva mort ha vençut la mort i ens ha donat la vida eterna), ho canta un noi grec (Christos Santikai) que, com l’àngel de la resurrecció, anuncia la glòria del món que ha de venir i de la qual els nostres difunts, per la gran misericòrdia de Déu, ja en participen. 

dissabte, 19 de novembre del 2016

Jo sóc la llum del món.- Festivitat de Crist Rei



Demà és la festa de la nostra parròquia que, des de sempre, ha estat presidida pel bellíssim pantocràtor, παντοκράτωρ, on es representa –amb la més bella tradició de l’art universal cristià– el Crist gloriós, dins de la màndorla (sempre té forma d’ametlla) que representa la seva divinitat i marca els cercles concèntrics que troben el seu centre en els ulls de Jesús. Dins de la màndorla s’hi representen els estels i el blau per significar el cosmos i també l’arc de sant Martí com a signe de la pau i de l’aliança última de Déu amb la humanitat. Els angles són ocupats pels tetramorfs, l’al·legoria dels quatre evangelistes (l’home, el bou, el lleó i l’àguila). Cadascun d’aquests símbols tenen relació amb la profecia d’Ezequiel i el llibre de l’Apocalipsi). Són importants els peus descalços de Jesús que surten de la forma oval per significar que aquests peus han trepitjat la terra i han deixat petjades. El Senyor gloriós beneeix el món i l’Església amb la mà dreta (la benedicció de Déu) és l’Esperit Sant i amb l’altre sosté el pergamí de la Paraula on diu: Ego sum lux mundi (Jo sóc la llum del món). Els vestits de Jesús són significatius: la túnica és blava (significa la seva humanitat) i el mantell de color porpra o daurat que significa la seva divinitat. Si us fixeu el Senyor porta la banda reial de porpra creuada. Significa també la seva reialesa.


A més, en el nostre Pantocràtor trobem la imatge del Senyor amb la corona de la seva reialesa amb una bonica combinació amb la creu de la seva aureola per significar que Crist és rei des de la creu, des de l’amor entregat. Pantocràtor és una paraula que significa EL QUI HO SOSTÉ TOT i la tela que presideix la parròquia és una bella representació de la Majestat del Senyor (Maiestas Doimini).

Us posem un bell i breu documental referent al Pantocràtor de sant Climent de Tahüll, en el qual s’inspira clarament el Pantocràtor de la Parròquia. Admirem i estimem aquesta imatge del Senyor que inspira bellesa, confiança i la glòria de la seva resurrecció i,  contemplant la santa Imatge de Crist, diguem les paraules del Credo: Llum de llum, Déu veritable nascut de Déu veritable, engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa del Pare. Ell és rei i Senyor de totes les coses. També el rei, el centre, el cor de la nostra parròquia. Bona festa de Crist Rei. 

dijous, 17 de novembre del 2016

El carilló més joiós que s'hagi sentit i el Magnificat de l'Església de Tarragona per la feliç celebració del Jubileu de la Misericòrdia


La catedral estava plena; érem tots de casa i el bon arquebisbe Jaume presidia la celebració. Clausuràvem el Jubileu de la Misericòrdia. El poble de Déu ha viscut aquest jubileu i el Sr. Arquebisbe proclamava una i altra vegada: «Es tanca la Porta santa però no queda tancada la porta de la misericòrdia de Déu, aquesta roman sempre oberta». I un canonge proclamava: «Maria és la porta del cel sempre oberta»; Havent tancat les grans portalades de la catedral l’Eucaristia fou celebrada i se sentia, com mai, el perfum de la pregària de la gran assemblea.



Fou una celebració viscuda i orant. Es notava. El bellíssim himne del Jubileu Misericordes sicut Pater fou cantat amb tendresa, gairebé com un acomiadament dolç; el Sr. Arquebisbe es va comprometre en la seva homilia a donar les gràcies al Papa Francesc per la feliç celebració del Jubileu com un do per l’Església universal. Tota l’Església ha parlat de la misericòrdia del Pare del cel i l’ha viscut. La gran assemblea combregà amb el Cos de Crist, era el Crist que es donava com aliment a la seva Esposa en el banquet de les Noces de l’Anyell. Me’ls mirava des del presbiteri i pregava per ells: «Són el vostre poble, Senyor, els qui us estimen i vós estimeu, ompliu-los del vostre amor». Ells, els fidels s’ho mereixen tot, mereixen tota la dedicació pastoral i tota la nostra pregària.



Després el Magnificat fou entonat. És l’Església que amb Maria donava gràcies a Déu Trinitat pels dons del Jubileu i el carilló del presbiteri primer lent i després joiós ressonà, mentre la imatge de la gloriosa Mare de Déu era encensada. Érem tots de casa, de les nostres parròquies i els mossens que omplien el cor, entre ells Mn. Víctor diaca, que diumenge vinent serà ordenat de prevere. Una nova ordenació és sempre una penyora del Senyor per l’Església que vindrà quan nosaltres no hi siguem.



Fins i tot el cor i l’orquestra feien goig de sentir, com el salmista. (Si no els tinguéssim els trobaríem a faltar). Tots vam pregar per l’arxidiòcesi, per la santedat dels seus sacerdots i dels fidels. Pel seu present i pel seu futur. Beneïda Església de Tarragona.... vindrà una nova Pentecosta, que florirà dels sofriments de la generació present. Tenia raó l’arquebisbe quan digué: «Ja seria un gran fruit del Jubileu que haguéssim après a ser misericordiosos com el Pare del cel, encara que fos una mica». Ja seria una gràcia molt gran del cel.


Som cristians i la misericòrdia de Déu Trinitat baixa de dalt, com els rius que baixen de les altes muntanyes, de nit i de dia, i que ho amaren tot; són rius inestroncables i que baixen amb força, cerquen els recipients del cor perquè capilarment, a través de qualsevol membre del Cos de Crist, arribi i es manifesti en aquest món, a través d’aquelles obres que glorifiquen al Pare del cel.  Que el Senyor perdoni el que haguéssim pogut fer en aquest Jubileu i que no hem sabut fer. 

Com no tenim cap gravació de la missa de la Catedral us convidem a escoltar l’Himne del Jubileu com a cant d’entrada en la trobada de joves catòlics a Cracòvia


Fotos tretes de la web de l'Arquebisbat de Tarragona

dissabte, 12 de novembre del 2016

No ho havíem vist mai: Els pobres preguen pel Papa, és seu.


Us recomano vivament que mireu, del començament fins al final, el You Tube de l’audiència del Papa als pobres i sense sostre. Quasi a les acaballes del Jubileu el papa multiplica els seus signes de la misericòrdia de Déu. Els pobres van envair Roma, portaven dolor en els seus ulls i amb tots els problemes amb els quals peregrinen a la terra. Ells són els prínceps de sang reial de l’Església de Crist, que diu Bernanos. L’audiència va ser el dia 11 de novembre, el dia de sant Martí.

"Misericordia significa también acoger sin excluir, sin clasificar a los demás según su condición social, idioma, raza, cultura o religión: ante nosotros tenemos solamente una persona que amar como Dios la ama." Text de l'Instagram del Papa Francesc

El Papa els va parlar de la seva dignitat i del molt que són estimats per Déu. Ells són al cor de l’evangeli i de la Trinitat de Déu. Qui pot discutir que l’Església ha de ser una Església dels pobres i per als pobres? Anatema sigui el que no ho cregui, perquè no estima Jesús! Això forma part de l’ortodòxia de la fe i és tant veritat com Jesús és veritable home i veritable Déu. Aquesta audiència mai s’havia vist en la història de l’Església. Finalment el Papa va pregar amb ells, però també els pobres van pregar per ell, una pregària que era una abraçada, amb una efusió real de l’Esperit Sant. Ells, els pobres i desvalguts pel baptisme són sacerdots i intercessors. Porten la benaurança dels pobres pels quals tot el Regne de Déu no serà d’ells, ja és d’ells.


Aquesta munió de gent té el sentit de la fe, que és un do de l’Esperit Sant, que els fa entendre que el Papa Francesc és el seu germà, és d’ells. Ningú els el pot prendre. Amb aquest pontificat passen coses admirables que molts no entenen però queden per al futur com a signes que marcaran la història de l’Església. Davant d’aquestes imatges sonen buides moltes paraules dels pastors de l’Església, que n’aprenguin. Aprenguem-ne tots. El Papa no fa programes pastorals, fa pastoral aplicada, real, com la vida mateixa. Jo, amb tot el cor, dono gràcies a Déu pel pontificat del Papa Francesc. El defenso i l’estimo. I demano que preguem per ell i el protegeixi dels seus enemics.

Aquí us deixem els dos vídeos de la mateixa audiència:

Versió curta:


Versió extensa:

dimarts, 1 de novembre del 2016

Tots Sants: Solemnitat de la Jerusalem del Cel, la nostra mare

Quina fe més estranya que tenim els cristians! Enterrem un mort i diem que viu i que està en Déu. És tant increïble que només pot ser una gràcia del cel que ho creiem. Tot ho fonamentem en l’Evangeli que llegim a la nit de Pasqua, el primer i el més gran dels evangelis, pels quals tots els altres tenen sentit: Crist ha ressuscitat. Els nostres morts no envelleixen, perden el cos de carn i en ressuscita un d’espiritual, semblant al Cos de Crist gloriós.


Avui celebrem que els nostres germans i germanes han arribat a la pàtria vers on han caminat per la fe, en l’esperança, sostinguts per la intercessió de la Mare de Déu i en l’Església. Després de Pasqua, la solemnitat de Tots els Sants és la més gran. Sé el que em dic, ja que celebrem la comunió de l’Església del cel i la terra. Si estimem els nostres difunts no els hem de plorar, ens hem d’alegrar de la vida que frueixen en Déu.

On són ells ara hi serem nosaltres i on som nosaltres hi eren ells, però tots estem en Déu Amor; ells en plenitud i nosaltres en la fe. Amb l’esperança arribem d’una sola volada allà on esperem arribar. Creieu-me: el cel serà una festa sense fi, un retrobament, una alegria immensa de ser-hi tots. A més a més allà ja no hi haurà tristesa i resplendirem en la glòria del baptisme, serà la plenitud de la caritat. La mirada interior, que de vegades la vida ens fa amagar per defensar-nos, resplendirà. Allí serem els infants i els fills de Déu que hem estat en aquest món, allà no ens haurem de defensar de ningú i tots ens comprendran i ens alegrarem de tot en tots i per tots. Visqueu aquesta esperança.