Conferència sobre Santa Teresa de l'Infant Jesús

«Caminet de la infància espiritual» 

de santa Teresa de l’Infant Jesús

com a estil de vida cristiana.

per la Gna. Teresa Rofes, OCD.

Dia 1 d’octubre, dimarts, a les 8h del vespre 

(després de Missa)

Refugiats i immigrants...

Aquest Diumenge està dedicat en la pregària de totes les Esglésies del món als immigrants i refugiats, per això publiquem aquestes fotografies per no oblidar el sofriments de tants germans. El Papa Francesc ha dit:

Ells no són simplement immigrants, són persones, les quals cal acollir, protegir promoure, integrar.

Escoltem el Papa Francesc en ocasió d’aquesta JORNADA MUNDIAL DELS REFUGIATS I IMMIGRANTS

Evangeli del Diumenge XXVI del Temps Ordinari.- De la paràbola de Llàtzer, el pobre.

Lectura de l'Evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s’estava estirat vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam amb les engrunes que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres. El pobre morí, i els àngels el portaren a la falda d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar.

»Arribat al país dels morts i estant en un lloc de turments, alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda, el cridà i li digué: “Abraham, pare meu, apiada’t de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames.” Abraham li respongué: “Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals, però ara ell ha trobat consol i tu, sofriments. Pensa també que entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa, tant que si algú volgués passar del lloc on sóc jo cap on sou vosaltres, no podria, ni tampoc del vostre lloc al nostre.”

»El ric digué: “Llavors, pare, et prego que l’enviïs a casa meva. Hi tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també en aquest lloc de turments.” Abraham li respongué: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin.” El ric contestà: “No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran.” Li diu Abraham: “Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”.»

COMENTARI:

La litúrgia de la Paraula està centrada en el tema de la justícia.
La paràbola de Llàtzer cal escoltar-la i predicar-la com el que és, una paràbola amb el seu llenguatge propi. No seria bo de treure conclusions referents als novissima. El tema no és el destí últim de la persona. Avui no es parla del "més enllà", sinó del "més ençà".

Es descriu la situació de l’home ric i la seva opulència en els banquets i els vestits. També la situació del pobre. Aquest té nom: Llàtzer, l’altre no. Els rics i els poderosos d’aquest món tenen nom i publicitat, els pobres són anònims. Al Regne de Déu és a l’inrevés.

Llàtzer està assegut a la porta de la casa del ric i quan aquest entra no el veu i roman insensible a la seva situació. Mentre el ric banqueteja, Llàtzer es mor a les portes de casa seva. La indiferència crea un abisme i una ceguesa. Hi ha una fossa profunda que els separa.

La qüestió es resol en el més enllà: el pobre es converteix en ric i el ric en pobre. El primer viu de les engrunes del ric, ara s’inverteix i és el ric qui reclama les engrunes que no li són donades. La conclusió és aquesta: cal viure segons la Paraula de Déu (Escriptura) que ens exigeix compartir els béns i no endurir el cor davant el sofriment dels germans. Per això Jesús remet sempre en la seva predicació a l’Escriptura (Moisès i els profetes).

Àdhuc la presència d’un mort ressuscitat és inútil a causa de l’ofuscació provocada per les riqueses. S’afirma que el poder de l’avarícia i l’egoisme, dut a categoria existencial, deshumanitza tant que fins a un mort ressuscitat no se li faria cas. Potser l’última referència sigui una al·lusió a la fe pasqual de la comunitat.
Justament per la menció dels profetes es proclama el gran oracle d’Amós contra els poderosos insensibles als pobres.

En el fons la paràbola és expressió narrativa de la benaurança de Jesús en la versió de Lluc: "Feliços els pobres: el Regne de Déu és per a vosaltres" (6,20). La dimensió social del Regne de Déu es manifesta amb totes les seves exigències. D’aquí brolla la peremptòria i desconeguda doctrina social de l’Església.

No oblidem que el nom de Llàtzer és present en l’antífona exequial " In paradisum" "Que tinguis amb Llàtzer, pobre en altre temps (quondam), el repòs etern". La mort arriba inexorable i tots morim com a pobres, necessitats de la Misericòrdia de Déu.

Ressonància musical

Celebrem el do més gran: preparem-lo

Torna el setembre amb les boniques festes del naixement de la Benaurada, de la santa Creu,... Amb el setembre, torna l’alegria a les parròquies perquè començar un nou curs pastoral és sempre un goig. Adonem-nos: «Acabem el curs cansats, però sempre el comencem amb il·lusió». Després de molts anys d’experimentar-ho, ho considera-ho una gràcia de l’Esperit Sant. És com anar a Missa, de vegades fa peresa, però sempre sortim contents. I amb raó: hem trobat el Senyor i els germans.

De tot el que hem de programar i de preparar pel nou curs pastoral no oblidem la Litúrgia. No ho dubteu: És el centre, el cor, d’allí ve tot i cap allí va tot. Nosaltres hem de posar els mitjans millors: proclamar bé les lectures, el cant i els cantors, la música i els organistes, la dignitat, competència i preparació en els qui presideixen. Sobretot tot hi hem de posar un cor humil, receptiu, orant.

Per part nostra cal que fem el millor per fer l’acció litúrgica: després, ja ve l’Esperit Sant que ho omple tot i fa de la celebració un do per nosaltres. Com si en allò que hem preparat nosaltres vingués un rierol d’aigua que ho omple tot. Amb la lectura escoltem la Paraula de Crist (cosa admirable podem acompanyar el Senyor a tot arreu com els apòstols), amb la música ens brolla el cor de lloança que ens eleva i ens agermana, amb la predicació creixem en la vida teologal (com el ressò de la Paraula que brolla del cor d’un prevere que viu en la pregària) i, finalment, amb el pa i el vi rebem el do més gran, el Cos i la Sang del Senyor. El que qui rep l’Eucaristia esdevé un sol cor amb ell (1 Co 6:17). El Senyor, que «omple de béns els pobres», ens donarà el més gran, ell mateix com a Presència i Comunió.

El paradigma de tot això és la presentació de les ofrenes: Fixem-nos: nosaltres presentem al Senyor allò més humil, el pa i el vi, però el Senyor ens ho retorna, per l’acció de l’Esperit Sant, com quelcom incomparablement millor: com el seu Cos i la seva Sang. Com diu el Cànon Romà: Ell que ho ha creat, ho ha beneït, ho ha santificat , ho ha vivificat i, finalment, ens ho dóna, ho regala.

No considerem la litúrgia com a quelcom marginal (de més a més), sinó com el centre d’una comunitat parroquial ja que allí, simplement, hi ha el Crist gloriós. Per Ell, i només per Ell i a causa d’Ell i de l’Esperit que ens ha estat donat, rebrem els infants a la catequesi, atendrem els germans a Càritas, trobarem i acompanyarem els joves que venen i vindran, visitarem els ancians i els malats i tantes altres coses. Tot això troba la seva font en l’Eucaristia dominical, allí el Senyor ens dóna el seu Esperit, foc que abrusa i empeny.

Tampoc hem d’oblidar oblidar el principi: no hem de preparar la litúrgia, sinó preparar-se per la litúrgia. Cal preparar-se amb la pregària, la conversió, el seguiment humil de Crist, que es renunciar als nostres criteris, i acceptar l’obediència amorosa de la fe. Convençuts que això no és obra nostra, sinó una obra de Crist que així manifesta el poder de la seva resurrecció (Ef 10:12). El Missal Romà (cf. IGMR 3ra. ed. nr 45) ens diu que es laudable que en l’assemblea, en la sagristia, es mantingui un silenci expectant, perquè tothom es prepari per l’acció sagrada per la qual Crist ve a nosaltres.

En l’Església res s’ha de fer amb precipitació, com oblidant que el Senyor ja ho ha fet tot per nosaltres, però tampoc en l’Església s’ha de fer res amb negligència, quedant-nos en les confortables tendes del Tabor.

Ressonància musical:

Invoquem, escoltant aquest cant, el do i la gràcia de l’Esperit Sant.

In paradisum, estimat Mn. Ramon Martí

Mn. Ramon Martí, mossèn de la nostra arxidiòcesi, a l’alba del dia tant gloriós del Naixement de Maria, ha mort en el Senyor. Tenia setanta vuit anys. A l’hospital ja mirava al cel, ja havia fet oblació del seu cor al Senyor; ordenat molt jove va ser vicari de sant Joan Baptista de la nostra ciutat, capellà i professor de la Salle, Consiliari d’Escoltisme en els bons temps, rector de les Borges i de santa Maria de Cambrils i altres llocs; ara, jubilat, feia poc que vivia amb els mossens de Reus a l’abadia.

Mn. Ramon Martí, a Cambrils, el darrer any beneint les palmes
a les escales del Santuari del Camí.

A finals de l’any passat va celebrar els cinquanta anys d’ordenació. Que ha fet d’extraordinari en la seva vida? Ha estimat al Senyor i ha servit a l’Església en la humilitat (no era gens pegat a sí mateix i fugia de tot elogi). Ell sabia que en el Senyor Jesús ho tenia tot. És d'una generació que portava la memòria vivent del presbiteri diocesà i de la diòcesi; l’esdeveniment i les primícies del ministeri de l’arquebisbe Joan li fou una alegria.

Li agradava escoltar música, ara ja escolta la música infinita de la Trinitat, la mort ha estat per ell la darrera tocata i fuga vers l’Infinit. Havia menjat i repartit el Pa del Senyor, penyora de la vida eterna i ara en té la plenitud.

In paradisum, estimat mossèn Ramon, no és sense llàgrimes que t’hem acomiadat. A més a més, jo sabia un secret teu: Estimaves a la Mare de Déu, ella t`havia acompanyat tota la vida, a Misericòrdia, a Reus, a la Riera, a les Borges i el Camí a Cambrils. Has mort en l‘albada del dia del seu naixement, ella que és l’aurora i l’alba de la salvació.

Escoltem a l’orgue l’al·leluia del jove organista Gert van Hoef in de Nieuwe Kerk Katwijk. Bravo Gert, toca en honor de mossèn Ramon. Li encantava!!!

Festa nacional de Catalunya

L’11 de Setembre és la Festa nacional de Catalunya. Diem festa però no estem de festa, serà festa quan els nostres polítics, honrats i íntegres, siguin a casa en llibertat i retornats de l’exili. És el sentiment de pàtria, la de la sang.

Qui ens pot prohibir estimar Catalunya? Qui pot prohibir que vulguem pel nostre país el millor? Quan tinguem tot això podrem dir avui és festa. Festa de tots i per a tots.

Catalunya és terra, pàtria, història dramàtica, un idioma amb una literatura magnífica, creativa, treballadora i acollidora. Un amor que portem al cor i un desig silenciat. Estimem i preguem per la pau d’aquest país.

Salvador Espriu, el gran poeta, ho expressa millor que ningú:

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

Assaig de càntic en el temple, Salvador Espriu

Evangeli del Diumenge XIII del Temps Ordinari.- Solemnitat del Naixement de la Benaurada

Lectura de l'evangeli segons sant Mateu

Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d'Abraham. Abraham va ser pare d'Isaac; Isaac, de Jacob; Jacob, de Judà i dels seus germans. Judà va ser pare de Fares i Zaré, i la mare d'ells era Tamar. Fares va ser pare d'Hesron; Hesron, d'Aram; Aram, d'Aminadab; Aminadab, de Nahason; Nahason, de Salmon; Salmon, de Booz, i la mare de Booz era Rahab. Booz va ser pare d'Obed, i la mare d'Obed era Rut. Obed va ser pare de Jesè, i Jesè, de David, el rei.

David va ser pare de Salomó, nascut de la muller d'Uries; Salomó va ser pare de Roboam; Roboam, d'Abies; Abies, d'Asà; Asà, de Josafat; Josafat, de Joram; Joram, d'Ozies; Ozies, de Joatam; Joatam, d'Acaz; Acaz, d'Ezequies; Ezequies, de Manasés; Manasés, d'Amon; Amon, de Josies, i Josies, de Jeconies i dels seus germans, en temps de la deportació a Babilònia.

Després de la deportació a Babilònia Jeconies va ser pare de Salatiel; Salatiel, de Zorobabel; Zorobabel, d'Abihud; Abihud, d'Eljaquim; Eljaquim, d'Azor; Azor, de Sadoc; Sadoc, d'Aquim; Aquim, d'Elihud; Elihud, d'Eleazar; Eleazar, de Matan; Matan, de Jacob, i Jacob va ser pare de Josep, l'espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, anomenat Messies.

En total, doncs, hi ha catorze generacions d'Abraham fins a David, catorze, de David fins a la deportació a Babilònia, i catorze, de la deportació a Babilònia fins al Messies.

Jesús, el Messies, vingué al món d'aquesta manera: Maria, la seva mare, promesa amb Josep, abans de viure junts, es trobà que esperava un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home bo, no volent fer-ho saber públicament, es proposava de desfer en secret l'acord matrimonial. Mentre ell hi pensava, se li aparegué en somni un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre a casa teva Maria com a esposa. És cert que ella ha concebut per obra de l'Esperit Sant; ha de tenir un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble».

Tot això va succeir perquè es complís el que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel», que vol dir «Déu-és-amb-nosaltres».

Josep es despertà i, complint el que l'àngel del Senyor li havia manat, la prengué a casa com a esposa; el fill va néixer sense haver tingut relacions matrimonials. I li posà el nom de Jesús.

COMENTARI

Aquest diumenge a la nostra arxidiòcesi se celebra el Naixement de la Benaurada Verge Maria i preval, ja que és la Patrona principal de l’Arxidiòcesi, la solemnitat sobre el diumenge ordinari; per això es llegeixen les lectures pròpies. A més a més, en molts llocs de la nostra diòcesi se celebra la festa de la Mare de Déu en santuaris i ermites. Tinc present dins del meu cor, el santuari estimat de la Mare de Déu del Camí, a Cambrils.

Moltes dones avui celebren el sant, ja que porten el nom de les invocacions locals, totes entranyables, com és ara Núria, Camí, Riera, Pineda, Puigcerver, Montsant, els Torrents (...) a totes les felicitem amb pregària i benedicció.

Mare de Déu de Puigcerver

És una festa que s’originà a Jerusalem a començaments del segle Vè i, que, després passà, en temps del Papa Sergi a Roma, vers el 700 i des d’alli a tota l’Església d’occident. És, per tant una festa ecumènica. Els troparis bizantins canten una i altra vegada: Avui ja bufen els vents de la salvació. Sí, Maria és l’alba, l’aurora, l’estel del matí, que precedeix el Sol, que és Crist. Un sol que brilla, sense posta en el temps i en l’eternitat.

A l’Evangeli és llegeix el llibre de la Genealogia de Jesús (segons sant Mateu). És una llista monòtona de noms per mostrar que Jesús és fill del poble de la fe, descendent d’Abraham i del llinatge de David. Acaba tanmateix, en un incís encantador, afirmant que Ell per línia de Josep és fill d’aquesta humanitat, però en tant que Fill únic de Déu fou concebut per obra de l’Esperit Sant. La seva concepció virginal és una nova creació, un gènesi, un principi creador.

Els qui coneixen la història bíblica hi ha noms de la Geneologia que són coneguts (no cal dir, Abraham i el rei David), d’altres que no, i d’altres que criden l’atenció. Entre aquests el nom de quatre dones: Rahab, la prostituta que ajudar als israelites a entrar a Jericó, Tamar, la bona de Rut i, per damunt de tot la sempre Verge Maria. És Déu que prepara la salvació de Crist.

El naixement de Maria és el signe que Déu realitza els designis de la salvació: per això va preparar el cos i l’ànima de la Mare de Jesús, que també és la nostra mare. Déu va preparar totes les generacions d’Israel en vistes al naixement de Jesús. Aquesta llarga sèrie de generacions, tan monòtona per a la lectura, és realment com la síntesi d’una història viva, sovint també de pecadors, que va ser conduïda per Déu cap al naixement de Maria i Jesús.

Sant Joan Damascè predicava: «El dia de la Nativitat de la Mare de Déu és festa d’alegria universal, perquè per ella es va renovar tot el gènere humà i l’aflicció de la mare Eva es va convertir en alegria» (Homilia que va pronunciar un 8 de setembre a la Basílica de Santa Anna de Jerusalem).

Al final, però, el pla de Déu es va realitzar amb un mitjà extraordinari, desconcertant: per mitjà de la concepció virginal del Fill de Déu per obra de l’Esperit Sant. Les generacions humanes, que se succeeixen al llarg del temps, no són suficients per complir el pla de Déu: calia la intervenció de l’Esperit Sant com un nou gènesi (el do creador de Déu).

En la litúrgia d’avui, tot ens parla de l’amor de Déu, creador i salvador. Avui, més que mai, hem de proclamar a Déu el nostre agraïment i experimentar una alegria molt gran, perquè, des del començament, Déu embolcallà d’amor i de gràcia a Maria, en ella i per ella, i pel Fill de les seves entranyes, a tots nosaltres.

Ressonància en la música cristiana:

En honor del Patriarca sant Josep, enamoradíssim de Maria, escoltem aquest cant: Glorioso san José. És un cant simple, bonic i piadós cantat per Musica Católica (de Xile).

Ressonància en la iconografia cristiana

Imatge de la Mare de Déu del Camí a Cambrils, una de les imatges més belles de santa Maria. A Cambrils l'anomenen: «La cambrilenca de tota la vida». És com una dona del poble, fixeu-vos amb el rostre de l’Infant que busca els ulls de la Mare. A Cambrils és molt estimada i avui fan festa gran. Maria porta amb un bellíssim significat bíblic una oreneta a les mans amb el seu niu. L’Infant porta el llibre per significar que Ell és la Paraula de Déu.