diumenge, 29 d’octubre del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XXX del temps ordinari (Cicle A)

Estima el Senyor, el teu Déu

L’Evangeli d’avui presenta una nova controvèrsia dels contraris de Jesús. Aquesta vegada són els saduceus. Li fan una pregunta hipòcrita perquè la resposta la sabien des de sempre: “Quin és el manament més gran de la Llei?” (No està bé preguntar coses que ja se saben amb mala intenció).

Imatge: Sant Serafí dels boscos de Sarov

Jesús els respon correctament, com un bon israelita, apel·lant al primer manament de la Llei. Tanmateix no s’oblida del manament que és igual: “Estima els altres com a tu mateix”. Això vol dir que la vida de l’altre té tant de valor com la pròpia. El llistó que posa el Senyor és molt alt, però encara ho serà més quan, en el vespre de la Cena ens dirà: “Estimeu els altres com jo us he estimat”.


L’amor, tant a Déu com als altres, mai pot ser un manament. Ningú pot estimar l’altre per obligació. L’amor és sempre una correspondència. Si el Senyor ens demana que l’estimem, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament, és perquè Ell, abans, ens ha estimat també amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament. Això és, amb l’Encarnació del Verb i amb la donació de l’Esperit Sant.

El Salm responsorial d’avui és molt bonic, ja que comença amb aquestes paraules: “Us estimo, Senyor, Vos em doneu força


dissabte, 21 d’octubre del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XXIX del temps ordinari (Cicle A)

La moneda del Cèsar

Aquest diumenge, a les acaballes de l’any litúrgic, en la segona lectura, comencem a escoltar la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica. Aquest document és important en el Nou Testament perquè es considera el primer escrit cristià. Des del punt de vista de la redacció és anterior als Evangelis. Es pot datar abans de l’any 50. És la primera carta que coneixem de l’apostol Pau. El remitent no és tan sols Pau sinó també els deixebles col·laboradors, Silvà i Timoteu. Sant Pau, ple de goig, dóna gràcies a Déu per la vitalitat de la comunitat. És remarcable que es refereixi a les virtuts teologals. És així que senyala una fe que treballa per propagar-se, una caritat que no es cansa de fer el bé i una esperança que aguanta les adversitats.

A l’Evangeli assistim a la controvèrsia dels fariseus amb Jesús, els primers volien sorprendre al Senyor amb alguna paraula comprometedora. Són tan covards que no donen la cara i li envien  uns emissaris. Li fan la “pregunta del milió”: És lícit o no de pagar el tribut al Cèsar? Amb aquesta pregunta volien saber quina era la posició de Jesús davant l’ocupació de l’Imperi romà. Com a resposta, Jesús diu una de les frases que s’ha fet més cèlebres de l’Evangeli “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”. La sentència s’ha interpretat com l’estricte separació que hi ha d’haver entre política i Església. En certa manera això és veritat, però no del tot: Si entenem per política una opció partidària entre totes les que hi ha a la societat, és cert que l’Església no s’hi ha de posar; però si entenem la política com l’acció de la societat que procura el seu bé comú a través dels seus governants, sí que s’hi ha de posar quan els drets de les persones i dels pobles són vulnerats. Llavors ha d’exercir la seva denúncia profètica. Hi ha una responsabilitat dels laics cristians en la participació política.


La frase del Senyor s’ha d’entendre dins d’aquest context: Si la moneda porta la figura del Cèsar no és una moneda del qui la fa servir sinó del Imperi i, per tant, ja se la pot quedar perquè, per aquells que la fan servir, no té cap valor. És com si el Senyor digués “Ja la podeu llençar a les escombraries”. El Senyor ens ensenya que el Cèsar, com a símbol del poder econòmic, que sempre va lligat al poder polític, ja està “ben servit i ben encensat”. El Cèsar ja té el que ha de tenir, però Déu no. Déu només vol el nostre amor.


El text fa pensar en Sant Francesc, que no podia resistir que els primers germans tinguéssin monedes. La història de les Fioretti és simpàtica quan explica les aventures que passaven els germans perquè sant Francesc no veiés si duien diners, ja que si ho veia, l’agafava i l’anava a tirar a les escombraries.

Una vegada més, situa la vida cristiana en l’ordre dels valors espirituals més que els materials. Si bé és veritat que necessitem el diner per nosaltres i els nostres fills, de cap manera hem de viure només per tenir i tenir. Llavors és quan fem el diner un ídol (el Cèsar).

També em fa pensar en un que va entrar a El Corte Inglés, va passar revista a totes les seccions i va sortir dient “sóc tan lliure que no he comprat res” (que ja té mèrit!)

dijous, 19 d’octubre del 2017

Que Déu beneeixi el nostre poble amb el do de la pau

Escric sota la impressió dels esdeveniments del dia 1 d’octubre i en la situació política i social del nostre país. Déu me’n guard d’expressar en un medi qualsevulla opinió de tipus partidista. Després d’exhortar al diàleg, a la responsabilitat de tots en la gestió de l’ordre públic, els cristians hem de pregar per la pau. No només individualment, sinó com assamblea litúrgica. Si fullegem el Missal trobem, fora del cicle temporal, uns formularis per a la celebració que expressen el desig de tots esdevingut pregària. Són formularis en general poc coneguts i poc emprats. Aquest apartat del Missal s’anomena: Misses i oracions per motius diversos.



M’aturo a consignar la primera oració del Formulari A de la Missa: «Per la pau i la justícia»: Oh, Déu, vos ens heu revelat que els qui posen pau seran anomenats fills vostres, feu que ens afanyem per implantar l’única justícia que ens promet una pau ferma i veritable. En el Formulari B es diu: Oh Déu de la pau, a vós no us pot comprendre el qui sembra discòrdies no us pot rebre el qui és amic de violències (...). Són formularis que en els dies que vivim són adequats d’emprar des del punt de vista pastoral. La situació actual fins i tot permet que s’emprin en diumenge. La pregària per la pau és regada sempre per una pluja de gràcia, ja que no hi ha res que Déu estimi més que la concòrdia fraterna.

És una pregària que fem al voltant de la taula de l’Eucaristia, unint-la a l’ofrena del Crist al Pare. És una pregària que cal fer des del treball per la pau. La pau, diu el Senyor en la benaurança, és un treball a fer (els qui treballen per la pau), un treball que hem de fer amb artesania, des de la veritat. També implica un sentit penitencial ja que la violència ofen sempre a Déu i, al final, omple el cor, tants dels qui la practiquen com els qui la pateixen, de tristesa. La violència ens situa en la dinàmica de l’odi que no té aturador. Ningú pot pregar per la pau sense estar disposat a treballar per la pau. Ser dones i homes pacífics és la primera manifestació de la gràcia que demanem.

Concòrdia és una paraula molt bonica i que del llatí vol dir bategar en un sol cor. Que tinguem diverses opcions polítiques no vol dir que ens hàgim deixar d’estimar. Els cristians hem de salvar la unitat de la fe, però també hem de afavorir els vincles de la caritat. Només des de l’estimació es pot obrir el diàleg. Els cristians en tant que ciutadans portem aquesta sobreexigència que el Senyor mateix ens demana.


Rafael Serra.  

dissabte, 14 d’octubre del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XXVIII del temps ordinari (Cicle A)

Déu no es cansa d’organitzar la festa

L’evangeli d’avui és preciós, altament teològic i meravellós. El Senyor, segons, la paràbola no es cansa d’organitzar festes. Són les festes de les noces del Fill amb la humanitat. No tant sols som nosaltres els convidats, sinó que nosaltres mateixos, a la cruïlla dels camins de la vida, hem de ser amfitrions de la festa de Déu. Som portadors d’Evangeli, de Bona Nova.


No vol que ningú es quedi sense la festa dins del seu cor. La festa és sempre gratuïta i per tothom, bons i dolents, diu estranyament l’evangeli. Tothom hi està convidat.
En el fons és la festa de l’amor i, com que és la festa de l’amor, no és avorrida, sinó plena de vitalitat i de positivitat. Una festa sense fi, eterna, el mateix cel de Déu. El llibre de l’Apocalipsi diu que són les noces de l’Anyell amb la seva esposa, l’Església.

Hi ha dues actituds que poden enterbolir la festa. La primera, la indiferència. Déu t’ha convidat i ho ha fet per amor i tu no has volgut anar a la festa. Consideres més important les teves coses, els teus afers. L’altra és la indignitat (significada) per aquell que no va abillat amb el vestit de festa. És el vestit del baptisme, de la fe, de l’esperança i de la caritat. Has entrat a la festa del Senyor com si entressis en un bar, sense consideració. Em sonen a la bona gent que van un dia a una celebració de noces o de primera comunió, van extraordinàriament ben vestits i pentinats, però no porten la túnica de la fe, van a la seva festa, però ja no és la festa del Senyor. Llavors esdevé una festa trista, perquè no hi ha el Senyor.

Déu, el Pare, ens ha convidat a les noces del seu Fill, unes noces consumades a la creu i ens hi ha convidat perquè ens estima.
Entrem amb alegria a la festa, amb desig i voluntat, amb deferència, això és: agraïts immensament, i entrem com cal, amb el millor que tenim, almenys amb un cor senzill i que el Senyor no ens hagi de dir: Però com vas vestit? Que no quedem avergonyits. El Pare en aquesta festa ens dóna el millor que té: el seu Fill estimat.

diumenge, 8 d’octubre del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XXVII del temps ordinari (Cicle A)

Que a la parròquia tothom parli del Senyor

Encara que la verema s’hagi avançat per raó del canvi climàtic, som encara a la tardor i les paràboles referides a la vinya es van succeint aquests diumenges, segons l’evangeli de Mateu. Avui escoltem la paràbola dels vinyaters rebels. Jesús parlava de si mateix i de nosaltres. ¿Que farà l’amo de la vinya amb els vinyaters que s’han rebel·lat i han matat el seu fill? Era una acusació contra els dirigents d’Israel que han crucificat el Fill i la vinya, la seva heretat, ha estat donada a uns altres. I Jesús ens diu: Passarà la vinya a uns altres que li donin els fruits al temps de la verema. 


La vinya del Senyor és la seva Església, allí ha de fructificar. Ho hem cantat en el salm: La vinya del Senyor és el poble d’Israel. Quins són els fruits que ha de donar l’Església? Primer que tot la lloança al Pare del cel, i, després, totes les obres que fan créixer el Regne de Déu en el món. Preguntem-nos ara tots amb sinceritat: Què faig per què la vinya del Senyor (la meva parròquia en aquest cas) doni fruit en el camps vastíssims de l’apostolat, de la caritat i del testimoni cristià? Aquesta fructificació no ve per la voluntat, ve per la gràcia. Quan un fa vida de l’amor que el Senyor li té llavors la vida cristiana brolla per si sola i esdevé fecunda. No cal que ho preparem, el Senyor ho prepara per nosaltres. A cadascú se li obre un camí per a servir el Senyor, no hi ha cap camí igual, però tots els vianants pels camins de la vida i de la fe, tenen en comú que fan un camí que va cap a Déu, en la glòria de la Trinitat. Pel camí se saluden els uns als altres, s’ajuden els uns als altres, preguen els uns pels altres. 

Veritablement és meravellosa la vida cristiana i al cel ens ho explicarem tot. Serà com una mena flashmob. Fa molt de respecte pensar que la vinya ens pot ser presa. Si no la fem fructificar serà donada a uns altres. Imaginem que de cinquanta anys (jo no hi seré) l’aula del temple parroquial sigui un auditori de l’ajuntament. Això pot passar. La vinya el Senyor la pot donar als altres, allà on troba els fills que l’estimen i li donen fruit. Un fruit que és també per ells. Estimem-nos, que a la parròquia tothom parli del Senyor.

Parlant de "flash mobs"... recordeu aquest tan bonic?

dilluns, 2 d’octubre del 2017

Una violència totalment condemnable i que ofen a Déu

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
                                            Salvador Espriu

Ahir, el que va passar a Catalunya és una barbaritat i l’exercici de la violència contra població civil, als col·legis electorals, tant a les grans ciutats com als llogarrets i contra la gent és totalment injustificada i injustificable. Crec que ahir al matí hagués d’haver sortit un bisbe amb seu a Catalunya dient: Atureu, aquesta violència! 

És comprensible la neutralitat de l’Església Catòlica envers les opcions polítiques diferents, però de cap manera es pot ser neutral davant l’exercici de la violència envers les persones. Entre elles hi havia molts fidels que havien participat de les celebracions dominicals dels nostres pobles i de la nostres parròquies. Sort dels "tuits" del nostre arquebisbe ahir el matí, els quals transcric:

"La situació de violència que es viu avui a Catalunya és deplorable. Cal que s'aturi ja la violència i els enfrontaments"  "S’ha de trobar una sortida pacífica i democràtica. Encomanem-ho al Déu de la pau" Jaume Pujol


La condemna de la violència no s’ha de fer després, sinó en el moment en què aquesta s’exerceix. Si les forces policials no podien requisar les urnes perquè la gent ho impedia, no passava res. No s’acabava el món, però arremetre contra la gent -sense miraments-, no es pot fer mai. 

Són possibles mil opcions, però tirar gent per terra, pegar, boles de goma, gasos lacrimògens... (si us  plau!). La violència sempre repercuteix a la llarga o a la curta contra aquell que l’exerceix. Almenys el vesteix de vergonya.

Sort en tenim del seny dels Mossos d’Esquadra que es comportaren com la policia professional que són: ¿què hagués passat aquests dies a Catalunya sense la seva contenció?

Que es recuperin els que foren contusionats, també els membres dels cossos de seguretat (crec que en el fons els deu doldre personalment actuar així). Si us plau que se’n vagin amb el simpàtic Piolín i que els dirigents polítics estiguin a l’alçada, d’un costat i de l’altre, del que han de fer i resoldre. 

He posat la foto del Gerard Piqué, perquè les seves llàgrimes són les de molts. Qui no va plorar ahir a Catalunya?

A títol personal: Mn. Rafael Serra.

Pacem in terris, de Marco Frisina. Tanquem els ulls i preguem per la pau