Agenollar-se durant la consagració

El Missal Romà hi ha aquesta rúbrica: que els fidels s’agenollin durant la consagració, o bé que facin una inclinació profunda quan el celebrant fa la genuflexió després de consagrar els Sants Dons. En les nostres parròquies, per raons que serien llargues d’explicar, s’ha perdut el costum d’agenollar-se durant la consagració i ens trobem amb la situació ridícula de veure el celebrant adorar el Senyor fent la genuflexió després de consagrar el pa i el vi, mentre l’assemblea roman quieta com si no passés res, com si només el celebrant cregués en la Presència Eucarística. Així, doncs, us dic que qui s’agenolla durant la consagració fa molt  bé, i qui adora el Senyor amb una inclinació profunda també fa bé.
El que no està bé (com passa a tantes parròquies) és no fer cap signe. Ja sé que això pot semblar antic, carca, o senyal d’involució, però us ho ben dic que és una equivocació. Adorar Déu és l’acte més sublim i digne de la persona humana i del cristià que mai es es revesteix d’una dignitat més alta que quan adora el Senyor de la Glòria.
En l’Eucaristia sinó hi hagués la conversió admirable de la substància del pa i del vi en el Sagrament del Cos i de la Sang del Senyor, amb la seva humanitat i divinitat, no seria res. Però perquè hi ha la Presència del Senyor, l’Eucaristia és penyora de vida eterna i comunió real i veritable del Crist amb nosaltres.
Adoreu el Senyor, sempre amics! Agenollar-se o fer la inclinació profunda com mana la Litúrgia no és ridícul ni carca. No fer-ho és un fals progressisme que ara ja ha passat de moda. Si algú vol ser progressista que practiqui la justícia, estimi els pobres i es comprometi amb la parròquia. Quan participem en la celebració cristiana ho fem en el cant, en el cos i en l’esperit. Es una qüestió de fe: Crist realment, veritablement i substancialment està present en l’Eucaristia.
Aquesta és la fe de l’Església d’avui, de sempre i a tot arreu. 

Pregar, per què?

El proper dijous, dia 28 d’octubre tindrem la oportunitat de gaudir d’una xerrada del pare Josep Maria Recasens, monjo de Poblet, amb el títol “Pregar, per què?”. Aquesta xerrada forma part de la programació de la formació per a adults del curs i us la recomanem a tothom de forma especial, al marge del fet que participeu o no de les altres activitats. La xerrada començarà a 2/4 de 9 del vespres a la sala d’actes de la catequesi.

Feu-ho saber a tothom!

La catequesi i la formació per a adults, un dels eixos del curs pastoral

La catequesi que ofereix la comunitat de Crist Rei abastarà aquest nou curs pastoral totes les franges d’edat. Ja sabem que transmetre la Bona Nova de Jesús, transmetre la fe, és missió primigènia de l’Església, i nosaltres l’hem de dur a terme de la millor manera possible.

Pel que fa a l’oferta adreçada a qui ja ha tombat la franja de la joventut, la parròquia, junt amb la catequesi ofereix també una formació -més o menys ordenada- dirigida essencialment a les persones adultes. No es tracta tant de descobrir el missatge salvador del Crist, sinó d’anar aprofundint en aquest missatge que, a cada dia, se’ns revela com a nou i engrescador.

Sota el fil conductor d’aquest curs, que serà l’evangeli de Marc, hi haurà unes sessions regulars de catequesi pròpiament dita i diverses convocatòries d’experiència espiritual, amb recessos, meditacions i trobades litúrgiques. A tot això hi afegirem noves xerrades del cicle de diàleg Fe-Cultura que ja vam encetar el curs passat.

Tot plegat s’encetà el darrer dilluns de setembre, a 2/4 de 9 del vespre amb la primera sessió de la catequesi d’adults, que va anar a càrrec de Mn. Rafael, i que durant tot el curs resseguirà pas a pas l’evangeli més antic de tots, el de Marc. La propera sessió serà el proper dia 25 i anirà a càrrec de Miquel Marimon.

Amb el Regne de Déu passa com quan es sembra la llavor a terra: Sense que qui ho ha sembrat ho sàpiga, la terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment bla granat dins les espigues. (Mc 4, 28).

Entrevista a... Roser Vall i Mode Julià

"Alegrar la vista i, sobre tot, els nostres cors"

P.- Quan de temps fa que us moveu per la parròquia?
R.- Fa molts anys! Les dues vam arribar al barri ara fa 39 anys, quan el rector era Mn. Ferran, a l’església vella. Ja vam anar a tirar una pedreta al fons del forat on s’havia de construir la nova parròquia. Tot i que durant algun temps vaig col·laborar amb la neteja (Roser), no va ser fins fa uns anys que ens hem fet càrrec de l’ornamentació, les plantes, de les flors... va ser quan la Candi, la Carmen i la Ramona ho van anar deixant de forma progressiva. Era en temps de Mn. Manuel.
P.- Us apunteu també a venir a la parròquia a “rebre” coses, a més de fer-ne?
R.- I tant! A tot el que podem, doncs la veritat és que rebem moltíssim més del que humilment oferim, que és molt poca cosa. Ens agrada molt la catequesi per a adults, els recessos, fa molts anys que participem de les trobades de la “Nova evangelització” a casa nostra (Mode)... vaja! a tot el que podem.
Es que aquí es respira una pau... a més podem fer companyia al Senyor i pregar, i això ens omple molt a les dues.
P.- I que hi trobeu a faltar?
R.- Ah! Com ja han dit en altres entrevistes, trobem a faltar molt a la gent jove. Però si anem sembrant potser algun dia tornaran.
Ara estem molt contentes perquè a la parròquia es fan moltes coses, hi estem a gust i sembla que ve més gent i es viu una mica més de forma comunitària la fe.
P.- I això de la ornamentació, com es fa?
R.- Amb amor a Déu, està clar!. Tothom ens ajuda molt a saber el que cal fer en el moment litúrgic oportú, sobretot el rector, que ens ha ensenyat el que pertoca a cada moment. A més, nosaltres també ja el comencem a conèixer i sabem quines coses li agraden més: Costa molt poc fer les coses a gust de la gent.
Cal tenir sensibilitat i saber escoltar. Ara, cada vegada més, ens fem les coses nosaltres mateixes, amb les flors i les plantes que tenim a la parròquia i que procurem regar, netejar i mantenir el més eixerides possible. Tot i estar envoltats de jardins, nosaltres dues en cuidem un que és el que hi ha al balcó de la parròquia. És com si fos el nostre magatzem de plantes i flors. A més quan convé rentem o planxem les tovalles de l’altar, perquè llueixin com cal.
P.- I teniu per costum acompanyar al Santíssim amb dues floretes...
R.- Ah! sí. Això ho fem des de fa una mica més d’un any. Ens va semblar que al costat del Santíssim hi hauria d’haver alguna cosa, i ens vam decantar per posar-hi dues floretes, siguin les que siguin, que anem renovant cada setmana. Sempre procurem que siguin naturals; no ens agrada que siguin artificials. Si vas a mirar és una cosa molt petita, però ens agrada i ho fem a gust. Al matí, quan baixem cap a la parròquia, passem per la floristeria i demanem “dues floretes”. Ja sabem per a què són i per on son.
Nosaltres fem així companyia al Senyor, com la resta de gent la fa a la seva manera. En altres paraules, ens ho fa fer la fe.
P.- Com si tingués un altre valor el vostre gest?
R.- O potser millor vindria a ser com la confirmació que aquí hi estem bé. És una cosa que es va aprenent amb l’edat. Ara nosaltres dues som ja d’aquelles persones que ens sentim bé aquí, que sentim felicitat de venir aquí, a fer-nos càrrec d’aquestes coses o senzillament a assistir a la litúrgia o a pregar i fer una visita al Santíssim.

Pastoral de la Salut: Una crida de servei

Com cada inici de curs i, de fet, com fem d’una manera permanent, la Pastoral de la Salut de la parròquia fa una crida a aquelles persones que puguin oferir una petita part del seu temps per acompanyar a d’altres persones que estan malaltes, soles o que, per l’edat que tenen, veuen limitades les seves possibilitat d’integració social i comunitària.
“Cada cop ens hem d’esforçar més per saber descobrir aquelles situacions de bona gent que tenen necessitat d’un acompanyament i que, des de la parròquia hem de saber donar”, va dir el rector en la primera reunió del Consell Pastoral. També va afegir que “és una santa acció que la parròquia s’apropi a la casa d’aquelles persones que no poden venir a celebrar la seva fe amb la resta de comunitat”. Per tot això els agents de la Pastoral de la Salut de la parròquia esdevenen veritables apòstols del Senyor, doncs porten el signe de l’amor de Déu als germans i germanes.
Un somriure, una mirada amable, una companyia silent, una paraula agradable o una estona de pregària... són moltes les petites accions que es poden fer amb aquesta gent, veïns i veïnes nostres, que ens necessiten, no per a guarir la seva salut física, sinó per donar-los-hi salut emocional i fraternal.
La gent que s’animi a fer aquest servei pot posar-se en contacte amb la persona que és responsable de la Pastoral de la Salut de la parròquia, la Fina Prat.

Missa d'Inici de Curs

El passat diumenge, dia 10 d’octubre, va tenir lloc la Missa d’Inici de Curs que aquest any tindrà el lema “Crist t’estima, viu el seu amor i testimonia’l”
Amb l’Església tan plena que feia goig de veure i amb el cant del Poble de Déu, poble en marxa, va començar la cerimònia, que va incloure moments molt emocionants com:
- L’enviament dels catequistes.
- Informació de l’admissió d’en Miquel Marimon com a candidat al ministeri diaconal.
- Lectura del nomenament dels ministres extraordinaris per l’administració de l’Eucaristia.
- L’entronització de la imatge de la nostre Mare de Déu, feta ja fa anys per l’artista Ramon Ferran i que ara ha estat restaurada per ell mateix.


Al tractar-se també d’una Missa Familiar, el mossèn va dirigir-se en primer lloc als petits dient-los, amb paraules entenedores, allò que després va fer també extensiu a tots els adults presents i és que ser cristià és l’alegria més gran del món. Seguir Jesús no ens treu res sinó que ens dóna la plenitud, ens ajuda a tenir una colla de valors (l’amor als altres, l’ajuda als més pobres, valorar la vida...) que són el goig de la vida de cada dia.

Cal posar de nou la mà a l’arada

Comencem un nou curs, una nova estació de l’any, cosa que ens fa pensar en reprendre tots els nostres serveis amb coratge, amb dinamisme, amb més compromís i més il·lusió. Ja hem refet les nostres forces i tots tenim ganes de retrobar-nos. És, doncs, el moment idoni per tornar a "posar mà a l’arada". Hem de fer fructificar, a dojo, els dons rebuts perquè a cada etapa de la nostra vida hi ha un servei que hem de desenvolupar.

El Senyor ens crida una vegada més a la gran missió que ens ha encomanat, espera la nostra resposta. No podem mai amarrar la barca al port, hem d’anar mar endins a fi de descobrir nous horitzons.


Cal deixar enrere les mancances i desavinences, el Mestre comprèn i perdona les nostres faltes i ens diu: “No tingueu por”. Està amb nosaltres per ajudar-nos, tan sols cal que tinguem el cor obert per estimar i les oïdes atentes per escoltar-lo.

Els infants, els adolescents, els joves... les persones grans, els malalts ens esperen, confien en nosaltres, no podem defraudar-los. Hem de ser una torxa encesa que il·lumini constantment tots els qui ens envolten. Entre tots hem de saber donar un aire fresc a la Parròquia, on cadascú ocupi el seu lloc amb senzillesa, humilitat, virtut (encara que avui dia no estigui de moda) i esperit de servei.

Hem d’escampar arreu la Bona Nova de l’Evangeli i per això ens cal estones de pregària, de silenci interior, d’oblidar el nostre jo i un ímpetu extraordinari per estendre aquest Regne de Déu que ja està enmig nostre. Tenim un Guia que sempre ens acompanya i l’alè de l’Esperit que ens empeny a seguir les petjades del nostre Capdavanter, Jesucrist.

“Ànim!”, que aquest nou curs que ara comencem ens porti a viure amb més goig, felicitat, pau, comprensió i generositat totes les nostres activitats, sempre en bé dels altres.

La parròquia de Crist Rei és una vinya que el Senyor ha plantat

I com que és una vinya del Senyor només podem donar fruit en la mesura que vivim empeltats a Ell. I cadascú de nosaltres hem de dir aquesta pregària: “Gràcies, Pare, perquè m’has empeltat a la vinya del teu Fill”. Els fruits fan la bona olor del Crist, i la bona olor del Crist desprèn perfum de caritat, alegria i humilitat. Nosaltres som treballadors de la vinya del Senyor, i el primer que hem de fer en començar el curs és pregar perquè sense el Senyor no podem fer res.

El lema pastoral d’aquest curs és DESCOBRIR L’AMOR QUE EL CRIST TÉ A CADASCÚ, VIURE’L I TESTIMONIAR-LO. Aquest és un treball interior i exterior, invisible i visible.

No podem capir el valor d’eternitat que tenen les nostres accions en el cor de Déu: Durant tot el curs ho anirem treballant, perquè ningú pot transmetre allò que no té. I ara és l’hora del veritable laïcat apostòlic. Primer en les famílies, en els vostres ambients i també en la parròquia.

Ara fa un any que sóc entre vosaltres. Quan el Senyor va cridar a Sant Francesc li va dir: “La meva Església s’ensorra, reconstrueix-la”. Es una paraula que val per nosaltres. Preparem la parròquia pels qui vindran després de nosaltres.
Transcric les paraules que vaig dir el dia de la meva entrada a Crist Rei: “Aquí em teniu per a servir-vos a tots. Només vull fer la voluntat de Déu i que vosaltres cerqueu en tot i per tot la voluntat de Déu. (...) La voluntat de Déu és que creixem com una comunitat de deixebles de Crist, que ens estimem per professar la fe veritable i sembrem aquelles llavors bones que els homes justos sembren amb esperit de pau”. Treballem la vinya que el Senyor ha plantat, donem els fruits saborosos que el Senyor espera de nosaltres. I el primer que espera és la fidelitat que creix en l’amor.
Rafael Serra. Rector.

Exposició del Santíssim

“T’adoro amb devoció, Déu amagat, sota d’aquests signes verament present; el meu cor, per vostre, tot ell s’ofereix”

L’Exposició, Reserva i Benedicció amb el Santíssim és un continu d’acte d’adoració que serveix com aurèola a la celebració del Sacrifici de l’Altar. “Com que Crist mateix és present el sagrament de l’Altar, cal retre-li un culte d’adoració.”, ens diu el Catecisme de l’Església Catòlica.

La nostra Parròquia celebra l’Exposició del Santissim els primers dissabtes de mes a les 19,15 h.

"Així no heu estat capaços de vetllar una hora amb mi? Vetlleu i pregueu." (Mt 26,40)

Pregària de Sant Francesc

Diumenge passat, dia 3 d’octubre, varem acabar la Missa dient tots junts la pregària de Sant Francesc, que es celebrava al dia següent. Són unes paraules tan maques, que crec que tots les hauríem de tenir sempre presents per poder-les anar meditant. Per tant, he pensat en copiar-la perquè la puguem tenir també aquí al blog.

Oh Senyor,
feu de mi un instrument de la vostra pau.

On hi ha odi, que jo hi porti amor.
On hi ha ofensa, que jo hi porti el perdó.
On hi ha discòrdia, que jo hi porti unió.
On hi ha dubte, que jo hi porti la fe.
On hi ha error, que jo hi porti la veritat.
On hi ha desesperació, que jo hi porti l'esperança.
On hi ha tristesa, que jo hi porti alegria.
On hi ha tenebra, que jo hi porti la llum.

Oh Mestre,
feu que jo no cerqui tant:
ser consolat, com consolar;
ser comprès, com comprendre;
ser estimat, com estimar.

Perquè és donant que es rep;
perdonant que s'és perdonat;
morint que es ressuscita a la vida eterna.

Sant Francesc d'Assís donant el seu mantell a un pobre
Pintura de Giotto.