dilluns, 31 de gener del 2011

Fem Blaiets?


El proper dia 3 de febrer és sant Blai, que fou metge i bisbe de Sebaste (antiga capital de la Petita Armènia i actual Sivas, Turquia) i mort probablement l’any 316, màrtir.

Aquí a casa nostra tenim la tradició de menjar les galetes anomenades Blaiets que, a part de ser molt bones, es porten a beneir a l’església i diuen que ens poden guarir del mal de coll. I és que, segons la tradició, sant Blai va salvar la vida d'un nen que s'havia escanyat amb una espina de peix i que la seva mare ja li va portar mort mentre conduïen Blai a la presó; per això és considera l'advocat del mal de coll. És també el patró dels treballadors de la llana en general, i en particular dels cardadors de llana, a causa dels instruments utilitzats en el seu martiri.

A la nostra Parròquia, la benedicció dels fruits típica d’aquest dia es farà a les 12 del migdia (sense missa) i, també, a la missa diària de dos quarts de 8 del vespre.


Per si algú s’atreveix a fer els Blaiets a casa, n’hem trobat una recepta molt ben explicada al blog “No tot són postres... a la cuina” i que us copiem tot seguit. Si feu clic aquí, anireu a la pàgina original del blog citat on podreu veure un petit vídeo de la seva elaboració:

Necessitem:
-125g de mantega
- 125g de sucre
-2ous sencers
-una culleradeta de llevadura Royal
-300/350g de farina (segons la que prengui)
-una bona cullerada de sucre avainillat
-un ou per pintar

Es bat la mantega amb el sucre fins que es torna una pasta fina i blanca. A part, es baten els ous fins que són ben esponjats i es barreja tot. S'hi posa el llevat, la vainilla i la farina.
S’amassa fins que queda una pasta llisa i s'aplana, al taulell de cuina, amb el corró. Es tallen els blaiets amb el motlle. S'escriu el motiu amb un escuradents, a no ser que tingueu el motlle del sant, aleshores us surt la galeta amb el Sant estampat. Es pinten amb l'altre ou batut i es posen en una llauna de forn, damunt de paper vegetal. Es couen al forn un quart, es treuen i es deixen refredar.

Bon profit i feliç dia de Sant Blai a tots!

dissabte, 29 de gener del 2011

Un nou blog enllaçat, des de l'Àfrica...



"Sé en qui he cregut..." és el blog que escriu en Joan Soler, un mossèn, fill d'Olot, del bisbat de Girona, missioner a la diòcesi de Dapaong, al Togo (Àfrica de l'Oest).

L'hem enllaçat a la barra lateral del nostre blog perquè així tots aquells que volgueu, hi pugueu accedir directament i llegir les vivències que explica.

Fent clic damunt la foto també anireu directament al seu blog.

divendres, 28 de gener del 2011

Sant Enric d'Ossó, patró dels catequistes


Ahir, dia 27 de gener, va ser un dia especial, era la festivitat de Sant Enric d’Ossó, patró dels catequistes i, per celebrar-ho, varem tenir una tarda ben plena d’activitats.

A les sis varem començar amb un recés de pregària, durant el qual Mn. Rafael ens va fer unes reflexions molt maques sobre la missió que Déu ens encomana. Després, una petita estona de xerrada en petits grups sobre la nostra experiència, el que ens agrada, el que ens preocupa, acabada la qual ens varem unir al rés del Rosari que té lloc cada dia a la nostra Parròquia.

Tot seguit varem participar de la celebració de l’Eucaristia. En l’homilia, el mossèn ens va parlar del nostre patró, fill de Vinebre i que de ben jovenet, enviat pel seu pare per treballar, va venir a viure a Reus.


Va mencionar també el mossèn el gran lligam d’Enric d’Ossó amb Montserrat, on va anar als 15 anys, tot sol, i on va decidir ser tot de Jesús. En el seu homenatge, hi ha una escultura a la Plaça del Monestir.



Sant Enric va ser un gran devot de Santa Teresa de Jesús. A la Viquipèdia trobem que "El 23 de juny de 1876 fundà a Tarragona la Companyia de Santa Teresa de Jesús, societat de vida en comú femenina dedicada a l'ensenyament que es convertí en congregació religiosa i fou aprovada per la Santa Seu el 22 de setembre de 1888. El mateix 1888, Enric d'Ossó encarregà a Antoni Gaudí la construcció del Col·legi de les Teresianes a Sant Gervasi de Cassoles, com a casa mare de la congregació."

Després de l’Eucaristia, als locals parroquials, varem compartir un agradable sopar de germanor al que cada catequista va aportar alguna cosa de menjar. Cal dir que tot estava boníssim, donat que l’ingredient principal era l’afecte amb que s’havia preparat cada cosa.

I, per acabar la jornada, cadascú havia portat un petit detallet que, per sorteig, va intercanviar amb un altre catequista, així tothom va tenir una sorpresa i un record d’aquest dia en que pregària i amistat van ser les protagonistes.

divendres, 14 de gener del 2011

Més que un vitrall..., una lliçó de Revelació (I)

(Si feu clic damunt la foto, es farà més gran i la veureu amb més detall)


El Dia de Crist Rei varem inaugurar vitralls nous a la Capella del Sagrament. Resplendeixen tant per fora com per dins. Aquests vitralls han estat fets amb un gust exquisit, gairebé cercant la perfecció per l’ATELIER LAFUENTE. El criteri ha estat que els vitralls no fossin figuratius, sinó evocadors de la naturalesa, a la manera modernista, de tanta tradició a Reus.
En el vitrall que hi ha sobre el sagrari (de fet, els dos s’han de mirar amb continuïtat) hi veiem representat el misteri cristià a través dels símbols de la naturalesa. S’hi representa la Roca, sobre la qual hi ha una Llàntia encesa. Tant la roca com la llàntia representen el Crist.
L’Escriptura diu d’Ell que és la Pedra viva sobre la qual reposa tot l’edifici. I també diu l’Escriptura que Ell és la llum del món.
De la pedra viva en surt el riu de l’aigua de la vida. És l’aigua de la gràcia, el riu que brolla del nou paradís, que és el Crist. S’hi veuen representats dos peixos, que porten aquesta inscripció IXZÚS. Es un símbol pel qual en l’antiguitat es reconeixien els cristians i l’anagrama en lletres gregues de «Crist, Fill de Déu, Salvador». Els dos peixos representen els cristians que vivim per la gràcia dins de l’aigua de la vida, dins de la gràcia de Crist. No podem viure sense la gràcia, altrament moriríem. Com els peixos fora de l’aigua. Sobre aquest misteri hi plana l’Esperit, en forma de coloma, que davalla damunt del Crist i del riu de la vida en el núvol de la glòria i de la presència de Déu amb un branquilló al pic. Es un branquilló d’olivera. Significa que l’amor de Déu segella una aliança de pau per aquells que l’acullen i l’estimen. L’aigua de la vida floreix tot al voltant. Són els fruits de la gràcia. Però al costat de la roca hi creix un salze. L’arbre enyoradís, segons els salms, car tots els qui vivim dins el riu de l’aigua de la vida, enyorem i tenim nostàlgia de la Jerusalem del cel on contemplarem Jesucrist cara a cara. Es l’actitud de l’orant davant del Sagrari: ¿Quan us podré veure, Senyor, cara a cara, sense el vel del sagrament? (Continuarà).
Rafael Serra. Rector

dilluns, 10 de gener del 2011

Entrevista a... Pere Valls.

“Com a catequista, la meva missió ha estat sempre plantar llavors”.

A la Parròquia hi ha moltes persones que hi col·laborem, més o menys tots ens coneixem de vista, ens veiem a les celebracions i coincidim en reunions, però la relació acaba aquí, no ens coneixem massa. Això és el que em passava amb en Pere Valls, a partir d’avui i a través d’aquesta entrevista l’he conegut una mica més.

P. Bon dia Pere, em crida l’atenció el teu accent, d’on ets?
R. Jo sóc nascut a Reus, però els meus pares eren aragonesos, però van venir a viure a Reus a mitjans dels anys 40, tots els germans hem nascut aquí.

P. Des de quan vens a la Parròquia?
Doncs, des de tota la vida. Quan era petit vivia al carrer Ample i ara visc al carrer Bertran de Castellet. Excepte dos anys que vaig pertànyer a Sant Joan, la primera comunió la vaig fer allà, com també hi vaig fer de catequista, però la confirmació ja la vaig fer aquí.
Recordo que va ser quan tenia 10 o 11 anys, van organitzar la celebració expressament pels escolans (jo en aquell moment ho era) i un grup d’alumnes de la Presentació, per cert la confirmació la vaig fer vestit d’escolà amb sotana i roquet.

P. Quins serveis has desenvolupat i desenvolupes?
De petit vaig ser escolà de Mossèn Francesc Vila. Quan vaig començar les misses encara les deien en llatí, excepte l’homilia que era en català, el mossèn celebrava d’esquena als fidels. Després del Concili Vaticà II quan les misses ja es van celebrar de cara els fidels, mossèn Vila va idear i fer construir un altar provisional de fusta fins que no se’n va construir un de nou. Vaig col·laborar en el trasllat de l’església antiga a la nova.
Quan em vaig casar amb la Roser Barberà l’any 1984 vaig començar a fer catequesi. Durant l’època de Mossèn Eduard Arrufat i Mossèn Manuel Pascual vaig fer de Servidor de l’Eucaristia i des de l’època de Mossèn Eduard col·laboro amb la Veu de la Parròquia.

P. Pere, una persona com tu que pràcticament has estat tota la vida a la mateixa Parròquia, com la veus?
Com sempre, però diferent. Bé, el missatge sempre és el mateix, però la gent va canviant. Cada rector que ha anat passant ha tingut el seu estil i això ha fet que les coses fossin una mica diferents cada vegada, la nostra feina com a feligresos és seguir-los i adaptar-nos-hi.
Quan era petit, aquí a la Parròquia hi passàvem molt de temps, no només per a celebrar-hi la fe, sinó com un espai de lleure, jo he après a jugar a ping-pong o a jugar als escacs aquí.
Avui les coses han canviat molt, els nens, en general, només venen per a preparar-se per a rebre la 1a comunió i de joves pràcticament no n’hi ha, però sóc dels que pensa que no val la pena de desanimar-se, hem de treballar amb el que tenim, com a catequista que sóc la meva missió és plantar llavors. La meva esperança es fonamenta en una Església que existeix des de fa 2000 anys. Durant aquests dos mil·lennis moltes coses han caigut i moltes de noves s’han aixecat, però l’Església encara hi és i això és així perquè l’Esperit Sant la sosté.
Marta Bonet

dijous, 6 de gener del 2011

L’entrevista a Benet XVI

Durant uns dies se’n va parlar molt -la veritat és que gairebé exclusivament d’alguns determinats punts- i, després, l’efecte s’ha anat diluint fins acabar com la major part dels documents de l’Església Catòlica i, especialment, del seu Magisteri.
El llibre-entrevista “Llum del món” és de lectura recomanada bàsicament perquè aporta una visió del Benet XVI més personal, que empra un llenguatge planer i que no defuig gairebé de res. 
Personalment, penso que la mancança més notable del llibre és la que prové de la traducció al català que conté llacunes i passatges mal traduïts o interpretats, fruit de les urgències amb les que es va treballar.  Però la llum que Benet XVI posa sobre la taula és molta més que les dificultats que la literatura pugui suposar.
En podem repassar algunes d’aquestes llums.
1. El primer, el més repetit i el més important es pot resumir en aquesta frase “És urgent que la qüestió de Déu es situï novament al centre”, que la veritat de l’Escriptura en quant a Revelació, recuperi la seva força en l’home occidental ja que l’ha dut fins aquí. Benet XVI hi torna una i altra vegada al llarg de l’entrevista: Si creiem que Déu és el centre de les nostres vides, posem-lo al centre!
2. En el tema dels casos d’abusos és molt clar tant en el reconeixement de la seva existència, com en  la necessitat del càstig, la centralitat de l’acolliment amorós de les víctimes, així com en l’error d‘haver-ho amagat. “Només perquè hi havia el mal a l’Església els altres se’n van poder aprofitar”.
3. El papa pot tenir opinions personals equivocades però quan parla com a cap de l’Església no ho fa sense pensar-hi, sinó fruit de llarga meditació, treball previ comú i, sempre, amb cura de no desorientar.
4. Benet XVI aposta per retrobar un camí de tornada vers l’actitud, que en referència a la sexualitat, hi havia en el cristianisme primitiu: la joia i el sí al cos, el sí a la sexualitat entesa i viscuda com un do. En aquest mateix apartat de la sexualitat afronta l’ús del preservatiu únicament com un punt d’escapatòria o com un primer pas cap a la moralització de les persones en un entorn de malaltia. Finalment el papa respon a la pregunta sobre el rebuig a qualsevol regulació de la concepció dient que l’Església no rebutja la regulació natural com a camí per a que la parella disposi de més temps l’un per l’altre.
5. Si un papa no té forces o està incapacitat hauria de plegar. I això no s’ha de confondre amb les limitacions pròpies de l’edat -que ell mateix reconeix.
6. Benet XVI estima com a molt important que els sacerdots no visquin sols, aïllats, sinó que ho facin en comunitat. Tanmateix sobre el sacerdoci de les dones diu clarament que no és que a l’Església li agradi o no, és que senzillament no pot.
7. La darrera gran afirmació del papa és que cal una renovació gairebé com una catarsi amb la Paraula i l’Eucaristia al centre. Cal una renovada evangelització fins i tot en aquells camps onl ciència i la tècnica semblen dominar-ho tot. Tot aquest treball només serà efectiu si es fa tenint com a base el caràcter comunitari de la Revelació que Déu ha dirigit, amb Jesucrist, al cor de cada home i cada dona.
Miquel Marimon

dissabte, 1 de gener del 2011

Nadal, la Sagrada Família i el poeta Maragall

Visiteu la pàgina web de l'any Maragall
“Allà a la Sagrada Família hi passen coses admirables. Al  redós d’aquelles pedres ja miraculoses, s’hi congria un món nou: el món de la pau”
(Joan Maragall 1905)

Aquestes frases formen part d’un dels molts articles escrits pel poeta Joan Maragall (del que coneixem, sobretot, el Cant espiritual). Precisament aquest any és el 150è aniversari del seu naixement.
M’han cridat l’atenció perquè semblen escrites aquest mateix any arran de la dedicació de la Sagrada Família pel sant pare Benet XVI i perquè, precisament, les he llegides tant a prop de Nadal.
La pau que Maragall és capaç de copsar en una Sagrada Família tot just començada, la pau que transmet Gaudí, és una pau cristiana. És la mateixa pau que cantaven els àngels el primer Nadal, “i a la terra pau al homes” (Lc 2,14) i que continuem i continuarem necessitant. És la que  dóna glòria a Déu.
Per anar fent “un món nou: el món de la pau” els cristians hem de ser els primers d’acollir la pau que ens porta Jesucrist. De viure en pau, primer amb nosaltres mateixos, després amb el nostre entorn: família, treball, amistats... Seguirà el treballar per la pau: “Feliços: els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus” (Mt 5, 10).     
Una manera de treballar per la pau és afavorir la justícia. “El fruit de la justícia serà la pau” (Is 32,17). Sempre, i sobretot en temps de crisi, trobem persones necessitades a prop i lluny. Si preguem per ells i els fem arribar la nostra aportació material, ells i nosaltres podrem celebrar Nadal sentint-nos més a prop d’“el món de la pau”.
PER NADAL, MÉS QUE MAI, REFERMEM EL NOSTRE COMPROMÍS AMB LA PAU.
BON ANY 2011!
Montserrat Ral