dimecres, 22 de novembre del 2017

L'amor a la pàtria


L’Església ha de ser neutral davant les qüestions temporals i s’ha d’alliberar de prendre partit en l’anomenada qüestió catalana. No pot ser neutral, però, de cap manera, davant l’exercici de la violència, ni d’uns ni d’altres. Tampoc no pot ser neutral amb les decisions judicials que apareixen a totes llums desproporcionades. En aquest sentit demanem que per Nadal tots els qui són a presó preventiva per causa del procés siguin a casa. És que podem desitjar una altra cosa que no sigui aquesta? La presó preventiva, sense judici dictat, és una pena molt dura. Qui en tingui la responsabilitat hauria de tornar la llibertat als qui són a la presó. Sense dubte contribuirien a la pacificació del país. Per Nadal tots a casa.
Fira de Santa Llúcia, a Barcelona
Sovint se senten veus que diuen que l’Església a Catalunya és pro-catalanista. I és cert. Fer aquesta afirmació no vol dir que col·lectivament reclami la plena sobirania. Això forma part de l’opció personal de cadascú. D’ençà de la Pentecosta l’Esperit parla totes les llengües, també la nostra. L’Església catòlica, aquí com a tot arreu, ha d’estar arrelada a la terra, a la pàtria. No és un tema prohibit parlar d’amor a la pàtria, mentre que aquest amor no exclogui a ningú. El clergat de Catalunya porta l’amor a la pàtria al cor. Forma part de la seva identitat i de la seva naturalesa. Forma part de l’amor pastoral al país i és un amor que ve de lluny.
Romànic català a la Vall de Boí
En certs ambients eclesials se’ns nega fins i tot poder dir que estimem de manera entranyable la nació catalana, Com si fos vergonyant que estimem la història de l’Església a Catalunya, una història que nosaltres també hem fet. 

L’Església ha contribuït des de molts àmbits a la formació de la col·lectivitat que té consciència de sí mateixa i que en diem Catalunya. Afirmar que som catalans no és contra ningú. A Catalunya no s’han vist escenes com és ara crits de gent que animaven a policies cridant "a por ellos". Realment vergonyant i indigne. A Catalunya l’únic que s’ha vist aquests mesos és un noi acompanyant els seus ancians pares a votar en un referèndum i que va perdre l’ull per una pilota de goma. Si era il·legal no calia que s’hi amoïnessin tant. No tenia cap valor com així s’ha mostrat.
La fageda d'en Jordà, a la Garrotxa
Estimar Catalunya no vol dir necessàriament prendre partit per la independència, ja que hi ha moltes maneres de voler el millor per la nostra pàtria. Però que alguns la desitgin i hi treballin, sempre dins de la legalitat i amb mètodes pacífics, és pensable. No és just que alguns blasmin la catalanitat del clergat de «catalanista» com si fos una heretgia. La causa de secularització del nostre país (que no és diferent de moltes altres diòcesis espanyoles) no és la catalanitat, sinó que obeeix a d’altres causes.

Catedral de Girona
Cal tenir perspectiva històrica, poso un exemple, aquest mateix clergat va acollir la primera immigració i en els barris de les nostres ciutats les primeres realitats socials van ser les estructures parroquials com a factor d’integració. 

Ningú es planteja com ha de ser la identitat del clergat espanyol, per què s’ha de plantejar la identitat del clergat català? Es que pot ser d’una altra manera?

Cambrils, Costa Daurada
Forma part de la fidelitat de l’Església a la terra, a la gent. Al Senyor no li agraden els mossens que en comptes de predicar la Paraula de Déu prediquen opcions partidistes (ni aquí ni en lloc). Però tampoc li agraden els cristians que judiquen l’arrelament dels preveres a la terra, al país, a la llengua. Ningú pot prohibir que parlem de l’amor a la pàtria, que en llatí vol dir "l’amor a la casa on vas néixer". Realment hi ha opinions en cercles cristians espanyols que no són justos i parlen del que no coneixen. Realment molts mossèns ens hem sentit injuriats. Estimar la pròpia pàtria és un valor just, noble i bo.

Mn. Rafael Serra

diumenge, 19 de novembre del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XXXIII del temps ordinari (Cicle A)

La vida no és per enterrar

La paràbola dels talents és l’Evangeli que es proclama la darrera setmana de l’any litúrgic, abans de la Solemnitat de Crist Rei que el clou. El Senyor ha marxat a un país lluny i tarda a venir. En el temps de la seva absència ens ha confiat els seus dons (els talents). I ens els ha confiat segons la capacitat de cadascú. No ens demana a tots el mateix. Però tots els hem de fer fructificar i restituir quan vingui el Senyor. La gràcies del sant baptisme es manifesta s’uneix a la capacitat de cadascú per posar-nos al servei del Regne de Déu. Tots i cadascú ha rebut quelcom del Senyor. Ningú pot dir que no hagi rebut res.


En aquest sentit té raó el Senyor quan acusa al qui va rebre un talent de «gandul». La peresa per dedicar-nos a l’apostolat és vergonyant i ens manifesta la manca de fe. Es pensava que tenia fe, però no en tenia, per això fins i tot allò que no tenen els és pres. El Senyor és exigent. Déu té tot el temps, però nosaltres no. Nosaltres només tenim el temps d’una única vida. Es aquest temps en què cal que produïm, que fructifiquem, que afegim una generositat nostra a la generositat del Senyor per tots. Quantes vegades constatem que hi ha joves que, per raó de la drogoaddicció o per altres causes han enterrat la vida abans d’hora. També hi ha cristians que enterrem la vida cristiana. La gràcia no és per enterrar, sinó per irradiar. Que el Senyor ens alliberi de l’esperit de la peresa, no una temporada, sinó cada dia. Ser peresós per les coses del Senyor és quelcom greu i pot ser pecat. Encara és més greu quan un, com el de la paràbola, no s’arrisca perquè té por de perdre. En Déu no es perd mai res, ans el contrari, ell sempre dóna i multiplica. Seria una pena que a l’epitafi d’un cristià hi posés: Aquí descansa un talent que va néixer mort.

En la primera lectura acompanyada del Salm hi ha l’elogi de la dona forta, el cèlebre càntic del llibre dels Proverbis. És una imatge de l’Església que viu de l’amor de l’Espòs. Que tant de bo la comunitat parroquial creixi com una parra dins la intimitat de casa teva, que canta el Salm de les noces d’Israel. I també pugui veure els fills dels seus fills, generacions i generacions que se succeeixen en el testimoni de la fe.

diumenge, 12 de novembre del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XXXII del temps ordinari (Cicle A)

L'espòs és aquí, sortiu a rebre'l

La paràbola de les 10 verges s’ha de comprendre dins dels costums nupcials d’Israel en què l’Espòs arribava durant la nit i era acompanyat per les donzelles dins a la cambra nupcial per consumar l’amor. Crida l’atenció que no apareix l’Esposa, sinó les amigues de l’Esposa. Són les verges que signifiquen l’Església, la innominada Esposa, que al cor de la nit, la nit de Pasqua, reben l’Espòs, el Senyor Resusucitat, amb la llàntia ardent de la fe. Les verges desassenyades no poden intercanviar l’oli de la fe, ja que aquesta és intransferibles: un pot pregar per un altre, però no pot creure per un altre, ja que la fe és el do més personal, íntim i lliure.


Les cinc verges assenyades signifiquen (5 per 5) la plenitud del poble eclesial. A tots ens ha estat donat el do de la fe, la torxa de cada una de les verges significa la llum ardent que vàrem rebre el dia del baptisme, que és també el do i la gràcia de l’Esperit Sant. La llum de la fe il·lumina el propi rostre davant del Senyor, amb aquesta llum serem reconeguts per ell quan el Senyor vingui a l’hora de la nostra mort. Pel camí de la vida cal que resplendim amb la llum de la fe, que il·lumina, pas a pas, el camí de cada dia, i que ens fa lluminosos tot al voltant. En un món on hi ha tanta nit i tanta opacitat els cristians hem de ser radiants. Portem una alegria que ve del cel, que se’ns ha comunicat i hem de comunicar. La invitació del Senyor a l’Evangeli d’avui és una invitació nupcial: Vetlleu perquè no sabeu ni el dia ni l’hora que ve el Senyor.

L’Església té un cor femení, és verge, sap de l’amor únic del Senyor, i mare, sap de la fecunditat de la seva caritat. Cal que estigui sempre engalanada per rebre el Senyor.