dimarts, 31 de desembre del 2019

Solemnitat de Santa Maria Mare de Déu

El Dia vuitè de la festa de Nadal és la festa de Maria, amb el títol més gran de la fe cristiana: ella és MARE DE DÉU. Ja que Jesucrist és veritable Déu i veritable home, Maria és també veritablement la Mare de Déu. 

Ella col·laborà amb la seva llibertat a la manifestació del Fill de Déu al món. Hem de donar gràcies a Déu per aquest títol a Maria. Si ella no portés aquest títol significaria que Jesús no és Déu i, per tant, no seria el nostre Salvador. 



Després de vuit dies, tal com marcava la llei, el circumciden, així entra a formar part del poble de l’aliança. Li posen el nom de Jesús, que significa Déu salva. Maria contemplava tot això i ho guardava en el seu cor. Ella és la primera memòria de l’Església, el seu cor és el primer arxiu. 

L’Evangeli no ha volgut conservar gaires paraules de Maria, ella és la dona del silenci, més que de les paraules. Ella porta el secret del seu Fill dins seu. Ella, més que ningú, sap qui és el seu Fill. Un Fill que ella ha nodrit amb la seva sang dins seu i amb la seva llet i que ha de fer gran amb amor i sol·licitud com qualsevulla mare.

El cristià que ha arribat a la maduresa porta la seva fe dins seu com un tresor i no en parla massa (sap que ho podria banalitzar, també sap que només un cristià pot entendre un altre cristià). Porta la fe com un goig íntim, com una certesa del cor. Sap que el llenguatge de la fe són les obres, més que no pas les paraules. El cristià sap que Déu és present en tot i ho viu. Sap que el temps que ve es temps de Déu –tocat per Déu– des de l’encarnació. Un temps que va cap a Déu i troba en ell la seva plenitud. Hi ha una alfa i una omega.

Donem gràcies a Déu per tot el bé que hem fet i, per tots els seus dons i per les persones bones que Déu sempre posa al costat. I demanem-li perdó per tot allò que Déu esperava de nosaltres i no hem fet.


Un inici d’any és un començament i els començaments sempre són bells, comencem l’any no des de la perifèria del cor, sinó des de Déu. Un cristià, per naturalesa, mai és superficial. Maria ens ensenya això, a començar i a viure des del cor, allà on conflueixen la intel·ligència, els sentiments i la voluntat. Deixem els farcells del passat que ja no tornarà i visquem el present i el futur que la vida ens dóna des del cor.

Cal mirar Maria perquè expressa com vol que siguem: portar Déu en les nostres vides i quan un cristià mira cap al centre de sí mateix veu Déu. Cal que l'Església miri a Maria, així la vol el Senyor, pobra i rica d’amor, neta de pecat i unida a Jesús, amb poques paraules i moltes obres i amb molta pregària.


Que tinguem un any 2020 ple de benediccions. Beneïm Déu perquè el qui beneeix Déu és ell mateix beneït. I desitgem la pau al país, al món.

Tota la comunitat parroquial dóna gràcies a Déu pels seus dons i ens felicitem els uns altres pel nou any i ens desitgem pau al cor, joia i salut.

També preguem i desitgem que a ningú falti el pa de cada dia i que el món avanci pel camí de la pau.

dilluns, 30 de desembre del 2019

Oracle, que es desclou

Seguim en el temps de Nadal i avui us oferim un preciós poema del nostre estimat mossèn Ricard Cabré amb el qual ens felicita per aquestes festes.



Nadal, oracle que es desclou en el silenci
d'una nit clara i transparent.
Milions d'estels vetllen el misteri
de tot un Déu que es fa servent.

Arpegi de somnis i enyorances
en una nit freda d'hivern.
Sobre fusta vella i un coixí de palla
un tendre nin tremola de fred.

Una cova ennegrida i rònega
esbatanada als quatre vents,
sense forrellat ni porta,
refugi d'estranys i d'indigents.

La seva cort, uns simples pastors
amb samarra de llana i olor de ramat,
els últims de tots els contorns
tinguts per no res en tot el veïnat.

El Tot i el no-res en una criatura
es fonen com en un braser.
Un nin que ja des d'ara fretura
per donar caliu al món sencer.

"Sereu com deus", havia dit la serp
i es fa possible la paradoxa:
el no-res rep el bes de l'Etern
i queda xop de perdó i de joia.

SANT NADAL I FELIÇ 2020
Mossèn Ricard Cabré 

dijous, 26 de desembre del 2019

Tota la Trinitat és present en el Nadal del Senyor


Quan es contempla l'escena de Nadal, el Pessebre, es presta atenció als seus integrants i als seus personatges, tant els centrals -el Nen, la Mare de Déu, en menor mesura sant Josep- com els més secundaris -els pastors, els Mags, els àngels.

El protagonista real és la Santa Trinitat: tota la Trinitat està present en el Nadal del Senyor. La unitat divina no queda disminuïda pel naixement del Fill. Ans el contrari, es manifesta com a Trinitat essencial i indissoluble. El Fill que procedeix del Pare des del principi és enviat al món per obra de l’Esperit Sant.


Meditar el naixement de Jesús i contemplar l’Infant que ens ha nascut implica sentir les paraules del Pare que diu:

Tu ets el meu Fill estimat
en tu he posat el meu goig!

Que n’és de gran i de cristià dir, contemplant l’infant Jesús, nascut a Betlem les paraules del Credo:

Déu de Déu
Llum veritable nascut del Déu veritable,
Engendrat, no pas creat
De la mateixa naturalesa del Pare

És Déu Pare que preparà que des de tota l’eternitat volgué buidar-se de si mateix en el Fill en l’amor de l’Esperit Sant per donar-lo al món completant així, magníficament, l’obra de la creació. Ell mateix prepara a la benaurada Verge Maria i l’omple de la gràcia, que la fa immaculada des de la seva concepció per esdevenir Mare del Fill. Ella és la sempre verge Maria perquè el Fill de les seves entranyes és el Fill de Deu. Només perquè Jesús és el Fill de Déu Maria és verge. Ella serà el bressol que Déu havia preparat pel seu Fill.

És Déu Fill, qui obeint el Pare, assumí la condició humana, tal com cantem en el cant, per esdevenir germà nostre, Ell que està cridat a ser el primogènit dels germans i Ell, que és el Verb de Déu, esdevé Paraula humana. Finalment esdevé ofrena de sí mateix a la creu per tornar al Regne del cel la humanitat que s’havia perdut

És Déu Fill qui, acollint i obeint amb amor inefable el designi del Pare, decideix, en la manifestació d'humilitat més sorprenent que pugui donar-se en el cel i a la terra, abaixar-se, humiliar-se, sense deixar de ser Déu, i assumir la naturalesa humana, per aparèixer davant els homes com un nen petit, fràgil i desvalgut.

És Déu Esperit Sant, que, abans del naixement, habita en l'ànima i en el cos de Maria Santíssima, omplint-la de la seva Presència personal, preparant-la per ser, en el temps, la Mare de Déu; és l'Esperit Sant, és a dir, l'Amor de Déu, que porta a el Fill a encarnar-se en Maria Mare de Déu, per complir el designi del Pare.

La manifestació de l’Esperit Sant es fa evident en la glòria de Déu que omple de claredat la nit de Nadal. És la glòria que els àngels canten i pregonen. És l’Esperit també que mou als pastors a anar cap a Betlem. És l’Esperit que mou als pagans, guiats per l’estrella de la fe, a emprendre el camí fins trobar el Qui els omplirà de joia. És l’Esperit que ungeix l’ànima del Verb de Déu esdevingut infant.

Nadal és obra de la Trinitat. Quan espiritualment entrem a Betlem, talment els pastors i els mags, i fem un petó de veneració a l’Infant Jesús entrem dins de la Trinitat, al cor i al centre del Misteri de Déu Amor.

dimarts, 24 de desembre del 2019

Evangeli de la Nit de Nadal



El vídeo pertany a la nit de Nadal de l’any 2016 a Notre Dame de Paris; escoltant-lo ens unim al dolor de l’Església de França per l’incendi de la catedral i desitgem que ben aviat els Sants Misteris del Nadal es puguin celebrar allí. Que la Mare de Déu, tant estimada a l’Església de França, els ajudi.

El relat del naixement de Jesús segons Lluc (Lc 2,1-14)

Per aquells dies, sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot el món romà. Era el primer cens de l'imperi, abans del que es va fer quan Quirini era governador de Síria. Tothom anava a inscriure's a la població d'on cadascú descendia. També Josep, que era de la casa i la família de David, va pujar des de Natzaret de Galilea a Judea, al poble de David, anomenat Bet-Lèhem, per inscriure's amb Maria, la seva esposa, que esperava un fill.


Mentre eren allà es van complir els dies i va néixer el seu fill, el primogènit. Ella l'embolcallà i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat lloc a l'hostal. A la mateixa contrada, vivint al ras, hi havia uns pastors que vetllaven, guardant de nit el seu ramat. Els aparegué un àngel del Senyor, la glòria del Senyor els envoltà de llum, i es van esglaiar. Però l'àngel els va dir: «No tingueu por: us anuncio una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora.» I una multitud dels exèrcits celestials s'uní llavors mateix a l'àngel, lloant Déu i cantant: «Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor.»

Comentari

En la litúrgia de la nit de Nadal hi ha una superposició de cercles que es concentren en l’Infant que ens ha nascut. Tota la litúrgia nocturna: els bells salms de l’Ofici, Isaïes amb l’oracle «del poble que vivia a les tenebres i que ara ha vist una gran llum», el salm reial i l’apòstol, preparen la gran proclamació de l’Evangeli. Un relat que va del més alt al més baix, de la glòria de Déu a dalt del cel a la terra on habiten els homes, que Déu estima i quasi que no hi ha lloc per ell.

La litúrgia celestial es fa present a la terra i els àngels anuncien la paraula-esdeveniment, que esdevé alegria per a tot el poble, Maria que contempla els esdeveniments i els guarda en el seu cor. Ella és l’arxiu més sant de la memòria de l’Església.


El centre és el Nen, que porta els títols de Salvador, Messies i Senyor. El signe és un infant nascut, faixat i posat a la menjadora, ja que no havien trobat lloc a l’hostal i que esdevé el feix lluminós, que es propaga sense dispersió, i ho il·lumina tot. Només un nen. Tanmateix aquest nen revela la glòria de Déu a dalt del cel i a la terra l’acompliment del designi de Déu (eudokía), que fa el do de la pau, a una humanitat que ja no pot ser més estimada per Déu.

L’Evangeli del naixement de Jesús, segons Lluc, està amarat de la fe pasqual: els àngels de Nadal són els àngels de la resurrecció, l’Infant, faixat i posat a la menjadora, prefigura el sepulcre del Crist, l’alba de Nadal és l’alba de Pasqua, l’alegria dels pastors és l’alegria dels apòstols. Uns pastors que lluny d’una imatge bucòlica són representants de la marginalitat sofrent. Els pastors no han de tenir por com als apòstols tampoc n’han de tenir. Els pastors anuncien el naixement de Jesús com els apòstols la resurrecció. El naixement de Jesús els ompli de claredat com encara ho farà encara més la resurrecció de Crist. L’Església celebra la resurrecció de Crist en el misteri del seu naixement.

¿Que no ho trobeu preciós i grandiós? Tota la celebració de Nadal està en funció d’un Infant. Només d’un Nen que ha nascut. Però per aquest Nen Déu ho ha creat tot i ho ha destinat tot a sí mateix. Jesús ja mai més pot néixer com a home, però, per gràcia, el seu naixement es realitza en el cor de tots els qui l’acullen. La litúrgia ens fa entrar en el «avui» (hodie) del naixement de Jesús. No podem oblidar aquí les paraules del Papa Francesc: Els pobres ens salven perquè ens permeten trobar el rostre de Crist. Una pensament així nega qualsevol sofisma sentimental i infantil en relació a la celebració del Nadal. Els cristians saben que un Nadal sense Crist no és res. És buit.

Que els fidels (laeti et festinantes), talment els pastors, vagin allà on van trobar a Maria i a Josep amb el nen posat la menjadora. Entrar espiritualment allí és entrar dins del misteri de Déu, el més íntim, ja que tota la Trinitat era present en el naixement de Jesús. Això es realitza sacramentalment quan l’assemblea, radiant, abillada com una esposa, participa dels dons de l’Eucaristia, del banquet del seu Senyor i Espòs. La gràcia eucarística és la plenitud de la gràcia del Nadal.

diumenge, 22 de desembre del 2019

El lloc Santíssim del Naixement de Jesús a Betlem


L'estrella de plata revela el lloc on Déu Fill va venir per primera vegada, ocult en el cos d'un nen.


El lloc del Naixement de Jesús està marcat per una estrella de plata a terra i, damunt seu, es va construir la Basílica de la Nativitat, a Betlem, perquè fos notori als homes on va néixer el Salvador. El lloc és real, i està delimitat per l'espai, i marca la realització d'un esdeveniment històric, d'alguna cosa que va succeir realment en el temps.

L'estrella de plata està col·locada en el lloc exacte en què es va produir el naixement de Jesús, de manera tal que qui ho visita, pot contemplar, amb admiració, el misteri de Déu infinitament majestuós i gran, que sense deixar de ser el que és, Déu omnipotent i inabastable, decideix encarnar-se, assumir una naturalesa humana, i néixer en el temps, i manifestar-se als homes com un feble nen.

El fet no pot suscitar més que sorpresa i admiració, els quals han de donar pas a l'adoració i a l'acció de gràcies, tant més, com que el prodigi inimaginable de l'Encarnació de la Paraula divina, va tenir com a únic i exclusiu motor a l'Amor de Déu.

No obstant això, tot i el prodigi, i malgrat el seu poder diví, Jesucrist no pot tornar a repetir el miracle, ja que, per la seva naturalesa, és únic: només es neix un cop i Jesús, tot i que sigui Déu omnipotent, no pot tornar a néixer, com ho va fer fa dos mil anys a Betlem. És a dir, només una vegada va néixer el Verb de Déu humanitzat en un lloc físic determinat, diferenciat i caracteritzat per les dimensions físiques de la gruta de Betlem, i pel temps històric en el que va succeir el fet, i això no es pot tornar a repetir.

Però el que no pot fer Jesucrist quant Home -tornar a néixer com a nen a la gruta de Belén-, sí que ho pot fer amb la gràcia divina: si en el passat el seu Fill va néixer en un lloc físic, el terra de Betlem, caracteritzat per la duresa de pedra de terra, en el temps de l'Església, el seu Fill torna a néixer en els cors dels homes, caracteritzats per la duresa de roca amb el qual estan fets.

És la gràcia la que converteix cada cor humà en un Nou Betlem.

dijous, 12 de desembre del 2019

El segon propòsit d'Advent és estar contents

El segon propòsit de l’Advent és l’alegria. ¿On trobarem la font de l’alegria? La pregunta és vàlida perquè fora de nosaltres trobem molt pocs motius d’alegria. Tampoc depèn massa de nosaltres mateixos ja que ningú es pot fer venir l’alegria a sí mateix així com així. Hi ha dies que estem d’humor i d’altres que no tant, segons el caràcter de cadascú.


L’alegria només la podem rebre com un do de Déu. Els sants sempre estan contents i fins i tot, cosa increïble, manifesten alegria amagant grans proves i sofriments. És l’alegria cristiana, que el Senyor reparteix als seus fills en el temps de l’Advent, l’alegria per la presència del Senyor. És l’alegria de la fe. És una alegria que també hem de demanar al Senyor. “Fes que estigui content, Senyor” és una bona pregària i el Senyor sempre concedeix aquesta gràcia. Proveu-ho. L’alegria ve i els sofriments queden a dins, com amagats, com allò que hem d’oferir al Senyor, però no manifestar als altres que ja porten les seves creus.



El Senyor no ens vol tristos, ni amb moral de derrota. No podem anar a fer catequesi, reunions o treballar a Càritas amb amargor. El Senyor ens vol contents i joiosos. Jo no m’imagino a Maria amb tristesa i tampoc m’imagino als apòstols tristos i amoïnats, els imagino contents i riallers, perquè sabien que caminaven amb el Senyor, que feien camí amb Ell i que Ell anava amb ells. Per això quan a l’evangeli se’ns diu que el Senyor els anuncià la seva passió queden atònits i incrèduls. Amb raó: ¿Com podrien viure sense ell? ¿On trobarien la joia sense ell?


Ara, el Senyor, després de la seva resurrecció, s’ha posat a caminar de nou amb nosaltres i anem amb Ell i és possible la joia. Una joia que ve només d’Ell. Més encara, la joia és signe de que vivim amb Ell. Quan no hi ha alegria entre cristians vol dir que hi ha una absència del Senyor. Demanem al Senyor el do de l’alegria. Que el Senyor la reparteixi per a tota l’Església. La necessita i li és vital.

Escoltem el bonic cant d’adoració que la comunitat de l’Emanuel canta en català. Es una comunitat que ens estima per la presència de la Germana Immaculada de Montblanc.

dimarts, 3 de desembre del 2019

El primer propòsit d'Advent és recordar-nos de Déu

Que l’Advent del Senyor no sigui només posar a la parròquia una corona vegetal amb quatre espelmes, sinó que sigui un temps d’intensitat espiritual i un deixar espai dins del cor a la presència del Senyor en la nostra vida. Deixar lloc vol dir treure de nosaltres tot el que no li deixa espai a Ell.

El que més hem de treure de dins nostre és l’oblit de Déu en la nostra vida. Oblidar Déu és un mancament, i oblidar-lo de tot un pecat. El contrari de l’oblit és la memòria i, cal un esforç, per refer la memòria de Déu en la nostra vida. Això només es pot fer d’una manera: a través de la pregària del cor i de la caritat amb els altres.



No és fer memòria d’allò passat, sinó del qui sempre hi és, del Qui no oblida mai. Ell porta totes les existències en el seu Sí diví. Retrobar la memòria de Déu és prendre consciència de manera humil que la seva Presència amorosa ens acompanya sempre. Pregar és encendre la llum de Déu dins del nostre cor. Primer és una centella, després pot esdevenir il·luminació total, llum que transfigura i és transfiguradora. Fixem-nos els homes i les dones de Déu els resplendeix els ulls, i l’única tristesa que tenen és saber que Déu no és estimat.

Refem la memòria de Déu cada matí i cada vespre, en la intimitat secreta i íntima del cor. Refem la presència de Déu en la vida dels homes i les dones que trobem en el camí de la vida. És tant dolç adreçar-nos a una persona amb la convicció que Déu l’estima eternament. La relació que tenim llavors amb els altres canvia. Oblidar Déu ens deix orfes, buits, opacs, sense joia. Cada dia d’aquest Advent deixem-nos il·luminar per la llum de la fe. Fem-nos també la caritat de pregar els uns pels altres. Comencem per la primera benaurança, el primer esgraó, la benaurança de la pobresa del cor. Cal ser pobres de nosaltres mateixos perquè Crist esdevingui la nostra riquesa.


diumenge, 1 de desembre del 2019

Primer diumenge d'Advent, cicle A


El Senyor no ve com un lladre per a prendre res: ve per a donar-nos-ho tot, els tresors dels seu Regne.


Som convidats a celebrar, en un únic i progressiu moviment, l'Advent, el Nadal i l'Epifania. Des del primer diumenge d'Advent, fins a la festa del baptisme de el Senyor, que és el diumenge següent a l'Epifania, celebrarem la mateixa bona nova: la vinguda de el Senyor, i és que Crist ha volgut fer-se present en la nostra història per comunicar-nos la seva salvació.

Desitgem, amb tot el cor, que aquest Advent i cada dia de l'any nou cristià, ens sentim més comunitat, més Església, que escoltant la Paraula de Jesús entrem a l'escola dels deixebles i seguint a el Mestre sortim convertits en deixebles missioners que porten la gran alegria de la salvació.



A la primera lectura, Isaïes contempla, a manera de processó, els pobles ascendint a la muntanya de Sió "totes les nacions hi fluiran". Hi pugen a la llum de la fe, enmig de les tenebres d’aquest món: allí cessaran les guerres intra-humanes i allí s’esdevindrà la pau per sempre. Escoltem les belles paraules d’Isaïes: "Forjaran relles de les seves espases". El Papa Francesc ha predicat: "Quin dia més bell quan les armes esdevinguin instruments de treball".

Jesús, en el discurs dels darrers temps, ens exhorta a vetllar; no a la manera d’un vetllar com si no hagués de venir mai, sinó amb una vigilància activa: "Estigueu a punt".

El Senyor ve sempre, ha vingut, ha passat i prou, sense preàmbuls, com la mort. Però el Senyor no ve com un lladre per a prendre'ns res: ve per a donar- nos-ho tot, els tresors dels seu Regne.

L’apòstol Pau situa la vida cristina en la dimensió d’allò que és penúltim, no pas últim. Ja que el Senyor ve, ens hem de comportar "dignament com a ple dia", despullant-nos "de les obres pròpies de la fosca, tot revestint-nos" amb el vestit de Crist, (el vestit nou i blanc que rebérem en el Baptisme).

En el pelegrinatge cristià sentim l’alegria, compartida pels germans, que tots hem estat convidats a anar a la casa del Senyor, i així ho cantem en el Salm responsorial d’avui: Quina alegria quan em van dir: anem a la casa del Senyor!


diumenge, 3 de novembre del 2019

DIUMENGE XXXI DURANT L’ANY / Cicle C

El Fill de l’home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 19,1-10)

En aquell temps, Jesús anà de pas a Jericó. Un home que es deia Zaqueu, cap de publicans i ric, intentava de veure qui era Jesús, però la gentada li privava la vista perquè era petit d’estatura. Llavors, per poder-lo veure, corregué endavant i s’enfilà en un arbre al lloc on Jesús havia de passar. Quan Jesús arribà en aquell indret alçà els ulls i li digué: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva». Zaqueu baixà de seguida i el rebé tot content. Tothom qui ho veié criticava Jesús i comentava el fet que s’hagués quedat a casa d’un pecador. Però Zaqueu es posà dret i digué al Senyor: «Senyor, ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els qui he defraudat els restitueixo quatre vegades més». Jesús li digué: «Avui s’ha salvat aquesta casa, ja que aquest home també és un fill d’Abraham. És que el Fill de l’home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut».




COMENTARI

Zaqueu era un publicà. Aquests eren recaptadors d’impostos que eren considerats col·laboracionistes de l’imperi i, molt sovint, feien martingales cobrant comissions indegudes. Zaqueu va tenir la idea, ple de curiositat, de veure a Jesús, que passava per Jericó de camí cap a Jerusalem. Com que era petit d’estatura s’enfilà a un sicòmor per veure passar a Jesús.

Va ser una mica beneit, perquè si hagués sabut el que li passaria no s’hagués enfilat a l’arbre. Jesús es fixa en ell i el fa baixar de l’arbre, el treu de l’arbre com un ocell. I Jesús es convida a casa seva, talment digués: tinc taula reservada per a mi a casa teva.

Zaqueu, el no estimat, el menypreat per tots és objecte de l’amor i de la presència del Senyor a casa seva. Això canvia el seu cor i vet aquí que el qui era petit d’estatura esdevé gran de de cor. Joiós rep el Senyor i abans de dir-li bon vespre, li comunica que el seu cor ha esdevingut una magrana de generositats ja que ha decidit de donar la meitat dels deus béns als pobres (no és poc!) i restituir quatre vegades més els qui ha manllevat. Vet aquí que el que Zauqeu ofereix al Senyor abans que se segui a la taula de casa seva. Si Zaqueu, com obseva l’Evangeli, estava content, encara ho està més (molt més!) el Senyor, ja que acompleix aixi amb la seva missió de salvar el que s’havia perdut i que s’hagués pogut perdre per sempre. Ja que Zaqueu també és un fill d’Abrham, un fill del poble de la fe.



En l’Església som tots Zaqueu i quan acabem de combregar hem d’escoltar la paraula del Senyor: Avui ha entrat la salvació a casa teva. Cada cristià és algú trobat pel Senyor. Hi ha una identificació de tots i de cadascú amb Zaqueu. Per salvar allò que s’havia perdut el Senyor pujarà a Jerusalem i morirà a la creu. Jesús va a casa de Zaqueu perquè allí hi ha algú per salvar, som nosaltres els qui ens hem perdut i Ell ha vingut a salvar-nos. La presència de Crist suscita el goig i la conversió del cor.

Teresa de Lisieux es refereix a aquest Evangeli en una carta a la seva germana Celina: "Escoltem el que ell ens diu:"Baixa de seguida, perquè avui m’he de quedar a casa teva". Però com ...? Jesús ens diu que baixem... on hem de baixar? Celina, tu ho saps millor que jo, però, deixa que et digui fins on hem de seguir Jesús. Una vegada, els jueus li van preguntar al nostre diví Salvador: "Mestre, ¿on vius?" , i ell els va respondre: "Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, jo no tinc on reposar el cap" (Jn 1,38; Mt 8,20). Heus aquí fins on hem de baixar nosaltres per poder servir de lloc d’estada a Jesús: fer-nos tan pobres, que no tinguem on reposar el cap".

dijous, 31 d’octubre del 2019

Sant Antoni Maria Claret

Avui compartim al blog el guió de la conferència sobre sant Antoni Maria Claret que Mn. Rafael va fer el passat dia 24 d'octubre a la Parròquia de Sant Joan de Reus.



SANT ANTONI MARIA CLARET: UNA VIDA TEIXIDA D'AMOR

És un goig fer una breu exposició sobre la vida i la santedat del P. Claret, en aquesta parròquia de sant Joan on es venera a títol de Patró de la confraria de la Verònica, que aquest any celebra el 70è aniversari: El tenen per patró ja que la Confraria fou erigida en l’antiga germandat tèxtil de sant Antoni Maria Claret de Reus. La Confraria té com a pas propi la bellíssima escultura de Camps Arnau. En el vel de la s’hi representa la veritable icona de Crist crucificat, antiquíssim, en la iconografia cristiana ecumènica.



Era quasi lògic que els Gremis tèxtils de Catalunya fessin seu el patronatge de sant Antoni M. Claret, ja que ell mateix, al taller del seu pare, i en la seva joventut a Sallent, treballà com a teixidor, i en sabia del teler, de la trama i de l’ordit. Així aprenia l’ofici, del qual en fou expert i pel qual se li augurava un futur brillant com a menestral. Aprengué l’ofici a Berga, i a Igualada. Fins als vint i anys treballà en un taller de Barcelona a la Llotja del Mar; (allí també estudia llatí i llengües). 

La gràcia actua en ell i decideix, deixar un futur prometedor, per optar pel sacerdoci. Un nen de dotze anys treballant al teler del seu pare i la gràcia que rep en la pietat quotidiana. Deix el fus i el teler, i es deix teixir per Déu, una vida teixida d’amor: Vós m’heu teixit a les entranyes de la mare. En la devoció a l’Eucaristia és l’escola on es formen els grans missioners. Així fou en el Pare Claret.

Amb la insistència del bisbe de Vic, Pablo Corcuera, entra en el Seminari de la Ciutat dels Sants. Tenia vint i dos anys. Aquestes decisions es prenen en aquesta edat per una convicció ferma i irreversible. Vol entrar en la Cartoixa de Montalegre però troba impediments. Allí coneix Jaume Balmes i els companys amb els quals més tard fundarà la Congregació, i és ordenat l’any 1935. Es destinat com a vicari i, després coma ecònom al seu poble natal, Sallent. Es testimoni de la primera guerra carlina i per una gràcia de l’Esperit Sant emprèn a peu el viatge a Roma per posar-se a disposició de la Propaganda fidei.

Jaume Balmes i Urpià

Allí fa els Exercicis, decideix entrar a la Companyia de Jesús, però de nou la providència li ho impedeix. Retorna a Catalunya, i es nomenat ecònom de Viladrau. Allí rep des de Roma el títol de Missioner apostòlic.

Déu el volia per això. Finalment troba la seva vocació, la gràcia per la qual nostre Senyor l’havia preparat i que ell, amb el discerniment espiritual i amb el combat de la pregària, descobrí. Déu el volia missioner de l’Evangeli, va encendre dins del seu cor el desig de la missió, la profecia, l’abrusava dins del seu cor, la seva existència teològica, la seva mística era participar de la profecia. Sentir d’una manera ardent el desig de predicar la Paraula de Déu per amor al poble. Hi ha en ell alguna cosa dels vells profetes d’Israel, gairebé un ésser sentinella del poble sant, una responsabilitat sobre ell. Talment una pedra llançada al llac que obre tot al voltant cercles i més cercles, així fou la seva vocació. Això serà el cor de la seva vida, serà el seu carisma, que, com tots els altres carismes, comunicarà i serà vessat als seus companys. Pobre i a peu. Com una expressió del capítol de la missió del Senyor: No porteu res pel camí...

Missioner de Catalunya 1841-1849

Emprèn, sempre sota l’obediència dels bisbes, la seva aventura missionera. El Pare Claret per tots els camins de Catalunya camina a peu, amb el seu farcell, on hi portava el breviari i el més just, sempre a peu, des de Vic, d’un lloc cap a l’altre, a les parròquies organitza la missió (necessita dies), sojorna a les abadies, a les sis de la tarda comença la predicació amb la catequesi o doctrina; repetida, programada, metòdica. Sempre incansable! Els infants, (la catequesi/ la doctrina), els adults, els homes, les dones, els sacerdots (...) i en recull els fruits en hores i hores de confessionari. Està content de què els homes trobin Déu, la font de la gràcia. 



La seva predicació és senzilla, neta, li agradava trobar els exemples de la vida natural, de la santa Escriptura, planera i arribava el cor (era d’ells i parlava com ells). Una predicació feta en català (la llengua del poble) i alhora comença l’apostolat de la premsa, també en català. Fugia del tipus d’oratòria pròpia del segle XIX (que cercava el lluïment). El tracte amable, senzill, extremadament bondadós (taumaturg amb naturalitat). Una immensa compassió vers els pobres i les classes més desfavorides. La qüestió social la portava com un dolor dins del seu cor.

«Un home de 36 anys, de baixa estatura, ni demacrat ni escanyolit, res que reveli santedat ni inspiri veneració, res de fisonomia arrogant que imposi als atrevits ni domini els ànims, aquest és Mosen Claret. Una sotana i un manteu gastats cobreixen la seva persona: un bastó, una camisa, un parell de mitjons i un breviari formen tot el seu equipatge. Sempre a peu per llarga que sigui la travessia d'un poble a un altre, res de estipendis, ni un maravedís pels seus treballs, res d'afectació en la seva pobresa i senzillesa, res de pompós en el seu llenguatge, ni de florit en el seu estil, ni de eloqüent en els seus discursos; es podria dir que Mossèn Claret és una de tantes mitjanies destinada a consumir-se en la foscor, incapaç de cridar sobre si l'atenció pública; malgrat això, els pobles es desviuen en sentir el nom de Mossèn Claret ...

El rector de Cornudella, Mn. Fort, escriu a les seves memòries: “Avui ha arribat ab neu al cap el Pare Claret i tot el poble l’ha rebut i ha predicat a la parròquia en la qual no s’hi cabia” i comenta:

«Posava gran empenyo en desterrar de las tronas los sermons castellans de lluhiment per a donar lloch y pas a las prédicas en llengua catalana que entenian tots…»


Funda la Llibreria Religiosa amb els seus amics: Josep Caixal (després bisbe de la Seu) i Antoni Palau la Llibreria religiosa. L’arxiconfraria del Cor de Maria (1847). Crea una escola de deixebles que passen a la història de l’Església catalana: Esteve Sala, Francesc Coll, Joaquima de Vedruna...
El llibre: Camí drét y segúr per arribar al cel (1843), que va tenir 185 edicions, Avisos a un sacerdote (1844), El Catecisme de la doctrina cristiana (1848), Reflexions sobre l'Agricultura (1854), Sermons de missió (1857), Colección de pláticas dominicales(1858), Pláticas doctrinales (1868), la seva Autobiografia (1862,1865) i L'Egoísmo vençut (1869).

Les pregàries i el llenguatge piadós es posen a l’ànima del poble i perdura fins a les nostra generació (més enllà dels estralls de la glòria) per exemple, la consagració a la Mare de Déu: Oh, Verge i Mare de Déu, jo m’ofereixo com a fill vostre, que molts dels que som aquí coneixem des de petits.

Fou acusat de carlí, pels anticlericals i lliberals (A Reus no el van deixar publicar). Ell té la voluntat de predicar l’Evangeli i mil vegades, en el seu epistolari i Autobiografia, repeteix la intenció de no dedicar-se a la política. Malauradament, aquesta intenció no fou compresa.



Predica a les illes Canàries, on és extraordinàriament estimat i recordat, on hi sojornà 15 mesos de la seva vida (1848). Tot tornant a Catalunya funda el dia 16 de juliol a les 3 de la tarda la Congregació dels Missioners Fills del Cor Immaculat de Maria, amb els Pares: Esteve Sala, Josep Xifré, Manuel Vilaró, Domingo Fabregas i Jaume Clotet.

Arquebisbe de Cuba

Fou nomenat Arquebisbe de Santiago de Cuba, i fou consagrat bisbe a la catedral de Vic 1850; abans de marxar visita els santuaris marians, Montserrat i Fusimanya. Una immensa multitud el va acomiadar amb llàgrimes: era el missioner de Catalunya. A Santiago de Cuba de manera molt pragmàtica exerceix el seu ministeri episcopal: fa quatre visites pastorals (només sis anys) la seva diòcesi, predica i sobretot fa un gran treball social: Caixes d’Estalvis per tot arreu, escoles tècniques i agrícoles, en els pobles i rancherías de la seva gran diòcesi. Sobretot reivindica els drets dels esclaus negres i denuncia les extorsions dels terratinents envers aquesta població; tant que sofreix el famós atemptat a Holguin, en el qual miraculosament salva la vida.



Crida a la Mare Antònia Maria París, llavors religiosa a l’Ensenyança de Tarragona, amb la qual funda les Religioses de Maria Immaculada el dia 27 d’agost amb la professió de la Fundadora. Era una dona mística, amb la intuïció de la reforma de l’Església. Amb una gran complicitat entre tots dos.

Confessor de la Reina

De manera sobtada el capità General de la Habana li entrega un despatx urgent en què se li comunica que la seva Majestat la Reina Isabel II el cridava a Madrid (1857). Allí sap el càrrec de Confessor de la Reina (1857-1968). Comença una altra etapa de la vida de P. Claret i cal vigilar molt en el judici: el càrrec de confessor de la Reina sempre li feu nosa i ho porta com va poder. Es resisteix a acceptar-lo i posa condicions: No viure a la cort, ni participar de les audiències públiques.

Al mateix temps, el càrrec li es una plataforma (encara que condicionada) per exercir els seu apostolat, sobretot la seva passió per la predicació. Les obres cèlebres de la Acadèmia de san Miguel i president del Monestir de l’Escorial. El 1868 ha de fugir per causa de la revolució.

Fou l’home més estimat i alhora més calumniat. Ho va sofrir en silenci.

Exili i mort

Finalment s’acomiada de la Reina i se’n va a Roma on participa de les sessions del Concili Vaticà I, són camins d’exili. Ell estava marcat per la seva relació amb l’antic règim i se’n va amb els seus, a Prades de Conflent, allí hi ha els seus, la comunitat dels Germans. Però fins i tot allí té notícia que el volen apressar i se’n va a Fontfreda, prop de Narbona, ancià i malalt, allí mor, amb el nom de Jesús als llavis, acompanyat del P. Xifré i de la comunitat cistercenca.

Mn. Cinto Verdaguer escriu d’ell, referint-se a les seves obres apostòliques, a la seva vida:
«Quina més, quina menys, totes porten vostre segell i vostre esperit, que es lo veritable esperit religiós de l'antiga Catalunya».

diumenge, 27 d’octubre del 2019

Diumenge XXX del temps Ordinari.- Cicle C


Diumenge del fariseu i del publicà.


Lectura de l'evangeli segons sant Lluc (Lc 18, 9-14)



En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres: «Dos homes pujaren al temple a pregar: un era fariseu i l’altre cobrador d’impostos. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: «Déu meu, us dono gràcies perquè no sóc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest cobrador d’impostos. Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos.» Però el cobrador d’impostos, que s’havia quedat un tros lluny, ni gosava aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: «Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador.» Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva i l’altre no; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.»

COMENTARI

Jesús explica els misteris del Regne de Déu i l’evangelista explica ell mateix a qui va dirigida la paràbola: a alguns que es consideraven justos, se sentien segurs de si mateixos i menyspreaven els altres. En el Regne de Déu ningú pot justificar-se a si mateix. La salvació és sempre do de Déu i és gratuïta.

El fariseu, omplint-se de si mateix, troba el buit de Déu en el seu cor. I el pecador, experimentant el buit del seu cor, troba la Misericòrdia de Déu. Pròpiament el fariseu era un "ateu", ja que només creia en si mateix. Un idòlatra.

L’actitud de tots dos és suggerent: el primer es comporta com si el temple fos seu; l’altre, com qui no gosa ni entrar. No hi ha pecat pitjor que l’auto-glorificació, no hi ha res que impedeixi més l’adveniment del Regne de Déu. Sobretot els qui creuen que donen glòria a Déu, quan, de fet, es donen glòria a si mateixos.



Els qui invoquen la Misericòrdia de Déu, encara que siguin grans pecadors, al final troben la glòria de Déu; la de Déu, no la seva. Hi ha cristians que només poden oferir la vergonya dels seus propis pecats, i la seva compunció.

En el llibre de Jesús, fill de Sira, a la primera lectura, s’escolta: "El crit d’auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols.

A la segona lectura, sant Pau, a manera de testament espiritual, en finalitzar la seva vida apostòlica, explica els seus sentiments. És un text realment impressionant. Tots els sants acaben igual, amb l’abandó de tots, pel qual participen de l’abandó del Senyor a la creu, amb la sola fe i amb la pura fidelitat: "Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel".

Ressonància musical

El publicà de l’Evangeli fa servir el salm 50 per demanar la misercòrdia de Déu, escoltem la versió de Allegri’s Miserere mei. Es una versió cèlebre per l’altíssima nota en què ha arriba la soprano.


divendres, 25 d’octubre del 2019

Entre el seny i la rauxa

Es veia venir! La sentència del Tribunal Suprem ha provocat una gran indignació a Catalunya. Dirigents socials i polítics electes han de romandre a la presó per sentència ferma durant molts anys.



Les grans marxes de la llibertat s’han organitzat d’arreu de país fins a Barcelona, amb unes imatges comparables als Freedom Riders. Marxes pacifiques, nobles, ovacionades als ponts de les autopistes. Com una paràbola d’un poble que camina amb la senyera de la pau.


Les manifestacions lúdiques amb manifestants jugant a pilota als jardinets de Gràcia, a la ciutat, commouen. La lleialtat dels ciutadans del país a la terra (defensors de la terra) es comunica a les joves generacions, ells prenen el relleu. Expressaven el seny català.




Per altra banda, els ais de molts ciutadans de Catalunya al veure les imatges d’aldarulls a la ciutat comtal i a d’altres llocs, incendiant el mobiliari urbà i amb càrregues policials, amb ferits i detencions. Expressaven alhora la rauxa del nostre poble. Preocupació. Sensació de no sortida del conflicte. Una setmana interminable i ¿qui sap quan durarà? 


Neguit pel que pugui passar en un estat en què les coses ja no són reversibles. Com hi pot haver tanta ofuscació? No s’adonen que amb mesures repressives mai aturaran un moviment que promou la sobirania de Catalunya? 

No és una qüestió de dècades, és una qüestió de segles. No es pot desatendre el clam d’una part tant significativa de ciutadans del nostre país. Cal trobar una sortida a un conflicte social i polític, de manera urgent. Un diàleg fet amb serenitat, amb seny (no amb rauxa) i donant temps.

Que una sentència sigui dictada per un Tribunal, per suprem que sigui, no vol dir necessàriament que sigui justa. També en el cas de la Manada hi hagué una protesta general al país. També Nelson Mandela fou condemnat per un tribunal constitucional. La veritat i la justícia han de ser coincidents. Els bisbes diuen que la sentència s’ha de respectar (ells saben què volen deixar escrit per la història). En cap cas dels empresonats hi ha crim de sang. Els qui han estat condemnats són ciutadans honorables i elegits pel poble!

És evident i urgeix que es creï un diàleg de negociació –sense condicions– entre l’Estat Espanyol i la Generalitat de Catalunya. Fins que no siguin amnistiats els qui estan a la presó i són a l’exili no hi haurà pau a Catalunya. Qui digui el contrari no coneix l’ànima del nostre poble. NO és ja qüestió d’independència, sinó de democràcia. El dret d’autodeterminació forma part de la moral social de l’Església.


diumenge, 20 d’octubre del 2019

Evangeli del Diumenge XXIX Temps ordinari. Cicle C.- Diumenge de la pregària insistent

Déu farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia

Lectura de l'evangeli segons sant Lluc (Lc 18, 1-8)

En aquell temps, Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança: «En una ciutat hi havia un jutge que desconeixia tot temor de Déu i tota consideració als homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: “Feu-me justícia contra aquest home que pledeja contra mi.” El jutge durant molts dies no li’n feia cas, però a la fi pensà: “A mi no em diu res el temor de Déu ni la consideració als homes, però aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més”.» I el Senyor digué: «Fixeu-vos què diu aquest jutge sense entranyes. ¿I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?»


COMENTARI

És la darrera paràbola de l’evangeli de Lluc. Aquest diumenge el Senyor ens recorda que cal pregar sempre, sense perdre l’esperança. Llavors ens explica la paràbola del jutge sense entranyes –sense temor de Déu ni consideració de les persones– que atén a una viuda pobra per la seva obstinació. I el Senyor , amb la llei del menor al major, afirma que Déu fa justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia, això és, sempre. La pregària que el Senyor demana als deixebles és expressió de la seva pròpia pregària, l’oració continuada que Ell viu amb el Pare en l’amor de l’Esperit Sant.

Finalment a l’Evangeli se’ns pregunta: ¿Creieu que el Fill de l’home trobarà fe a la terra quan vingui? És una pregunta que per nosaltres no té sentit. Només Ell sap si trobarà fe en el cor de les persones quan vingui a la fi del temps. Cadascú de nosaltres ha de pregar i desitjar que quan ens vingui a buscar a la fi del nostre temps (l’hora de la mort) ens trobi amb la fe dins del cor. També la pregunta vol dir que la fe la podem perdre. Per no perdre-la cal que preguem. Si no preguem no hi ha fe, i si no hi ha fe no hi ha pregària. Tampoc esperança, tampoc caritat. Per això ens cal pregar sempre. La pregària ha d’ocupar el centre de la nostra vida, ja que Déu és també el centre de la nostra existència. És en l’amor de Déu que ho he de viure tot, la joia i el dolor.

En la lectura de l’Exode trobem la imatge tant bonica de Moisès pregant amb els braços en creu, mentre el poble combatia contra els enemics que no el deixaven entrar a la terra dels pares. És una imatge preciosa de Crist clavat a la creu, Ell que viu intercedint per nosaltres.

En el salm gradual, el 120; Alço els ulls a les muntanyes, sens presenta Déu com un custodi del seu poble i de la nostra vida. És gairebé un insomne, que no dorm, que vigila sempre. És una metàfora teològica preciosa que fa pensar en una mare que vigila els seus fills dolçament adormits.


dissabte, 12 d’octubre del 2019

Evangeli del Diumenge XXVIII Temps ordinari. Cicle C.- Diumenge dels deu leprosos

Lectura de l'Evangeli segons sant Lluc

Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. Al moment que entrava en un poblet li sortiren deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny i cridaren: «Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!» En veure’ls Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots.» Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra. Un d’ells, quan s’adonà que estava bo, tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Era un samarità. Jesús digué: «No eren deu els qui han estat purificats? On són els altres nou? Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?» Llavors li digué: «Aixeca’t i vés-te’n. La teva fe t’ha salvat.»


COMENTARI

La litúrgia de la Paraula d’avui no està centrada en la virtut de la gratitud. Certament cal ser agraïts envers el Senyor i els altres, però l’Evangeli d’avui té un contingut més alt i profund. El Senyor amb la guarició dels deu leprosos expressa la universalitat de la seva salvació.

En el llibre dels Fets hi ha escrit: "L’esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra" (1,18). El samarità purificat és primícia de la missió universal. La missió de l’Església va més enllà del poble d’Israel, és un dels postulats més característics de la teologia redaccional de Lluc.

El Senyor ordena als leprosos que vagin als sacerdots, al temple, a certificar la seva purificació. Però un, només un, i encara samarità, se’n torna enrere donant glòria a Déu amb grans crits i es prosterna als peus de Jesús amb el front fins a terra "i li donava gràcies". Amb la prostració total el samarità reconeixia en Jesús la presència de Déu enmig dels homes, i encara més, reconeixia que Ell era el veritable temple de Déu. El seu gest és una litúrgia i una confessió de fe. El Senyor el fa aixecar i li diu: "Aixeca’t i ves-te’n, la teva fe t’ha salvat". És la fe en Crist, Fill de Déu, que salva. Els altres nou anaren a cercar els opressors; només aquest reconeix qui l’ha alliberat. Realment, la fe ens salva, i havent trobat Crist hem de transitar pels camins de la vida amb el cor eixamplat.



En el llibre dels Reis, Naaman, el siri, és també primícia de la salvació de Déu donada als estrangers. L’escena del Jordà fou emprada en la catequesi mistagògica sobre el Baptisme.

La universalitat de la salvació també és cantada en el Salm: "El Senyor ha revelat la seva ajuda, i els pobles contemplen la salvació".

A la carta de Sant Pau a Timoteu hi trobem la quintaessencia de la vida cristiana: tota la litúrgia és fer memòria de Jesucrist ressuscitat: "Pensa, “fes memòria”, que Jesucrist, del llinatge de David, ha ressuscitat d’entre els morts". Els darrers versets són una teologia sobre el Baptisme: "Si morim amb Ell, també viurem amb ell".
Morir en Crist és el Baptisme i l’inici del camí de la fe.
Pau ens diu com a cosa certa que "Déu continua fidel si nosaltres no li som fidels".
La fidelitat de Déu no pot fallar, ni el compliment del designi de Déu, ja que tota l’Escriptura s’acompleix amb Ell (Ac 6,18).

dissabte, 5 d’octubre del 2019

Evangeli del Diumenge XXVII del Temps Ordinari.- Només que tinguéssiu fe

Lectura de l'Evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor: «Doneu-nos més fe.» El Senyor els contestà: «Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”, us obeiria. »Suposem que algú de vosaltres té un esclau llaurant o pasturant el ramat. Quan ell torna del camp, li dieu mai que entri de seguida i segui a taula? No li dieu, més aviat, que prepari el sopar, que estigui a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu, i que ell menjarà i beurà després? I quan l’esclau ha complert aquestes ordres, qui ho agraeix? Igualment vosaltres, quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: “Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”.»

COMENTARI

Jesús era algú simpàtic. Mira que dir als apòstols que si tinguessin fe com un gra de mostassa (allò més petit i minúscul) seríem capaços de fer quelcom tant absurd com arrencar una morera i plantar-la al mar. Deurien riure els apòstols! Però també n’aprenien la lliçó. Ells li havien demanat de tenir més fe: “Doneu-nos més fe” i el Senyor els contestà d’aquesta manera tant sorprenent. Si amb una mica de fe podem fer coses tant grans, que no faríem si la nostra fe fos més gran? Amb raó hem de demanar sempre que la nostra fe, com un do, sigui més i més gran. Rebre el do d’una fe més gran és el mateix que dir rebre el do d’un amor més gran. Dones i homes amb una mica de fe han fet obres molt grans!

Si la fe és un do també el que fem en la fe i en l’amor és un do i, al capdavall, tot ho hem d’agrair a Déu, nostre Senyor. Com els servents de la paràbola: Som servents sense cap mèrit, no hem fet altra cosa que complir amb el nostre deure. Tot el bé que hem fet és obra del Senyor en nosaltres, ja que la gràcia està abans, durant i després de cada acció que podem fer pel Regne de Déu. El mèrit no és nostre, és del Senyor. Ell ho ha fet tot en nosaltres i per nosaltres, i ens dóna el goig de saber que ho hem fet nosaltres. Però els cristians, quasi secretament, sabem que ho ha fet TOT ell. Com quan plantem una llavor, cerquem la terra, l’abonem, la reguem... però sense el sol de la gràcia res creixeria. Els cristians i cristianes sabem que no treballem per una recompensa, sinó que tot ho fem pel Senyor. I això ja ens és goig. Un goig que ningú, si no un mateix, pot imaginar.


Octubre és un més missioner, preguem per les missioneres i missioners. Es l’obra evangelitzadora de l’Església!


RESSONÀNCIA MUSICAL




dimecres, 2 d’octubre del 2019

Activitats del mes d'octubre


DIA 1 D’OCTUBRE: Catequesi d’adults (1ra). El «Caminet de la infància espiritual» de santa Teresa de l’Infant Jesús com estil de vida cristiana. Gna. Teresa Rofes. OCD. Serà una consigna per tot el curs.
DIA 8 I DIA 9 D’OCTUBRE: Inici de Curs de la Catequesi (1er curs i 2on curs. 18:30h. Els rebrem amb cants i alegria.
DIA 9 D’OCTUBRE: Inici de curs. Pastoral de la Salut. 20h. Propostes del curs i tema: Benaurats els compassius.
DIA 18 D’OCTUBRE: Adoració nocturna (11h Missa i 1h am. Benedicció).
DIA 20 D’OCTUBRE: Missa Familiar. 12h. DIUMENGE DEL DOMUND.
DIA 23 D’OCTUBRE: Reunió dels pares. 1ra. Sessió de Formació: La fe cristiana: una adhesió del cor i una vida per omplir.
DIA 24 D’OCTUBRE: Sant Antoni Maria Claret: Una vida teixida d’amor. A càrrec de Mn. Rafael Serra a la parròquia de sant Joan Baptista, a 2/4 de 8 del vespre.
DIA 26 D’OCTUBRE: Recés de catequistes i d’altres servidors de la comunitat (al Santuari de la Consolació) Tema: La nostra alegria contagiosa ha de ser el primer testimoni de l’amor de Déu. El recés serà des de 2/4 de 6 de la tarda fins a les 7 del vespre. Hi ha berenar.

dilluns, 30 de setembre del 2019

Conferència sobre Santa Teresa de l'Infant Jesús

«Caminet de la infància espiritual» 
de santa Teresa de l’Infant Jesús
com a estil de vida cristiana.


per la Gna. Teresa Rofes, OCD.


Dia 1 d’octubre, dimarts, a les 8h del vespre 
(després de Missa)

diumenge, 29 de setembre del 2019

Refugiats i immigrants...



Aquest Diumenge està dedicat en la pregària de totes les Esglésies del món als immigrants i refugiats, per això publiquem aquestes fotografies per no oblidar el sofriments de tants germans. El Papa Francesc ha dit:

Ells no són simplement immigrants, són persones, les quals cal acollir, protegir promoure, integrar.



Escoltem el Papa Francesc en ocasió d’aquesta JORNADA MUNDIAL DELS REFUGIATS I IMMIGRANTS

divendres, 27 de setembre del 2019

Evangeli del Diumenge XXVI del Temps Ordinari.- De la paràbola de Llàtzer, el pobre.


Lectura de l'Evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s’estava estirat vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam amb les engrunes que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres. El pobre morí, i els àngels el portaren a la falda d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar.



»Arribat al país dels morts i estant en un lloc de turments, alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda, el cridà i li digué: “Abraham, pare meu, apiada’t de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames.” Abraham li respongué: “Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals, però ara ell ha trobat consol i tu, sofriments. Pensa també que entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa, tant que si algú volgués passar del lloc on sóc jo cap on sou vosaltres, no podria, ni tampoc del vostre lloc al nostre.”

»El ric digué: “Llavors, pare, et prego que l’enviïs a casa meva. Hi tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també en aquest lloc de turments.” Abraham li respongué: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin.” El ric contestà: “No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran.” Li diu Abraham: “Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”.»


COMENTARI:

La litúrgia de la Paraula està centrada en el tema de la justícia.
La paràbola de Llàtzer cal escoltar-la i predicar-la com el que és, una paràbola amb el seu llenguatge propi. No seria bo de treure conclusions referents als novissima. El tema no és el destí últim de la persona. Avui no es parla del "més enllà", sinó del "més ençà".

Es descriu la situació de l’home ric i la seva opulència en els banquets i els vestits. També la situació del pobre. Aquest té nom: Llàtzer, l’altre no. Els rics i els poderosos d’aquest món tenen nom i publicitat, els pobres són anònims. Al Regne de Déu és a l’inrevés.

Llàtzer està assegut a la porta de la casa del ric i quan aquest entra no el veu i roman insensible a la seva situació. Mentre el ric banqueteja, Llàtzer es mor a les portes de casa seva. La indiferència crea un abisme i una ceguesa. Hi ha una fossa profunda que els separa.



La qüestió es resol en el més enllà: el pobre es converteix en ric i el ric en pobre. El primer viu de les engrunes del ric, ara s’inverteix i és el ric qui reclama les engrunes que no li són donades. La conclusió és aquesta: cal viure segons la Paraula de Déu (Escriptura) que ens exigeix compartir els béns i no endurir el cor davant el sofriment dels germans. Per això Jesús remet sempre en la seva predicació a l’Escriptura (Moisès i els profetes).

Àdhuc la presència d’un mort ressuscitat és inútil a causa de l’ofuscació provocada per les riqueses. S’afirma que el poder de l’avarícia i l’egoisme, dut a categoria existencial, deshumanitza tant que fins a un mort ressuscitat no se li faria cas. Potser l’última referència sigui una al·lusió a la fe pasqual de la comunitat.
Justament per la menció dels profetes es proclama el gran oracle d’Amós contra els poderosos insensibles als pobres.

En el fons la paràbola és expressió narrativa de la benaurança de Jesús en la versió de Lluc: "Feliços els pobres: el Regne de Déu és per a vosaltres" (6,20). La dimensió social del Regne de Déu es manifesta amb totes les seves exigències. D’aquí brolla la peremptòria i desconeguda doctrina social de l’Església.

No oblidem que el nom de Llàtzer és present en l’antífona exequial " In paradisum" "Que tinguis amb Llàtzer, pobre en altre temps (quondam), el repòs etern". La mort arriba inexorable i tots morim com a pobres, necessitats de la Misericòrdia de Déu.

Ressonància musical