El primer propòsit d'Advent és recordar-nos de Déu

Que l’Advent del Senyor no sigui només posar a la parròquia una corona vegetal amb quatre espelmes, sinó que sigui un temps d’intensitat espiritual i un deixar espai dins del cor a la presència del Senyor en la nostra vida. Deixar lloc vol dir treure de nosaltres tot el que no li deixa espai a Ell.

El que més hem de treure de dins nostre és l’oblit de Déu en la nostra vida. Oblidar Déu és un mancament, i oblidar-lo de tot un pecat. El contrari de l’oblit és la memòria i, cal un esforç, per refer la memòria de Déu en la nostra vida. Això només es pot fer d’una manera: a través de la pregària del cor i de la caritat amb els altres.

No és fer memòria d’allò passat, sinó del qui sempre hi és, del Qui no oblida mai. Ell porta totes les existències en el seu Sí diví. Retrobar la memòria de Déu és prendre consciència de manera humil que la seva Presència amorosa ens acompanya sempre. Pregar és encendre la llum de Déu dins del nostre cor. Primer és una centella, després pot esdevenir il·luminació total, llum que transfigura i és transfiguradora. Fixem-nos els homes i les dones de Déu els resplendeix els ulls, i l’única tristesa que tenen és saber que Déu no és estimat.

Refem la memòria de Déu cada matí i cada vespre, en la intimitat secreta i íntima del cor. Refem la presència de Déu en la vida dels homes i les dones que trobem en el camí de la vida. És tant dolç adreçar-nos a una persona amb la convicció que Déu l’estima eternament. La relació que tenim llavors amb els altres canvia. Oblidar Déu ens deix orfes, buits, opacs, sense joia. Cada dia d’aquest Advent deixem-nos il·luminar per la llum de la fe. Fem-nos també la caritat de pregar els uns pels altres. Comencem per la primera benaurança, el primer esgraó, la benaurança de la pobresa del cor. Cal ser pobres de nosaltres mateixos perquè Crist esdevingui la nostra riquesa.