dissabte, 30 de gener del 2010

Any nou, Veu nova, blog nou...

Tinc el goig d'escriure aquest primer article del que podríem anomenar nova etapa en la comunicació de la parròquia. Coincideix amb el primer exemplar de la tercera època de la Veu de la Parròquia i amb la inauguració d'aquest bloc. Com totes les coses que fem les encomanem al Senyor Jesús ja que és per divulgar la glòria del seu Nom que aquestes senzilles eines parroquials han estat fetes públiques.
Volem que siguin eines de comunicació i també una «crònica» en la que quedi consignada la història que anem escrivint, en un moment incert i esperançador de la nostra parròquia. Que siguem tots conscients que la primera Veu, el primer comunicat, el primer post, la primera notícia que hem d’escoltar és la del Senyor Jesús. Una Veu que ressona cada diumenge quan proclamem la seva Paraula. Com diu el salm: «la vostra Paraula fa llum als meus passos, és la claror que m’il·lumina el camí» (Sl 118, 105).
Sense la Veu primera, que és la del Crist, ens perdríem o no encertaríem el camí. Una comunitat cristiana no té res de sí mateixa per comunicar, vull dir que seria irrellevant. Si una comunitat cristiana té alguna cosa a comunicar és perquè en tot el que es proposa, fa o intenta de fer, vol comunicar el Crist. Altrament res tindria sentit. Ell és sempre la Bona Notícia, la que salva el món i a nosaltres.
La segona cosa que vull expressar és la següent: Aquest blog, al igual que la Veu de la Parròquia, no és la veu d’uns quants, sinó la veu de tots. I, per tant, aquest està obert a tots. Tots hi podeu col·laborar, tots hi podeu escriure. Totes les opinions són vàlides, mentre se salvi la caritat que ens hem de tenir els uns als altres, mentre s’exclogui el nociu protagonisme, i mentre tot allò que s’exposi tingui la finalitat de fer créixer la comunitat cristiana i glorificar a Déu, nostre Senyor. El que aquí trobareu és veu i anunci de qui estima aquesta casa, la seva breu història, la seva vida i també el seu futur. Si mai no és així, retraieu-m’ho. Us saludo i us beneeixo a tots en el Nom del Senyor. Agraeixo a l’ Equip de Redacció l’esforç i la voluntat que hi posen. Així, doncs, any nou,veu nova.
Mn. Rafael Serra, rector.

Entrevista a... Antònia Masip

"Per damunt de tot, estimo la parròquia perquè és casa meva"

Ja era el lloc on anava a missa de forma habitual, però la primera comunió dels fills la van dur a una major implicació: Què puc fer per ajudar? I va esdevenir catequista... i la seva presència a la comunitat s’ha mantingut viva al llarg dels anys sempre amb un lema present: “si em necessiten estaré encantada i si no, també”.

P. Com vas començar a col·laborar amb la parròquia?
R. En un primer moment va ser per ajudar als meus fills i a través d’ells ajudar a la parròquia. Tenia un caire més personal que comunitari, però amb el pas del temps m’hi vaig sentir implicada. Va ser mn. Torres -que dit sigui de pas tenia alguns trets que he vist en l’actual rector- qui em va fer veure que hi havia alguna cosa més, un aspecte vocacional, de servei.
P. Una curiositat: com et relacionaves amb els nens? Feies de catequista, de mare, d’àvia...?
R. Ah! Es que feia de tot, depenent del moment. Hi ha moments que has de fer de catequista perquè has de transmetre coneixements, però també has de fer mama i d’àvia per poder fer-los-hi arribar un missatge que cada cop costa més.
P. I doncs, què diries als catequistes d’ara?
R. Sobretot recomano sinceritat i confiança immensa, no en les pròpies forces, sinó en la força de la pregària per saber acceptar els nanos com són sense forçar-los amb idees personals.
P. I Com parlar de confiança i esperit en uns moments de pèrdua d’espiritualitat entre tanta organització?
R. Es que hem arribat al fons i ara hem de remuntar. Part de la culpa de la buidor de l’Església ve de dins de l’Església. No de la jerarquia, de tota l’Església, ja que ens hem anat acomodant, baixant graons. Conserves les pràctiques però el contingut no. La influència externa pot influir però els temps són difícils i ens hem acomodat. Perdó! Ho he dir en singular: jo m’he acomodat. És que ens és fàcil parlar en general però hem d’implicar-nos personalment. D’altra banda ara tenim un potencial de treball humà immens però no està prou fonamentat. Ara fem feines i hem oblidat la diferència que hi ha entre fer una cosa i fer un servei.
P. Entre tanta buidor, trobem a faltar molt els joves. No és així?
R. Els joves! Ah! Els joves no l’han fet la societat, l’han trobat feta i els adults ens passem l’estona maldant perquè no són a la comunitat. Aquí, anys enrere, la cosa va començar en part a frenar precisament per la banda dels adults, i els joves s’hi van veure abocats. I sobretot, no caiguem en la idea de pensar que falten joves perquè facin la feina que nosaltres ja no podem o no volem fer.
P. També has participat en la comissió de Litúrgia.
R. Va començar a estructurar-se a l’època de mn. Torres, amb mn. Morell i també va tenir els seus moments àlgids i després va anar acomodant-se i ha seguit línies semblants a la resta. Ara continuo fent el servei de monitora.
P. Quina relació tens amb la parròquia, com a comunitat?
R. La meva relació amb la parròquia ha esta sempre bona. Malgrat hi hagi persones amb les que compartim afecte i diferim en idees o amb altres t’hi sentis més o menys unidas, empre m’hi he sentit molt bé.
P. I, per acabar, que li falta? O millor: què arreglaries?
Ho tinc molt clar: Un ale nou en tot. Falta esperit il·lusionat i fresc. I hem d’aprendre a rebutjar el fet que la parròquia és un lloc on “anem” a buscar coses sense valorar la riquesa que tenim. Perquè, per damunt de totes les coses, jo m’estimo la parròquia, perquè és casa meva.

Salms de felicitat


Hem celebrat NADAL i, després de l’alegria, felicitacions, torrons, trobades familiars i d’amics, és recomanable fer una pausa, una estona de reflexió, repassar alguns dels consells i recomanacions que trobem sempre a punt a la Bíblia.


Actualment es busca per arreu LA FELICITAT.


Al llibre dels Salms, el salm 1 descriu les següents normes:


Feliç l’home que no es guia pels consells dels injustos,
ni va pels camins dels pecadors,
ni s’asseu al ròdol burleta dels descreguts.
Estima de cor la llei del Senyor,
la repassa meditant-la de nit i dia.



Serà com un arbre que arrela vora l’aigua:
dóna fruit quan n’és el temps
i mai no es marceix el seu fullatge;
duu a terme tot el que emprèn.
(Sl 1, 1-3)
I el mateix salm primer conclou:

El Senyor coneix els camins dels justos,
però els dels injustos acaben malament.
(Sl 1, 6)
Me’n vaig al llit,
i dormo en pau fins que em desperto:
El Senyor em sosté.
(Sl 3, 6)

diumenge, 24 de gener del 2010

Prop de 400 litres d'oli per Càritas

Va ser l’objectiu solidari que la comunitat de Crist Rei ens vam marcar el passat Nadal per atendre la gent més necessitada: Recollir tot l’oli possible per lliurar-lo a Càritas interparroquial de Reus. L’oli és un dels aliments bàsics que, per diversos motius, és més difícil d’aconseguir en quantitat suficient per a repartir a les famílies o utilitzar-lo per alimentar tothom que acut a Càritas en aquests temps difícils.
Per això estem molt satisfets de l’èxit de la campanya i de la quantitat de litres d’oli recollits (390). La directora de Càritas a Reus, Maite Múrria, va fer arribar una carta d’agraïment al rector i a la comunitat en la que ens comunicava que l’oli ja s’havia començat a repartir la primera setmana d’aquest any.

La força del diàleg


El poble cristià s’ha forjat al voltant del concepte “Paraula”, tant en el sentit fort, en el seu sentit teològic, com en el sentit propi del diàleg, de la comunicació de l’ésser humà amb el seus semblants. Centrem-nos avui en el segon aspecte.

És veritat que no sempre ens en hem sortit prou bé i que, a vegades, ens és difícil mantenir aquest diàleg, però hem de tenir presente que, no pel fet que hi hagi dificultats, hem de dimitir de la obligació de procurar-lo i de cultivar-lo com a mandat del Senyor.
Aquesta reflexió va molt bé en trobar-nos tot just pocs dies després de finalitzat l’octavari de pregàries per la unitat dels cristians: catòlics, ortodoxes, evangèlics, anglicans, reformats... Certament que no podem deixar de pregar per tota l’Església, estesa d’orient a occident -com va fer sant Fructuós en el moment del seu martiri- una intenció que hauria d’estar present en totes les comunitats.
Ho diu clar l’evangeli de Joan “Que tots siguin u” (Jn 17, 21a) i ho ratifica sant Pau arrel les disputes de la primera comunitat sobre si erigir-se seguidors d’un apòstol o d’un altre “És que el Crist està dividit?” (1Co 1, 13a).  L’Església és una (1Pe 2,5) i està unida fortament, gràcies a l’Esperit, en una sola fe i un sol baptisme (Ef 4, 4-6).
Davant aquesta constatació, què hem de fer?
Doncs anar deixant que ens caiguin les crostes de la incredulitat, del desànim, de la comoditat. A nivell personal o comunitari, apropem-nos als germans i germanes d’altres confessions cristianes sense perdre mai de vista que tenen Crist i el seu missatge com objectiu, igual que nosaltres.
I el millor camí per fer junts és el del diàleg. I com costa! Tot i sabent de cert que a mesura que uns i altres ens tanquem en les nostres idees, no només ens allunyem dels germans sinó que ho fem de Déu, doncs tot i sabent-ho, seguim posant dificultats al diàleg. Déu ens vol units!
Si fem present el diàleg en tots els camps de la vida, ens serà més fàcil dialogar amb tots els cristians. Allò que ens és relativament senzill a nivell personal, doncs tothom coneix cristians o cristianes d’altres confessions, hauria de resultar fàcil quan el diàleg arriba a l’àmbit teològic i, encara més, a l’àmbit dels organismes que poden prendre decisions.
Quan llegiu aquet text, teniu tot el dret de pensar: “Però si ja ens és prou difícil dialogar amb els que tenim aprop, amb els fills i amb la gent de casa, no ho ha de ser en temes tan importants?”
És veritat. Però us proposo que penseu en aquelles persones que, encara més agosarades, posen com a objectiu final la unió de totes les religions del planeta en una sola, cosa que deu resultar encara més utòpica, o no?
En l’àmbit ciutadà o eclesial, familiar o associatiu... no defugim mai la obligació que com a Poble de Déu tenim d’obrir els ulls, la mà i, sobretot l’enteniment, a tots els éssers humans, dignes com nosaltres perquè són, també com nosaltres, fills de l’Únic Déu.
Perquè precisament tot el que podem fer ve de Déu (2Co 3, 5b) i si ho fem sense baralles i discussions podrem alçar les mans pures al bon Déu (2Tm 2, 8).
La base de tot aquest programa d’apropament a la unitat amb Déu a través de la unitat entre els fills de Déu està, sens dubte, en el diàleg sincer.

Inici de la quaresma...

El dia 17 de febrer, dimecres de cendra comença la quaresma, que va fins a la Missa de la Cena del Senyor, el dijous sant. Quaresma: Què ens vol dir?
- Que és un temps de penitència, de conversió, d’austeritat; 40 dies per preparar-nos per celebrar plenament i amb joia la Pasqua.
- Que és un temps de reflexió, de viure cada dia amb el màxim de perfecció.
- Que és el moment de renovar el nostre cor. Perquè? Per canviar les actituds negatives, superar el nostre egoisme, la nostra rutina, la nostra rancúnia, les nostres petiteses…
- Que és un temps de retorn a Déu i als germans.
L’Església ens ofereix tres mitjans per ajudar-nos a viure la quaresma:
- La pregària. Hem de dedicar més estona a la pregària, al silenci interior, a participar de l’Eucaristia, a alimentar-nos de la Paraula, a...
- El dejuni. Quin sentit té avui? No es tracta de canviar carn per peix o menjar menys, sinó dejunar de jutjar els altres, de paraules feridores, de desànim, de crear tensions, de tot el que fa mal…
- L’almoina. A qui? Els euros s’han de compartir amb els necessitats, però, què més hem de compartir? L’atenció als avis o la família; la companyia, el temps per a escoltar, el servei als altres.

La quaresma no és un temps trist, és un període de canvi, de deixar l’home vell, d’aturar-nos i viure amb il·lusió les petites coses. És oportú fer cada dia una revisió de les nostres actituds. A la societat li “rellisca” la quaresma, però, no a nosaltres que volem seguir el Vivent. Ànim! Que aquesta quaresma sigui clau per convertir-nos a fons i així celebrar amb goig la Pasqua.